El repte de l’aigua a Catalunya
La jornada “El Repte de l’Aigua a Catalunya” és fruit del treball i estudi envers la mercantilització i els conflictes territorials de l’aigua a Catalunya que han desenvolupat la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua, Ecologistes en Acció i l’Associació Catalana d’Enginyeria Sense Fronteres, entre d’altres entitats, des de fa dos anys.
Aquest treball ens portava al gener de 2010 a convocar una trobada dins el Fòrum Social Català anomenada “La Crisi de l’Aigua a Catalunya”. Es va parlar d’aquesta crisi ja que l’actual model i polítiques de l’aigua impulsades ens han conduït a una crisi econòmica, social i ambiental. Una crisi que es pot resumir en dos grans eixos:
1. Una crisi del model territorial. Un model de creixement basat en l’especulació i la contaminació, principals elements que obstaculitzen el bon estat ecològic de les masses d’aigua.
L’especulació sobre el territori, impulsada pels ajuntaments amb l’objectiu de fer front al seu dèficit crònic, ha tingut el suport del Departament d’Obres Públiques i Territori de la Generalitat a través de l’aprovació de nous Plans Territorials. Així, ens trobem que s’han arribat a adaptar els llindars d’inundabilitat per tal de viabilitzar Àrees Residencials Estratègiques, com la de l’Horta de la Vila de Martorell, o s’ha permès la construcció de la línia de l’AVE per dins la llera del Besòs. També ens trobem que sota el criteri de fets consumats es consoliden ocupacions il·legals com la d’un aparcament dins del riu construït per l’Ajuntament de Martorell, la de la plana agrícola deltaica del Baix Ter per segones residències o la de la llera del Segre a la Cerdanya per càmpings.
Com avançàvem, es tracta d’un model de creixement que produirà una contaminació que fa inassolible el bon estat de les masses d’aigua:
* A l’àmbit industrial es mantenen creixements d’activitats industrials en masses d’aigua que no tenen prou cabal per assumir la contaminació produïda pels abocaments i no es planifica ni la reubicació de nous polígons industrials en relació de la capacitat de càrrega del medi receptor, ni l’adaptació dels llindars d’abocament en funció de l’estat de la massa d’aigua receptora. Tenim exemples tals com la càrrega de contaminació industrial del Besòs i el Francolí que superen amb escreix la capacitat de dilució del riu o l’obtenció el 2009 de la llicència ambiental per part de les mines de Sallent permetent el creixement de residus salins en una quantitat anual que supera en volum tots els residus urbans produïts a Catalunya.
* A l’àmbit agrícola, trobem que el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya (DAAAR) ha planificat un increment de 125.000 ha de superfície regada sense quantificar la garantía de reg que podran tenir, principalment a les zones de reg del Baix Ebre, Garrigues i Baix Ter. A més, no hi ha cap prova que la modernització de regadius impliqui una reducció de contaminació de les masses d’aigua a nivell de conca.
* A l’àmbit ramader destaca que la cabana porcina catalana s’ha incrementat fins al voltant de 10 milions de caps i la contaminació dels aqüífers s’ha estès pràcticament a tota Catalunya, tot i haver-ne declarat zones vulnerables des de fa més de deu anys i posat en vigor els codis de bones pràctiques.
2. Una crisi del model de gestió. Un model de gestió mercantil i privatitzador dels serveis públics de l’aigua que ha deixat amb un dèficit crònic les administracions públiques. Actualment l’Agència Catalana de l’Aigua té un dèficit superior als 1350M€ i Aigües Ter – Llobregat superior als 580M€. En canvi, el mateix ha permès l’enriquiment desmesurat de les hidroelèctriques i de mans privades per la gestió del servei en baixa. Aquest model mercantil de gestió de l’aigua es basa en:
Una política basada en l’oferta i no en el paradigma de la sostenibilitat i l’ús racional del recurs. Així, la planificació hidrològica està al servei de la territorial, treballant sobre una demanda irreal en comptes de sobre un bon ús i estalvi. Per exemple, el Pla de Gestió de l’Aigua de Catalunya - ACA fixa unes noves demandes de més de 100 hm3 per al 2027 a partir d’escenaris de creixement demogràfic de l’IDESCAT de 1.109.000 habitants, mentre que les projeccions demogràfiques de l’Institut Nacional d’Estadística preveuen que a Catalunya només hi haurà un creixement de 55.000 persones.
La priorització de l’aigua negoci per damunt dels paràmetres ambientals. Per exemple, la indemnització indeguda que exigeixen les minicentrals que paguem tots, de tota la energia que deixaren de produir les minicentrals per respectar els cabals ambientals, la gestió de l’embassament del Gaià que fa REPSOL que impossibilita els cabals ambientals del riu, o la gestió dels embassaments de l’Ebre que fa ENDESA que provoca l’ofegament del bosc de ribera de Flix i la manca de sediments al Delta de l’Ebre.
La gestió privada, és a dir, l’ànim de lucre per sobre dels serveis bàsics. A Catalunya el 70% de la gestió de l’aigua està en mans privades, mentre que a Europa només el 20%. Un model que prioritza els beneficis i situa l’aigua fora dels interessos generals i els objectius ambientals. Uns beneficis que s’incorporen a la pròpia tarifa i es transformen en dividends pels accionistes a costa d’un mal servei i un empobriment de l’administració pública. Trobem diferents casos que exemplifiquen la manera d’operar d’aquesta lògica mercantil:
* La infrautilització de la dessaladora de Barcelona per part del Grup AGBAR degut a que surt més econòmica l’aigua transvasada del Ter, incomplint l’acord que té amb l’ACA (titular del servei). L’acord s’anomena del “60/80”, vol dir que quan els pantans del sistema Ter - Llobregat estan a més d’un 80%, la dessalinitzadora només realitza funcions bàsiques de manteniment, mentre que quan disminueixen per sota del 80%, es comença a posar a en funcionament arribant al 100% de funcionament quan les reserves del sistema Ter – Llobregat siguin del 60%. Aquest acord ha estat repetidament vulnerat per AGBAR, tal i com va informar La Vanguardia a la primavera del 2010.
* Durant el procés de licitació pública per l’explotació de l’aqüífer d’Abrera i la distribució en baixa a Martorell s’hi van presentar dos operadors privats: SOREA (Grup AGBAR) i Aigües de Castelló. Aquest procés ha estat desenvolupat de forma incorrecta doncs Aigües de Castelló va reconèixer per escrit que mai s’havien presentat a aquesta licitació. A més, la proposta presentada per SOREA respecte les tarifes disposava que es mantindrien les tarifes actuals fins després de les següents eleccions municipals, moment en el que augmentarien un 40%. Això demostra fins a quin punt els concursos públics poden ser cooptats per interessos privats i la poca transparència en la gestió privada de l’aigua.
* Finalment, fa pocs dies arran de la denúncia d’una família pel tall del subministrament de l’aigua domèstica, el jutge ha declarat que “el preu que la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB) cobra en contraprestació del servei que proporciona als ciutadans de Barcelona és il·legal”. I la sentència també recull, “Resulta que no hi ha contracte de concessió” i afegeix que “estem davant d’una concessió nul·la per falta de procediment previ exigible; que té importants repercussions materials, doncs avui per avui la gestió del servei d’abastament d’aigua a la ciutat de Barcelona i l’actuació de l’SGAB (avui AGBAR) en tant que concessionària del servei són actuacions il·legítimes”.
Tots aquests casos evidencien la debilitació de la governabilitat de l’aigua a Catalunya. En aquest sentit cal recordar que avui el govern francès té més pes en la gestió de l’aigua en baixa que el govern català, doncs avui és el Grup SUEZ qui controla el 75,01% de les accions del Grup AGBAR. Davant d’aquesta clara pèrdua de control en l’aigua algunes veus alertaven de la possibilitat de vendre Aigües Ter - Llobregat per capitalitzar la participació de la Generalitat al Grup AGBAR.
Així doncs, davant de la Crisi de l’Aigua a Catalunya cal afrontar nous reptes, nosaltres proposem:
1. La gran complexitat de les problemàtiques de gestió de l’aigua que comporta la implicació de nombrosos actors i interessos comporta la necessitat de desenvolupar noves eines de presa de decisions i un nou enfocament intersectorial i interdisciplinari dels aspectes a considerar. Aquests problemes no es poden resoldre sense una participació proactiva de la societat.
2. Una fiscalitat que consideri els serveis ambientals en el marc de tot l’ecosistema a llarg termini i no una planificació territorial que només consideri els costos en llocs i moments concrets. Una política econòmica que integri en els nous plans urbanístics, industrials i agrícoles, els costos necessaris per minimitzar la pèrdua dels servies ambientals i els riscos d’afectació sobre el bon esta ecològic del medi.
3. Un finançament amb la creació i adaptació de tarifes i taxes. Segons la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), 2000/60/CE s’ha de tendir a la recuperació total dels costos de gestió del cicle de l’aigua. Així, creiem que s’han d’establir unes tarifes socialment justes i solidàries que assegurin els costos de manteniment i millora servei del cicle en baixa, deixant el resta del cicle, part de les inversions per noves infraestructures i el dèficit públic acumulat en mans dels impostos generals.
4. Una nova gestió pública amb participació i control social. L’aigua és un bé comú que no pot considerar-se una mercaderia subjecta als interessos del mercat. Així, la gestió de l’aigua, com a monopoli natural que constitueix, ha d’estar gestionada sense ànim de lucre pel sector públic des d’una òptica eficaç, eficient, sostenible i socialment responsable. Recordem que són les administracions públiques qui responen, en darrera instància, als representants democràticament escollits. La transparència i la participació són la millor manera per garantir una bona governabilitat de l’aigua. Així doncs, cal municipalitzar la gestió de l’aigua a Catalunya, una nova gestió pública on la relació amb el ciutadà sigui una oportunitat per seguir democratitzant la nostra societat.
www.ecologistasenaccion.org/spip.php?article18980