El “Sensefutur” capitalista

Diego Gonzáles Cadenas a Apeiron

Tots els caps dels diferents Estats de l'anomenat món ric semblen escarrassats en posar-lo data límit als "abusos del capitalisme". Es clama per una major regulació financera, per un nou Breton Woods. Resulta curiós que després de 30 anys de neoliberalisme els líders que més partícips han estat de determinades polítiques econòmiques pretenguin posar-los fre.

Tanmateix, la realitat sembla bé diferent, els països del tercer món suporten una crisi creada per les accions dels seus veïns del nord que està provocant una sèrie de motins de gana (Ramonet, 2008) sense precedents. Tenim l'Àfrica empobrida en una espiral de conflictes, l'Àfrica que ofereix un espectacle de guerres i fam; el continent negre a la deriva, d'un costat sagnat per guerres civils obertes o larvades, d'altra banda, bon alumne dels organismes internacionals, especialment els financers (Leymarie, 2001: 250). Organismes internacionals que permeten, davant de la passivitat i la complicitat dels Estats Units i Europa, el saqueig oficial de les economies en un continent en el qual, com indica Samir Amin, en el càlcul del seu producte interior brut, les exportacions representen el 45% en el cas de l'Àfrica davant el 15% i el 25% d'altres països (Robert, 2006: 66).

No és tampoc encoratjadora la situació al continent asiàtic, malgrat l'immens creixement econòmic xinès. Tanmateix, sembla que el rumb està virant en una Amèrica Llatina immersa en una segona onada d'independència. Aquesta Amèrica Llatina, regió de les venes obertes, com tan bé la descriu Galeano (2008: 17), on la pluja que irriga als centres de poder imperialista ofega els vastos suburbis del sistema. De la mateixa manera, i simètricament, el benestar de les nostres classes dominants -exposa l'escriptor- és la maledicció de les nostres multituds condemnades a una vida de bèsties de càrrega.

Pel que respecta al nord, com solia recalcar Vázquez-Montalbán, t'ajeus sent una trista socialdemòcrata i, al matí, quan t'aixeques, resulta que t'has convertit en un perillós esquerrà. La dretanització general de la política econòmica amb l'abandonament, fins i tot, de la socialdemocràcia per part dels partits socialistes ens deixa un escenari en el qual prevalen la deslocalització d'empreses, la flexibilitat i la precarietat laboral, la qual cosa suposa un assot al ja de per si deficient Estat de mig estar Europeu. Tot això l'emmarquem en el que Pierre Bourdieu (1999: 141) anomena flexplotació, on la precarietat laboral crea una situació d'inseguretat permanent per a un exèrcit de reserva industrial domat per la por de la desocupació, estaríem parlant d'una violència estructural de l'atur|aturada [...] un estat generalitzat i permanent d'inseguretat que tendeix a obligar els treballadors a la submissió, a l'acceptació de l'explotació. Enfonsa en aquesta concepció l'historiador Josep Fontana (1999: 190) en considerar que no sembla, tanmateix, que les experiències de polaritat siguin cosa del passat en una societat com l'actual, que lluny de tendir a la igualtat, està veient créixer cada any les diferències que hi ha al seu pit|si, i on s'estan perdent els que semblaven ser assoliments|èxits permanents de la lluita sindical (estabilitat en l'ocupació|ús, assegurances socials).

La deslocalització d'empreses -que en molts casos obté beneficis- cap a països del tercer món, els quals competeixen per tenir el menor respecte envers els drets laborals i les lleis mediambientals, es contradiu amb l'augment generalitzat de les plusvàlues i amb la disminució de la participació dels salaris en la riquesa nacional. És a dir, el conflicte capital/treball|feina s'agreuja fins al punt en què el propi Banc de Pagaments Internacionals establert a Basilea avisa, alarmat, que en l'actualitat la participació en els beneficis és inusualment alta i la dels salaris inusualment baixa. De fet, l'amplitud d'aquesta evolució i el nombre de països afectats no té precedents en els últims 45 anys. En altres paraules, aquesta dissociació entre escassos augments salarials i guanys històrics de les empreses fa témer un major ressentiment, tant als Estats Units com en altres llocs, contra el capitalisme i el mercat (Ruffin, 2008). Aquesta afirmació, quedi clara, no la realitza un analista provinent de l'escola marxista, sinó Alan Greenspan, qui va ser president de la Reserva Federal d'EUA i un dels culpables de l'actual situació econòmica.

Aquesta ignorada causa de la crisi, com recalca Vicenç Navarro (2009) té el seu origen en una sèrie de polítiques econòmiques en les quals han prevalgut les privatitzacions, fonamentals, sigui dit de passada, ja que suposen soscavar l'essència mateixa de la democràcia (Halerpín, 2003: 42) i la disminució de la progressivitat fiscal amb la consegüent tendència cap a estàndards de reducció de tipus màxims, la creixent importància de la imposició indirecta en detriment de la imposició directa i la disminució de trams en la imposició de la renda entre altres polítiques econòmiques de tendència neoliberal. La conseqüència, com venim remarcant, és una aguda polarització social que, in crescendo, no distingeix entre els anomenats països desenvolupats i els que no ho són (sent les conseqüències per a aquests últims molt més grans), en la que la lluita de classes dins d'uns i altres països no ens ha de fer creure que el conflicte és entre els Estats d'un i un altre tipus, sinó entre les classes dominants i les classes dominades de cada un dels Estats i en el seu conjunt (Navarrès, 2009).

Aquesta circumstància és d'una importància fonamental en un moment en què la caiguda generalitzada de les borses|bosses, a causa del desgavell del casino financer internacional, està provocant una crisi de conseqüències imprevisibles. És a dir, aquesta dedicació (en certs casos desconcertant com en el cas del President de la Unió Europea) que certs líders de les nacions riques tenen per acabar amb el "capitalisme salvatge" és explicable no només a partir del moment en que és necessària una regulació financera que permeti reprendre la confiança dels inversors i evitar noves crisis d'aquest calat, sinó a partir del moment en què és imprescindible en moments de conflicte pal·liar la contradicció que enfronta capital i treball|feina amb l'objectiu d'evitar possibles transformacions sistèmiques que acabarien amb l'hegemonia de l'actual classe dominant.

La socialdemocràcia, o el socioliberalisme, hauran de jugar aquest paper fundamental1 que permeti, seguint a Marx (1968: 51), donar a la classe treballadora engrunes més saboroses que evitin qualsevol risc de revolució social alhora que l'elit dominant pugui continuar controlant els mitjans|medis de producció. Ho explica d'una manera més gràfica, però no per això menys encertat, Jose Luis Sampedro (2009: 45) , en al·lusió a Galbraith, en considerar que tot això ens recorda a aquell cavall que ben alimentat viurà feliç, però també alimentarà, de passada, els pardals perquè anirà deixant caure entre les seves ànegues posteriors alguna cosa perquè puguin picotejar els ocells. Aquest ha estat el rol històric de la socialdemocràcia. Rosa Luxemburg (2009: 85) l'exposaria de forma absolutament aclaridora en considerar que qui es pronuncia pel camí reformista en lloc de i en oposició a la conquesta del poder polític i a la revolució social no elegeix en realitat un camí més tranquil, segur i lent cap al mateix objectiu, sinó un objectiu diferent: en lloc de la implantació d'una nova societat, elegeix unes modificacions insubstancials de l'antiga. De la mateixa manera, i pel que respecta a la lluita per la conquesta de la democràcia s'haurà de tenir clar que qui desitgi l'enfortiment de la democràcia, ha de desitjar també l'enfortiment, i no el debilitament, del moviment socialista. Qui renuncia a la lluita pel socialisme, renuncia també a la mobilització obrera i a la democràcia.

D'altra banda, si bé un pot considerar, des d'actituds|postures absolutament legitimes, que la socialdemocràcia suposaria, mitjançant l'articulació de polítiques keynesianes, una via de solució a l'actual crisi econòmica, creem necessari recalcar que la socialdemocràcia afirma el creixement constant de la producció capitalista i en això, a diferència de la crisi de 1929, veiem un problema insalvable per part d'aquesta. Els actuals condicionaments tant mediambientals com energètics fan insostenible qualsevol alternativa que tingui per fi el creixement econòmic (almenys en els països occidentals i en els subdesenvolupats a llarg termini). Aquesta idea de les limitacions del creixement ja va ser tractada, tanmateix, i en el seu moment, per David Ricardo (a qui Marx sempre va elogiar per la seva sinceritat científica) qui va observar els límits de la producció capitalista. Va ser més tard, el propi Marx qui es va centrar també en la contradicció existent entre capital i naturalesa (la qual podríem afegir a la ja explicitada entre capital i treball|feina) considerant que la producció capitalista esgota les dues fonts d'on brolla la riquesa, això és, la terra i el treballador. S'observa per tant un primer escull que ens fa rebutjar de ple els postulats socialdemòcrates a partir del moment en què aquests no qüestionen una alternativa al sistema capitalista i, per tant, al creixement desmesurat de la producció que entra en contradicció oberta amb els límits mediambientals.

El segon impediment que remarquem està relacionat amb la naturalesa mateixa del capitalisme. Suposa una evidència, doncs les dades així ens ho mostren any rere any, que no solament no es compliran els cridats Objectius del Mil·lenni proposats per les Nacions Unides sinó que cada vegada estem més lluny que aquests puguin arribar a materialitzar-se. El polític cordovès, Julio Anguita (2009), planteja una pregunta que ens sembla de vital importància, Creuen els lectors que el sistema capitalista -i en aquesta precisa conjuntura a més- pot assumir un ordre econòmic i social en el qual l'atur|aturada estigui eradicat i la ciutadania universal tingui assegurats els continguts de la Declaració Universal dels Drets Humans? La resposta, com bé podem imaginar, és negativa. El capitalisme, en les seves encarnacions variades és totalment incompatible amb els Drets Humans, els socials i també els polítics. Creiem necessari posar èmfasi i reflexionar per un segon en allò d'en les seves encarnacions variades. Com bé va recalcar Lenin (1976: 5), nosaltres som partidaris de la república democràtica com la millor forma d'Estat per al proletariat sota el capitalisme, però no tenim cap dret a oblidar que l'esclavitud assalariada és la destinació|destí reservada al poble fins i tot sota la república burgesa més democràtica. O el que és el mateix: fins i tot sota l'Estat capitalista més progressista possible hi continua havent l'esclavitud de l'home per l'home. La socialdemocràcia, com bé hem vist, no planteja en cap moment la superació del capitalisme pel socialisme sinó la pervivència d'un sistema que en qualsevol de les seves accepcions es torna destructiu, tant per al medi ambient com, en aquest cas, per a l'ésser humà.

Sembla, d'altra banda, indiscutible el final|finalitat de l'hegemonia nord-americana i la tendència cap a un món multipolar. Ara bé, malgrat que això pugui ser positiu per al creixement de diferents països subdesenvolupats, al seu torn, això pot portar, en el cas en el qual hi hagi un continuisme de la lògica capitalista, un conflicte entre potències imperialistes amb conseqüències desastroses. En aquest punt ja no ens plantejaríem si més no la continuïtat o no del capitalisme sinó la necessitat històrica del seu final|finalitat. Multipolaritat que implica a més -per a un sistema en boga|voga des de la meitat del Segle XVI-, amb la recuperació econòmica d'Àsia, l'Índia i Amèrica Llatina, un desafiament infranquejable per a l'economia-món, creada per occident, que no aconsegueix arribar a controlar els costos de l'acumulació. Estaríem, en suma, davant de la qual cosa Bernard Cassen (2008) descriu com una crisi que pren aspectes sistèmics acumulant les dimensions financera, monetària, alimentària i energètica.

Diríem llavors, continuant|seguint amb Immanuel Wallerstein (2003), que les tres passades dècades de neoliberalisme ha marcat el principi del final|finalitat del capitalisme i que em trobo en una transició cap a un sistema econòmic diferent, que bé podria ser més violent que el capitalisme o més redistributiu i igualitari. En depenen les accions que duguin a terme els diferents subjectes de la contesa.

Així, és necessari comprendre -en paraules de Noam Chomsky- que la guerra que es du a terme contra els treballadors és una verdadera guerra. Els restringits cercles de l'elit financera tenen una consciència de classe extremadament marcada. Ells consideren des de fa molt temps que estan lluitant en una guerra de classes molt rude, però no volen que això se sàpiga. Això és, a l'estil de Margaret Thatcher, com recorda Fontana (1999: 190), proscriure la idea mateixa de "lluita de classes" alhora que es practica aixafant una vaga de miners. Les classes dominants posen doncs especial èmfasi en l'ocultació de l'esmentada realitat doncs la presa de consciència revolucionària per part de la classe treballadora, és a dir, el pas de l'observació empírica d'una classe per si mateix a una classe per a si és un pas necessari per a la transformació social.

Un dels instruments més utilitzats per les esmentades elits financeres per contribuir a aquesta ocultació de la realitat són els mitjans de comunicació. Uns mitjans de comunicació que pleguen l'esperit a certes formes de representació, les legitimen, ens habituen a creure que és normal parlar, pensar, actuar de determinada manera. Lletjor, agressivitat, voieurisme, narcisisme, vulgaritat, incultura, estupidesa, conviden l'espectador a complaure's en una imatge infantilitzada i degradada de si mateix [...] Si els mitjans|medis dels règims totalitaris aconsegueixen, en certa mesura, empresonar les idees, els del capitalisme en crisi els superen totalment. I tot això, sens dubte, gràcies a la llibertat (Jourde, 2008). Un dels majors especialistes del tema, Pasqual Serrà begin_of_the_skype_highlighting end_of_the_skype_highlighting (2009: 593), analitza la mateixa situació. Aquest, considera que la diferència entre l'Estat totalitari i la democràcia burgesa és que, en el primer cas, al grup espectador se li estableix a la platea per força mentre que, en el segon, se li convenç sugerentement. És el que Noam Chomsky anomena la "fabricació del consens", de manera que "la propaganda és a la democràcia el que la porra a l'Estat totalitari" [...] El poder dels mitjans de comunicació s'està mostrant desconcertadament grandiós [...] Una operació informativa global pot despertar una passió mundial per un Barack Obama sense aportar una sola clau política del seu programa de govern, pot legitimar davant de la comunitat internacional un canvi de govern o una guerra que violi la legislació internacional o polvoritzi el dret humanitari. Estem sens dubte davant d'unes estructures informatives incardinades fins al coll en el model econòmic dominant que haurien vingut a mediatitzar de forma global i instantània aquella famosa reflexió de Marx: les idees de la classe dominant són les idees dominants en cada època: o, dit en altres termes, la classe que exerceix el poder material dominant en la societat és, alhora, el seu poder intel·lectual dominant.

D'una banda, a Occident, les elits financeres surten enfortides momentàniament de la crisi (les pèrdues se socialitzen, el salari real i el relatiu disminueixen, el preu dels béns bàsics de consum augmenta, etc.), per l'altre, els altres, sempre poden, com l'avar de Moliere, fer-se bon menjar|dinar amb pocs diners. Creiem, per això, que es fa necessari més que mai la creació i consolidació d'una Cinquena Internacional en la qual s'estableixin aliances de les classes dominades del Nord i del Sud (Navarrès, 2009). Davant d'aquesta situació es necessita una resposta contundent: la consolidació d'un programa de mínims anticapitalista entorn d'un nou internacionalisme fonamentat en la consecució dels drets humans. Per l'instant, una alternativa acaba de néixer a Amèrica Llatina (ALBA) i aquesta compromet tant governs com moviments socials en la lluita contra el sistema capitalista, la democràcia participativa i una visió diferent dels objectius de la humanitat. S'està realitzant l'experiència del canvi doncs la perpetuació de l'actual ordre de coses -com afirma Galeano- és la perpetuació del crim. Honoré de Balzac, el va traduir de la següent forma en considerar que darrere de tota gran fortuna hi ha un gran crim. A les nostres mans està. Amèrica Llatina ha obert la bretxa de la qual ja ens advertia Émile Zola en les línies finals de Germinal: Però allà a baix també creixien els homes, un exèrcit fosc i venjador, que germinava lentament per a qui sap quines futures collites, i els gèrmens del qual no tardarien a fer esclatar la terra.

BIBLIOGRAFIA

Anguita, juliol. 2009. "La ciutadania universal". Públic, 3 d'octubre de 2009.

Bourdieu, Pierre. 1999. Contrafocs. Reflexions per servir a la resistència contra la invasió neoliberal. Anagrama. Barcelona.

Cassen, Bernard. 2008. " Quin altermundismo després del "final|finalitat del neoliberalisme? ". Rebelion, 23 de setembre de 2008. Obtingut en: rebelion.org/noticia.php?id=73083

Fontana, Josep. 1999. Introducció a l'estudi de la història. Crítica. Barcelona

Galeano, Eduardo. Les venes obertes d'Amèrica Llatina. Segle XXI. Madrid.

Halerpín, Jorge. 2003. Noam Chomsky. Bush i els anys de la por. Li escateixi diplomatique. Buenos Aires.

Leymarie, Phillipe. 2001. "La deriva del continent africà". Pp.247-257 en Geopolítica del caos, editat per Le escateixi diplomatique, edició espanyola. Madrid.

Jourde, Pierre. 2008. "La machine à abrutir". Li escateixi diplomatique 653 : 28.

Lenin, Vladimir Illich. L'Estat i la revolució. Miguel Castellote. Madrid.

Luxemburg, Rosa. Reforma o revolució. Diari Públic. Madrid.

Marx, Carlos. Treball|Feina assalariat i capital. Ricardo Aguilera. Madrid.

Navarrès, Vicenç. 2009. "L'ignorada causa de la crisi". Públic, 12 de febrer de 2009.

Navarrès, Vicenç. 2009. "El conflicte de classes a nivell internacional". El vell talp, desembre de 2009.

Ramonet, Ignacio. 2008. "Motins de gana". Li escateixi diplomatique edició espanyola 151: 1.

Robert, Anne-Cécile. 2006. "Àfrica, mirall del món." Pp. 66-67 en El Atlas, editat per Le Monde Diplomatique. València .

Ruffin, François. 2008. "Sense diners per als salaris", Le escateixi diplomatique edició espanyola 147: 3.

Sampedro, José Luis i Taibo, Carlos. 2009. Sobre política, mercat i convicencia. Els llibres de la cascada|cataracta. Madrid.

Serrà, Pascual (2009). Desinformació, com els mitjans|medis oculten el món. Península. Barcelona.

Wallerstein, Inmanuel. 2003. Utopística. Les opcions historiques del segle XXI. Universitat de València. València.

1 Recuérdese referent a això el debat entre Keynes i Hayek en el qual el primer concloïa, intel·ligentment, que la millor forma d'evitar arribar a societats diferents a la capitalista era mitjançant l'intervencionisme estatal.

>>> Article extret de Kaosenlared

www.kaosenlared.net/noticia/el-sinfuturo-capitalista