CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El Sàhara després d’Aminatu

Dimarts, 5 gener, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Aminatu Haidar ha fet tornar a la primera plana un conflicte que té el procés de resolució estancat des del 1998, quan el Marroc es va fer enrere en el seu compromís d'aplicar els acords de Houston.


31/12/09 - Xavier Rius - El Punt

El Sàhara Occidental és el més gran dels catorze territoris que romanen a la Quarta Comissió de l'ONU, responsable dels processos de descolonització no resolts. I és l'únic territori que viu en una situació d'alto el foc, amb prop de dos-cents mil refugiats i violació continuada dels drets humans. Els altres territoris per descolonitzar són enclavaments com ara Gibraltar i les illes Caiman, i en la majoria de casos la no-resolució del seu estatus és l'excusa perfecta per mantenir-se com a paradisos fiscals o perquè França i el Regne Unit puguin seguir tenint bases militars a ports llunyans. Per decisió marroquina, ni Ceuta ni Melilla no han estat mai a l'agenda de la Quarta Comissió.

La vaga de fam de la sahrauí Aminatu Haidar ha fet tornar a la primera plana internacional un conflicte que viu un alto el foc des del 1991 i que té tot el procés de resolució estancat des del 1998, quan el Marroc es va fer enrere en el seu compromís d'aplicar els acords de Houston, aconseguits per l'exsecretari d'Estat dels EUA James Baker. Aquells acords establien la celebració d'un referèndum en què s'oferirien les opcions d'integració al Marroc o independència a un cos electoral que es basaria en el cens que va fer Espanya el 1975 lleugerament actualitzat. Però el Marroc va bloquejar la consulta quan l'ONU no va acceptar incloure en el cens 200.000 colons arribats al territori a partir del 1976. L'any 2003, quan en el marc del pla Baker II, l'ONU i el Polisario van acceptar que aquestes 200.000 persones poguessin també votar després d'un període de cinc anys d'autonomia tutelat per l'ONU, el Marroc va tornar a rebutjar la convocatòria del referèndum.

Per què el Marroc va rebutjar aquesta segona proposta que sempre havia defensat? Doncs perquè després d'anys d'ocupació molta de la població que havia portat a l'antiga colònia havia acabat simpatitzant amb les tesis independentistes. És un fet poc explicat que bona part d'aquesta nova població del Sàhara són persones del sud del Marroc, de la zona compresa entre l'antiga plaça espanyola d'Ifni i Tan Tan. Són persones que parlen àrab hassania –el mateix que es parla al Sàhara Occidental i Mauritània– i que vesteixen els homes les mateixes túniques blaves o blanques i les dones les mateixes acolorides melfes que les sahrauís. Eren originaris de la franja nord del Sàhara Occidental que va a passar a formar part del Marroc els anys seixanta. El Marroc va propiciar que es desplacessin perquè, en ser ètnicament sahrauís, poguessin votar en el referèndum. Però un cop allà, els més joves es van identificar amb el Front Polisario. Aquest és el cas d'Aminatu Haidar, els pares de la qual eren de Tan Tan; i també el d'Alí Salem Tamec, nascut prop d'Ifni, líder de la intifada que va esclatar a El-Aaiun fa cinc anys i ara empresonat de nou.

El Marroc, gràcies al control dels mitjans de comunicació, ha aconseguit sempre enganyar la seva població de la situació real del Sàhara. Quan el 1975 el Tribunal de Justícia de l'Haia va dictaminar que malgrat els tributs que algunes tribus del Sàhara pagaven al sultans marroquins, això no significava que hi haguessin lligams històrics de sobirania del Marroc sobre el Sàhara, Hassan II va proclamar que el Tribunal havia donat la raó al Marroc. Ara, amb el retorn d'Aminatu a El-Aaiun, el govern marroquí ha recalcat que Espanya ha reconegut la sobirania del Marroc sobre el Sàhara. Però el que ha fet el govern espanyol és només reconèixer que, mentre no es resolgui el contenciós, la llei marroquina s'aplica al territori. En canvi, el Marroc ha callat que el Congrés dels Diputats va aprovar una proposició que diu que l'estatut definitiu del Sàhara haurà de ser el resultat de l'acord i «l'exercici del dret d'autodeterminació del poble sahrauí».

El cas Aminatu va esclatar després que el Consell de Seguretat debatés sense acord concedir als cascos blaus de la Minurso competències en vigilància dels drets humans, com sí que tenen totes les altres tropes de l'ONU desplegades arreu del món. El Marroc, a l'octubre, va empresonar Salem Tamec i sis líders sahrauís més, quan tornaven d'un viatge als campaments de Tinduf, per als quals un tribunal militar pot imposar la pena de mort. Un mes més tard va expulsar, indocumentada, Aminatu cap a Espanya, vulnerant el principi que ningú no pot ser expulsada del seu propi país. És ben segur que a l'abril, quan el Consell de Seguretat de l'ONU hagi d'aprovar una altra resolució renovant el mandat de la Minurso, bona part dels membres del Consell tornaran a demanar que es donin més competències a la Minurso. Veurem si França aquest cop pot impedir-ho.

Article d'opinió de Xavier Rius publicat al diari El Punt

www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/120117-el-sahara-despres-daminatu.html

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció