CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El serial neonazi (capítol 2)… o l’innocent és culpable.

Dijous, 19 agost, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El passat -recent- es fa present : qui ja ha estat expulsat es diu que continua ocupant el càrrec. Així es ven més i millor una informació, segons els cànons ètics d'algun Baltasar Garzón del periodisme, es digui per exemple Joan Cantarero (veure article).

És preferible -sempre, a més de fàcil- jutjar que ser jutjat. I és aconsellable fer-ho -sempre, a més de fàcil- des d'un doble estatus de poder, polític i mediàtic: des del ser un antifeixista de renom re-velador de greuges en les clavegueres del neo-arcaic-nazisme i des del tenir una plataforma editorial on col·locar les seves investigacions? periodístiques.

El primer se suposa que li dóna una credibilitat a certs sectors de l'esquerra social. Qüestionar-lo en alguna cosa, per tant, pot significar donar-te de morros amb sectors que creies propis, i potser es tornin aliens. Sincerament espero que no, encara que assumeixo el risc.

A mitjans de febrer d'aquest any, va sortir el seu llibre "La huella de la bóta", en el que l'autor "se submergeix en el fosc món de la nova ultradreta racista i xenòfoba espanyola per revelar què s'amaga darrere de les seves accions violentes, com s'organitzen i es financen i quines són les seves vinculacions amb els seus homòlegs internacionals i els antics criminals de guerra nazis que encara s'amaguen al nostre país. " Amb aquest visat de presentació tan impressionant resulta complicat i potser poc oportú polemitzar obertament.

Potser el raonable seria que la CGT li agraís públicament les seves revelacions, doncs per les mateixes l'organització ha obert els ulls, té clar que té un problema, i per tant, haurà de resoldre'l apropiadament. El que a la CGT se li colin feixistes és clarament un problema, important sens dubte, però no l'únic. Potser el veritablement raonable o el mínimament ètic hagués estat que qui té tanta informació privilegiada, abans d'usar-la impúdicament per a bé de la seva butxaca i de la seva fama, l'hagués ofert en primer lloc a la pròpia organització perquè prengués cartes en l'assumpte, segons els seus procediments i estatuts interns. Llavors sí tindria sentit un agraïment públic, ja que s'hauria anteposat l'interès antifeixista (el seu i el de la CGT) d'eliminar i tallar tota possible cobertura sindical a aquests grups ultres. Però no ha estat així. El que s'ha anteposat és l'interès de posar a la diana pública la CGT, assenyalant-la com a organització que té i que manté a grups ultres, amb la fosca esperança que això la desacrediti, d'alguna o una altra forma.

La qüestió és senzilla, encara que retorçada: per informar sobre els moviments de certs feixistes es culpabilitza una organització antifeixista. És aquí on intervé el segon poder de l'escriptor de renom: tenir una atalaia pública mitjançant la qual difondre àmpliament la seva pròpia tesi, hàbilment ornamentada amb 'fets' (cartes sense firmes i documents que potser algun afiliat 'impacient' li ha fet arribar, feixuga investigació que d'altres van fer per ell) i que ràpidament converteix en 'evidències' ("ho sabien fa anys") per insinuar que tota la CGT és còmplice per acció o omissió de sostenir indesitjables nazis a les seves files. Internet fa la resta. I al camí la CGT apareix entre línies com una caòtica organització que o bé és ximple (es deixa enganyar fàcilment), bé és descontrolada (cada qual fa el que vol) o fins i tot, i el pitjor, com una estructura permeable i, en última instància, permissiva amb les avantguardes ultrareaccionàries, nazis, xenòfobes i racistes.

El que subjeu en tot això al meu entendre són dues obsessions: una patològica desconfiança dels informants i del propi periodista en que CGT amb els seus propis mitjans interns sigui capaç de resoldre el problema (òbviament expulsant a qui calgués expulsar), i una altra no menys patològica obsessió per donar publicitat gratuïta a aquests indesitjables i a les seves sigles.

I, bé, ja posats hi hauria una tercera 'evidència': a l'escriptor de renom la CGT no l'hi importa gens. I potser per això, no sap que la CGT és una Confederació de Sindicats, per la qual cosa cada Sindicat té una àmplia autonomia de funcionament, sempre que es respecti el pacte confederal de principis i normes inscrits en els seus acords i en els seus estatuts. Els temps de deliberació i decisió no són els d'una executiva que amb manu militari (ja que CGT és també antimilitarista) ho resol tot i, òbviament, no es correspon amb els ritmes mediàtics de cert periodisme sensacionalista, amant de les denúncies fàcils que prometen molt soroll de fons.

És cert, cal ser comprensius i generosos amb qui tenen a bé informar del que succeeix en aquest cruel món. Comprensió i generositat de la qual no fa gala el nostre periodista. Però clar, ell és simplement un treballador autònom més (freelance el diuen per prestigiar-lo) que s'ha fet un buit al dur i competitiu món desregulat del periodisme i els mitjans de comunicació, sector en el qual gairebé és un dogma no tenir afiliació a cap organització (que no sigui de periodistes clar). Així, fal·laçment, alguns creuen que informen des d'una objectivitat inexistent, des d'un púlpit en el qual certs fets, adequadament seleccionats, es barregen amb altres en l'atanor alquímic de la imparcialitat, i es presenten verges, com si de la prístina veritat es tractés.

Gràcies, doncs, insigne escriptor, per revelar-nos la nostra crua veritat: contaminats estem com la resta de la societat d'elements feixistes, autoritaris, masclistes, racistes, xenòfobs. Gràcies per refregar-nos a la cara que som un reflex més de la societat que volem canviar i transformar. Gràcies per donar-nos publicitat gratuïta, i no desitjada. I gràcies, una vegada més, per deslliurar els teus lectors d'informacions secundàries que no vénen al cas: de les nostres idees anticapitalistes i antiautoritàries, de les nostres propostes contra la crisi, de la nostra lluita rebel als llocs de treball, de la nostra convocatòria de vaga general el 29 de setembre.

Antonio Carretero, Rojo y Negro.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció