El somni igualitari de les Barcelones rebels (versió catalana del vídeo)

El somni igualitari de les Barcelones rebels (versió catalana del vídeo)

Poques vegades una ciutat ha estat en mans de la seva gent. Barcelona algunes vegades, poques, però amb tal intensitat que el record d’aquella alba, d’aquella festa solidària al llarg dels dies o setmanes, encara els obsessiona. A ells per provar-ho una altra vegada i als seus enemics per evitar-ho.

El temor que aquestes gents tornin a ocupar la seva ciutat, a ocupar-se d’elles mateixes, uneix en contra a tots els partidaris de la mort: capital, estat, església, exèrcit… mentre que l’ànsia perquè allò torni ha mantingut en rebel·lia a la part més decidida i més festiva d’aquest poble… i en l’espera del proper intent, a tots els partidaris de la vida.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=SwpejY7HcXk

(Lluites, Vagues i Barricades)

Les gents que feren l’altra Barcelona, en la qual ens reconeixem, ens han dit ostentosament des de fa molts anys quina és la seva ciutat:

1835, un estiu en el qual totes les jerarquies establertes van desaparèixer i qualsevol ordre va ser transgredit.

1843, la Jamancia, quan Barcelona s’omple de barricades.

1854-1856, la insurrecció dels tres juliols i la primera vaga general.

1870, la insurrecció per les “Quintas”.

1902, vaga general.

1909, la Setmana Tràgica.

1917 i 1919, vaga general.

19 juliol de 1936

Maig de 1937.

Són esdeveniments majors protagonitzats per la gent, la gent del carrer, la gent sense més, que apostaven, en la seva aparent ingenuïtat, per la vida enfront la supervivència a la qual volien reduir-los els que s’erigien com als seus amos: burgesos, militars, polítics, capellans…

(D’altres barris, una altra ciutat, un altre món)

La Barcelona que sense treva des de 1992, amb el pretext dels Jocs Olímpics, estan construint les grans corporacions multinacionals (servides per aquells que ens governen), no té res a veure amb la Barcelona que va ser ni tampoc amb la Barcelona que pot arribar a ser quan la seva gent torni a sortir de les seves cases, de les seves rutines, per dur al carrer allò que vol dir sobre la seva ciutat amb total autonomia.

Repetidament els barcelonins han sortit per enderrocar la ciutat que els ofegava, per enderrocar els llocs de la seva explotació, per cremar els símbols de la seva esclavitud i per afirmar la seva llibertat.

Rebel·lió, festa i poesia són avui amb prou feines creïbles, però esdeveniments, persones, carrers i edificis en donen abundant testimoni.

(La repressió)

Avui la metròpoli oficial recorda i estampa altres noms, el dels seus amos. Els carrers de la ciutat duen el nom d’aquells que han viscut a costa seva: metges enriquits tractant els nostres cossos, capellans perdent-se salvant les nostres ànimes, arquitectes que s’enriqueixen amb cases que no han fet, advocats, escriptors… escrivents tots al dictat de qui mana.

També duen els noms d’aquells (polítics, militars…) que més els han sotmès i més els han ultratjat, encara que aquests noms canviïn al ritme dels temps.

Mai aquests carrers porten el nom de la xusma, dels esparracats, dels incontrolats… els noms amb què agracien els amos quan la gent simplement surt al carrer sense papers, només amb la seva dignitat, per afirmar la seva humanitat.

(Milicianes. Ni manar ni obeir)

Tornar el significat a les paraules, als esdeveniments recuperats avui amb altres noms? La revolució al carrer -aquell estiu, curt, del 36- va ser desvirtuada i es va transformar semànticament en guerra civil. De la revolució de juliol de 1909 se’n va dir «Setmana Tràgica», la «Rosa de Foc» es va convertir aviat en «La ciutat de les bombes» i n’hi ha tants d’altres fets i paraules que capgiren el món a l’inrevés!

I ens quedem amb que així va ser, i així podria ser: gent sense més, individus, grups, han saltat de tant en tant al carrer i se l’han fet seu per manifestar el seu refús a un treball esclau, a una vida reduïda a mera supervivència, i per afirmar la seva llibertat i així subvertir l’ordre establert.

( Va ser un somni igualitari)

No hi ha una sola Barcelona i molt menys l’oficial. No hi ha una sola història de Barcelona.

Amb la ciutat de l’oci, del turisme i de l’arquitectura hi persisteix una altra compromesa en profunditat amb donar respostes als problemes de la seva època i de la societat en què li ha tocat viure. I és la Barcelona rebel, solidària, mestissa, que va ser i que ha deixat viu el seu traç, i a partir de la qual podem prendre impuls per construir una altra que pot ser.

No en la utopia fora de temps i lloc… sinó aquí, en aquest estret marge entre dos rius, i entre mar i muntanya.

RASTROS DE ROSTROS
https://rastrosderostros.wordpress.com/2015/06/09/el-somni-igualitari-de-les-barcelones-rebels-versio-catalana-del-video/