CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El sindicat del carrer: Reorganitzant el treball informal

Divendres, 18 novembre, 2016
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Cristòfor Colom s'alça sobre Barcelona, assenyalant cap a enfora, més enllà del port. A sota d'ell, tallat en pedra, un indígena s'agenolla davant d'un capellà, cap cot, evitant amb els ulls la mirada del sant baró. Construït el 1888, per a la primera Fira Internacional que es va realitzar a Espanya, aquest monument al colonialisme es troba situat a la cruïlla en la qual el port es fon amb les Rambles, el bulevard que Orwell va descriure com l'"artèria central" de la ciutat catalana. Es commemoren allà els fets de sang que van inaugurar el domini occidental sobre l'economia global. I avui en dia és un punt crític de la lluita entre la vida, la propietat i el Sobirà.

Aquest és un dels primers llocs que els turistes albiren quan baixen dels vaixells de luxe i s'endinsen en la capital europea dels creuers. En totes les direccions, el camí es troba configurat pel comerç. Música salsa sorollosa es barreja dolçament amb l'enrenou, mentre músics de carrer, venedors i artesans competeixen per l'atenció dels visitants amb restaurants de preus excessius, bars de copes de mal gust i centres comercials corporatius. Però de tant en tant la festa s'interromp de forma violenta. En un esforç coordinat per a expulsar-los dels carrers, les forces policials de tres autoritats diferents --local, regional i portuària-- carreguen contra els venedors ambulants de pell fosca, colpejant-los l'esquena i les extremitats amb porres extensibles d'acer. És un espectacle inquietant, però cada cop més habitual en una ciutat que ha arribat a simbolitzar les esperances de l'esquerra europea per un model laboral emancipador.

El treball informal mai no ha acabat d'encaixar del tot en les categories de l'esquerra. Mentre a l'esquerra governamental hi ha la tendència a veure'l com un espai a regular, en els cercles més anarquistes sovint es tracta amb desconfiança, contemplant-lo com un camp dominat pels valors capitalistes. Per a les organitzacions hegemòniques dins del moviment obrer, el treball informal és només una forma més d'explotació que afecta especialment les dones, els migrants i altres grups vulnerables. L'Organització Internacional del Treball (OIT), per exemple, en defineix els trets característics en els següents termes: Manca de protecció contra l'impagament de salaris, hores extres o torns extres obligatoris, acomiadaments sense avís previ o sense indemnització, condicions de treball insegures, i absència total de protecció social (pensions, prestacions per malaltia, cobertura sanitària...)

Evidentment, no hi ha res de fals en tot això. Però les característiques assenyalades per l'OIT depenen de les expectatives definides pels drets socials específics dels Estats del benestar occidentals. En aquest sentit, es troben ancorades en una idea concreta del treball, construïda en el marc d'un conjunt específic de relacions de poder --aquell representat, precisament, en el monument a Colom. El fet que es persegueixi rutinàriament treballadors informals africans i asiàtics a tocar d'escenes que simbolitzen allò que Marx anomenà "els moments principals de l'acumulació primitiva" conté una certa veritat poètica. Descomprimir aquesta imatge és desvetllar un dels antagonismes crítics que es troben en el cor mateix del comerç mundial.

Codificant la informalitat

El concepte d'"economia informal" va ser utilitzat originalment per l'antropòleg Keith Hart a la dècada dels 70, quan es trobava estudiant les formes de treball amb baixos ingressos a Accra, Ghana. És un terme estrany, ja que cal considerar que, segons l'OIT, entre la meitat i tres quartes parts de tot el treball no agrícola que es realitza en els països en vies de desenvolupament s'encabeix en aquesta categoria. De fet, l'OCDE afirma que la meitat dels treballadors de tot el món eren treballadors informals l'any 2009, i que aquest nombre arribarà fins als dos terços cap al 2020. Per tant, el fet d'etiquetar aquesta forma de treball com a "informal", sembla que ens porta a representar la major part del treball que es fa al món com una anomalia, com a quelcom "perifèric" a l'economia "formal" global.

Però aquesta no era pas la intenció de Hart quan va utilitzar per primera vegada aquest terme. Tot partint de la noció marxiana de l'"exèrcit industrial d'aturats", ell estava més interessat en saber si la "població sobrant" de treballadors de baixos ingressos de les zones urbanes del Tercer Món constituïen una "majoria passiva d'explotats" o bé si les seves activitats econòmiques informals posseïen "una capacitat autònoma de generació d'ingressos". En aquells moments va concloure que es donava, fins a cert punt, tant una cosa com l'altra, i que, per tant, allà hi havia un cert potencial per al desenvolupament econòmic.

L'OIT es va manifestar particularment entusiasta respecte aquestes conclusions. Després que Hart presentés el seu treball en una conferència l'any 1971, i abans fins i tot que l'hagués publicat en una revista acadèmica, l'organització va enviar una gran missió a Kenya. Allà van examinar el potencial per a convertir l'economia tradicional del país --a la qual es van començar a referir amb la designació "el sector informal"-- en quelcom més en línia amb l'"economia formal" dels Estats del benestar occidentals. Aquest enfocament continua encara fins al dia d'avui, i la formalització del treball informal va passar a esdevenir una part important de l'Agenda del Treball Digne de l'OIT.

Mentrestant, la posició de Hart va anar evolucionant una mica. En els darrers anys, ha descrit l'economia informal com l'antítesi del nacional-capitalisme que domina el comerç mundial. També afirma que aquesta ha esdevingut "una característica universal de l'economia moderna", com a conseqüència de la deterioració de les condicions de treball als països rics, procés que començà a la dècada dels 80 sota la ègida de Thatcher i Reagan, i es va exacerbar amb les conseqüències de la Gran Recessió.

La sociòloga Saskia Sassen ha analitzat això més a fons en les seves pròpies recerques, tot atribuint l'expansió del treball informal als països capitalistes avançats a dos processos principals. El primer és el creixement de la desigualtat i els canvis resultants en els hàbits de consum dels rics i dels pobres. El segon és la incapacitat de la majoria dels treballadors per a competir pels recursos bàsics necessaris per a operar en els contextos urbans, a mesura que les empreses dominants tendeixen a fer augmentar els preus. Aquest fenomen és particularment notable pel que fa al preu de l'espai comercial.

Tanmateix, l'increment dels costos de participació en el comerç o ens els mercats laborals nacionals no és quelcom que tingui a veure només amb el domini de l'empresa privada. L'Estat juga també un paper important en la reproducció de les relacions de classe nacional-capitalistes, mitjançant la inclusió selectiva o la repressió pura i simple de determinades formes de treball i determinats tipus de persones. Això resulta especialment evident en el cas dels migrants indocumentats o dels ex-convictes, treballadors minoritzats expulsats de l'economia formal i amuntegats als barris pobres, a les presons i als centres d'internament. Si el neoliberalisme, tal com afirma el sociòleg Loïc Wacquant, és "una articulació d'Estat, mercat i ciutadania que aprofita el primer per a imposar el segell del segon en la tercera", aleshores és la tensió entre desocupació, informalitat i supervivència la que fa que les seves institucions repressives siguin tan enganxifoses.

Atès que aquesta incorpora treball que es troba més enllà de l'aurèola de legitimitat que consagren els valors nacional-capitalistes, la informalitat sovint és associada en l'imaginari occidental amb la corrupció i la violència. Això té implicacions tant a nivell global com a nivell local. Als països pobres, l'economia informal proporciona un impuls a la colonització, mitjançant la imposició de les normes i la legalitat occidental. Als països rics, la creença ciutadana moral cívica considera la inseguretat laboral ben real que pateixen els treballadors informals com un brou de cultiu per a màfies sinistres i, per tant, com una amenaça per a la seva pròpia seguretat.

La recent implementació de la draconiana Llei de Seguretat Ciutadana espanyola constitueix un exemple de manual de com aquesta dinàmica social es codifica en la legislació. Coneguda popularment com a Llei Mordassa, aquesta norma va merèixer una atenció considerable per part de la premsa internacional i dels grups defensors dels drets humans, a causa del seu atac al dret de protesta. No es va escriure tant, però, sobre com la mateixa castiga el fet de ser pobre en l'espai públic, mitjançant la imposició de fortes multes als treballadors informals, els mitjans de vida dels quals depenen del seu accés a aquest espai. Juntament amb una reforma simultània del codi penal, la nova legislació va inaugurar un canvi radical en la gestió policial de la pobresa, el qual va consolidar el paper del sector informal com el canal que connecta les presons amb la perifèria urbana.

Un sistema de suport mutu?

Gairebé tot el que hom pot veure als barris de l'àrea del Besòs va ser construït per i per a treballadors migrants. Situat als afores de Barcelona, a la riba sud-oest del riu Besòs, aquest veïnat va néixer com un polígon d'habitatges socials per a obrers que havien arribat del sud d'Espanya per a treballar a les obres de la Fira Internacional del 1929. Des d'aleshores la seva història ha estat un continu estira-i-arronsa entre les estructures precàries de la ciutat informal i la burocràcia descomunal de la metròpoli, a mesura que onades successives de treballadors migrants s'organitzaven en combatives associacions de veïns per a reclamar les formes més bàsiques d'infraestructura urbana.

Però malgrat incomptables victòries assolides amb la lluita de base, continua essent un veïnat pobre. Avui en dia, aproximadament el 30% de la població és nascuda a l'estranger, principalment en països pobres, i la renda familiar tot just arriba a la meitat de la mitjana de Barcelona. És aquí on viuen molts dels venedors ambulants senegalesos que mercadegen amb béns a petita escala a prop del port, en part a causa de les dinàmiques inherents a la migració internacional, i en part a causa de la severa discriminació racial existent al mercat immobiliari barceloní. "En el moment en què el propietari sent el teu accent, penja immediatament el telèfon", diu en Mamadou quan li pregunto si mai no ha experimentat el racisme en buscar un lloc per viure. "De vegades simplement t'ho deixen anar de forma rotunda: 'No. Africans no.'"

La casa on estic és petita, però ben cuidada. La imatge d'un morabit sufí somrient penja serena a la paret, mentre se sent de fons el murmuri de les notícies a la televisió. L'olor dolça i picant del djar s'esmuny des de la cuina, on hi ha un pot de cafè touba al foc. Tenint en compte que només hi ha tres habitacions petites, li pregunto al meu amfitrió quanta gent hi viu. "Unes sis o set persones", contesta. Encuriosit, li pregunto on és que dormen totes elles. Em diu que, generalment, la gent entra i surt, però que només uns pocs hi romanen tot el temps. És per això que m'ha donat un nombre tan alt. Quan li pregunto si no se satura amb tant gent, assenteix amb el cap. "Una mica. Però no deixarem pas que un altre africà dormi al carrer."

Li pregunto si algun cop no ha pensat en adreçar la gent als serveis socials, atès que aquests sovint proporcionen menjar i refugi a les persones que ho necessiten, i no són massa primmirats sobre si els documents d'immigració estan en regla o no. "Sí, conec els serveis socials", respon. "Et donen un tiquet de menjar i un sostre, i això és tot. Però no necessitem aquestes coses." Se n'adona de la meva sorpresa i somriu. "Digues-me", diu en Mamadou, "has vist algun cop algun home negre dormint en algun d'aquells caixers automàtics?" Pensa-hi, jo mai no ho he vist. O, almenys, no gaires cops. "Si n'has vist, probablement no eren africans", explica. "Mira, pensem en les coses de forma molt diferent a vosaltres. Qualsevol africà dels que hi ha aquí sap que pot anar amb un amic a cercar un plat d'arròs o un lloc per a passar la nit. Ens cuidem els uns als altres. No passem gana i no dormim al ras. Almenys, no encara."

En realitat, no és el primer cop que sento aquest argument. Aquest sentiment exacte és repetit molt sovint pels recicladors africans que han passat la major part de la darrera dècada visquent i treballant als magatzems abandonats del desindustrialitzat barri del Poblenou. També s'utilitza en referència a les famílies espanyoles, per a explicar per què no hi ha més agitació social malgrat l'elevada desocupació que hi ha al país. Tot tornant-lo a sentir, no puc evitar pensar en allò que va escriure Kropotkin sobre la resiliència del suport mutu contra les escomeses de l'Estat centralitzat, sobre com aquest "reapareix i es reafirma en una multiplicitat d'associacions que tendeixen a englobar tots els aspectes de la vida i a prendre possessió de tot allò que requereix l'home per viure."

El periodista d'investigació Robert Neuwirth també reconeix aquest aspecte del treball informal. En el seu llibre "Stealth of Nations: The Global Rise of the Informal Economy", critica la noció d'informalitat de Hart pel fet d'equiparar els venedors ambulants i quincallers amb el submón del crim i la corrupció política. Enlloc d'això, ell conceptualitza les activitats dutes a terme pels venedors ambulants, els artistes de carrer o els recicladors informals com el resultat de l'autoorganització, de la solidaritat de grup i de la intel·ligència col·lectiva, estructurada de forma flexible al voltant d'un conjunt de regles no escrites àmpliament esteses.

Junts, els treballadors informals del món formen part d'un sistema que "està més enllà de la llei, però que es troba profundament entrellaçat amb el món dels negocis legalment reconeguts." Per a referir-s'hi, Neuwirth importa un terme popular de l'Àfrica francòfona i del Carib: el Sistema D. Però a l'octubre del 2015, els venedors ambulants de Barcelona van començar a utilitzar un concepte que és substancialment més familar a Espanya: "el sindicato". El sindicat.

Desobeint l'atur

Pujar caminant per les Rambles pot ser una mica com intentar retransmetre il·legalment un xou-programa televisiu a internet. De forma immediata et veus desbordat pels intents ordinaris d'atreure els teus sentits, d'una manera que recorda aquests anuncis pop-up invasius dels llocs web d'apostes, pornografia, o jocs de fantasia en línia. Petites floristeries venen souvenirs vulgars, com ara flors-vulva o pebrots en forma de penis. Els cambrers agressius se t'apropen des de les terrasses, amb els menús a la mà, tot intentant-te convèncer que seguis a prendre una cervesa o una sangria de grans dimensions i algunes tapes horribles. En un balcó proper, una doble de Marilyn Monroe torna a representar la famosa escena del Metro de la pel·lícula "La temptació viu a dalt", tot cridant la teva atenció sobre el Museu de l'Eròtica de Barcelona.

Avui, però, és diferent. Gairebé tota l'extensió del quilomètric bulevard està ocupat per prop d'un centenar de venedors ambulants. En un intent d'apaivagar els comerciants locals, deixen una mica de distància entre les mantes en les quals exhibeixen la seva mercaderia i l'espai ocupat pels negocis "formals". Homes de l'Àfrica occidental resten darrere de samarretes d'imitació del Barça i bosses de mà D&G, bengalís a prop de paraigües coberts amb penjolls brillants. Un grapat de dones senegaleses venen joies de colors als turistes, menjar casolà i te d'hibisc ensucrat als venedors. Acompanyant a cadascun dels treballadors hi ha un local amb un cartell o una pancarta. L'eslògan més comú dels que es llegeixen és "Sobrevivir no es delito". Sobreviure no és pas un delicte.

El Sindicat Popular de Venedors Ambulants va començar com un intent per part dels manters de negociar amb les autoritats locals per a fer front als rumors generalitzats i als estereotips racistes que es repeteixen freqüentment en les discussions públiques que tenen a veure amb el seu treball. Però a mesura que la pressió policial ha fet que la seva feina sigui cada cop més difícil, es van associar amb l'Espacio del Inmigrante, un grup de suport als drets dels migrants, d'inspiració zapatista, i amb Tras la Manta, una xarxa d'activistes locals que donen suport a la seva causa, per a organitzar els anomenats "mercadillos rebels".

La lògica que hi ha darrere d'aquestes accions és similar a la de la campanya de desobediència civil que va fer popular a l'antiga activista pels drets de l'habitatge i ara alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. En acompanyar els venedors durant la seva activitat, els activistes locals fan que la intervenció policial esdevingui molt més costosa, tant en termes econòmics com polítics. Es tracta, en molts sentits, d'una forma de sindicalisme social. I el que resulta particularment interessant de les accions i el discurs del Sindicat Popular és com expandeix el vocabulari dels moviments locals per a incloure una dinàmica més àmplia d'antagonisme globalitzat contra l'habitud occidental de situar els drets de propietat per sobre de la dignitat humana.

"Diuen que el nostre treball és il·legal", crida el portaveu sindical Lamine Sarr pel megàfon. "Nosaltres considerem que és desobediència. Estem desobeint la fam. Estem desobeint l'atur. Estem desobeint les fronteres. La idea que hi ha persones que poden anar a treballar allà on vulguin mentre d'altres no poden fer-ho. La idea que hi ha persones que tenen drets humans mentre d'altres no en tenen."

El Sindicat Popular és una molèstia important per al govern municipal d'Ada Colau. En el moment en què la seva plataforma municipal d'esquerres Barcelona En Comú es va fer càrrec de l'Ajuntament, la premsa majoritària es va fer ressò de les crides a la neteja social fetes pels líders empresarials, les quals van passar del seu lloc habitual a la secció de cartes al director, a ocupar directament les portades. Mentrestant, els sindicats de la Guàrdia Urbana van començar a difondre un flux constant de comunicats criticant el propi Ajuntament per no aplicar una política de mà dura en relació al que ells consideren una amenaça per a la seguretat pública.

No és el primer cop que això passa. Cada cop que l'esquerra s'ha fet aquí amb el poder, la premsa majoritària, les forces de seguretat i la comunitat de negocis local han utilitzat els treballadors informals com a punt de pressió per desestabilitzar el govern. Quan el tripartit entre el PSC, ICV i ERC va ocupar el govern municipal el 2004, per exemple, van rebre pressions similars per part de la premsa, la policia i els comerciants per a aprovar l'Ordenança del Civisme, que amb el temps va esdevenir el model per a la Llei Mordassa espanyola.

També va passar quan l'esquerra va guanyar les eleccions municipals el 1931, tot forçant la sortida del rei Alfons XIII i l'inici de la II República. Tal com ho descriu l'historiador Chris Ealham a "La lucha por Barcelona: Clase, cultura y conflicto 1898-1937", la premsa local freqüentment publicava peces en les quals les més prominents associacions de negocis locals feien crides a la ciutat a eradicar el comerç ambulant fent servir "tots els mitjans necessaris", amenaçant que ells "estaven preparats per a prendre's la llei per les seves mans si els 'venedors sense llicència' continuaven als carrers."

El govern de Colau ha respost a aquest conflicte tot traslladant les responsabilitats cap a dalt, i intentant alhora complaure totes dues parts. Va començar reconeixent el Sindicat Popular i intentant seure'l en una taula amb la policia local, ONG, organitzacions comunitàries i líders empresarials locals per a debatre la situació. De forma gens sorprenent, aquest pas va ser sabotejat per la policia i la comunitat empresarial, que es van negar a reconèixer el sindicat. Aleshores van començar a posar l'accent en la integració social dels venedors ambulants, majoritàriament indocumentats, mitjançant un programa de formació laboral dut a terme pels serveis socials municipals. Però com que el Codi Penal considera que el seu treball és una activitat delictiva, és pràcticament impossible pels manters rebre resolucions favorables a les seves sol·licituds de residència, la qual cosa fa encara més difícil la seva participació en el mercat laboral formal.

Mentrestant, enlloc d'enfrontar-se amb els nivells superiors de l'administració, com la Generalitat de Catalunya o l'Estat espanyol, la ciutat ha optat per una defensa legalista de la propietat intel·lectual i industrial, tot col·laborant amb la policia catalana, els Mossos d'Esquadra, en el seu intent d'acabar amb l'economia informal, en general, i amb els venedors ambulants, en concret. Això només pot conduir a augmentar el nombre de venedors ambulants amb antecedents delictius, tot complicant encara més qualsevol intent de regularitzar amb èxit la seva situació administrativa o fer que puguin participar en el mercat laboral formal. A més, allà on es té èxit en aturar l'activitat de venda ambulant, es desmantella alhora de forma efectiva la infraestructura material del seu sistema de suport mutu, tot fent impossible que puguin pagar el lloguer, i empenyent-los de forma inevitable a viure al carrer o a treballar dins del submón del crim.

Sindicalisme de carrer o uber màfia?

A la base del pedestal del monument a Colom hi ha quatre estàtues de figures històriques catalanes que es considera que van fer possible els seus viatges. Un és el pare Bernat de Boïl, el capellà esmentat al principi d'aquest article. Els altres tres són el diplomàtic Jaume Ferrer de Blanes, el ministre de finances reial Lluís de Santàngel, i el capità Pere Margarit, el qual és representat també al costat d'un indígena en posició de submissió. En conjunt, representen les quatre formes de poder --moral, polític, financer i militar-- que sostenen l'ordre legal del Sobirà en l'era del comerç mundial dominada per Occident.

Si el projecte colonial consisteix en sotmetre totes les altres formes de valor i legitimitat a les formalitats d'aquest ordre legal, la informalitat és alhora allò que es troba més enllà de l'abast del Sobirà i allò que creix a les esquerdes de la seva arquitectura institucional. En un context en el qual la multiplicació del treball i l'emergència de noves formes d'ocupació estan posant a prova els límits d'aquesta arquitectura, la informalitat pot ser apropiada per a fortificar el nacional-capitalisme o bé organitzada per a desmantellar-lo.

L'emergència de l'anomenada “economia col·laborativa” és un exemple de com la informalitat pot ser apropiada per a fortificar el nacional-capitalisme. Després que la crisi financera global deixés milions de joves treballadors sense feina, molts d'aquests van respondre a la seva manca d'accés a l'espai comercial tot venent el seu treball a Internet. El resultat? Companyies com Uber o Amazon Mechanical Turk van privatitzar la generació de xarxes a l'estil Sistema D, que permet a aquests treballadors guanyar-se la vida, i van desafiar els governs a adaptar les seves estructures legals al seu model d'ocupació sense protecció social.

El Sindicat Popular, per la seva banda, va superar la seva manca d'accés a l'espai comercial tot ocupant l'espai públic. Allà, mitjançant el mercadeig de béns a petita escala, es reapropien una porció del valor de mercat associat a les grans marques de roba i sostenen així un sistema de suport mutu que proporciona aliment i refugi a persones a les quals això els hi és negat per l'ordre legal. Evidentment, aquest treball ha estat criminalitzat. Però al capdavall, és aquest sindicalisme de carrer del Sindicat Popular el que té més l'aspecte d'una economia “col·laborativa”, mentre que Uber té l'aspecte d'una màfia.

La qüestió de com s'organitza la informalitat no desapareixerà pas aviat. L'atur de llarga durada està esdevenint cada cop més una característica dominant de l'economia global i els sistemes estan essent obligats a adaptar-se a un model o bé a l'altre. Si hem de confrontar un règim que s'ha construït al voltant dels interessos privats i de la propietat, el sindicalisme de carrer del Sindicat Popular és un exemple vital de com situar la dignitat humana per sobre dels drets de propietat.

* Carlos Delclós és un sociòleg, investigador i editor per Revista de Roar Magazine. Els seus interessos de recerca inclouen migració internacional, estratificació social, fertilitat, sociologia urbana, moviments socials i teoria cultural. Traducció al català des de l'original publicat a Roar Magazine: Josep Garcia Vázquez. Article publicat al núm. 186 de la revista Catalunya

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció