Eleccions i política

Els multitudinaris actes de desobediència civil i resistència no violenta, els processos massius de participació i decisió directa i horitzontal, les milers de persones discutint assembleàriament, la reconstrucció de llaços de sociabilitat... són alguns dels trets d'aquest nostre actual moviment. Intentem ajudar a situar-lo en la conjuntura, però també en el llarg termini.

Els resultats de les eleccions del passat 22 de maig van suposar una aplastant victòria de les opcions conservadores en la majoria de ciutats de l'Estat espanyol. L'única excepció significativa la constitueix el País Basc, on la superació de la situació de violència i la normalització política reflecteixen una pauta diferenciada en el comportament electoral que obre un nou horitzó de possibilitats.

No obstant això, seria un error considerar que aquests resultats avalen un gir conservador en l'opinió pública. No és la dreta qui ha guanyat les eleccions, sinó l'esquerra qui les ha perdut. Els estudis electorals constaten que la transferència de vots entre esquerres i dretes és mínima, pel que el fracàs de l'esquerra política ha d'atribuir-se més a la desmobilització de l'electorat propi, que als encerts del PP, els votants del qual es troben permanentment mobilitzats.

Sovint es parla de crisi de representació i desafecció, però aquesta afecta principalment als votants potencials d'esquerres que van dipositar la seva confiança en el Partit Socialista en les eleccions generals de 2004 i 2008 i que no comparteixen les mesures antisocials desenvolupades pel govern. L'optimisme que va fer vencedor al PSOE en aquests anys s'ha tornat com un bumerang enfront d'un executiu incapaç d'oferir una sortida d'esquerres a la crisi.

Si analitzem l'evolució del baròmetre electoral del CIS, observem com la caiguda del vot socialista té lloc a partir del primer trimestre de 2010, durant la presidència espanyola de la UE, quan després dels advertiments de Obama i Merkel, el Govern Zapatero decideix donar un cop de timó que mina la credibilitat del discurs neosocialdemócrata que l'havia dut al poder. Aquest gir es concreta amb l'aprovació de la reforma laboral, el pensionazo i la submissió als interessos del lobby pronuclear abans que el desastre de Fukushima obligués a posar en sordina aquestes últimes mesures.

Per altra banda, els sindicats majoritaris que, després de la vaga general del 29 de setembre, tenien la possibilitat d'exercir de pol d'articulació d'una esquerra social, perdran aquesta ocasió després de negociar la reforma de l'edat de jubilació i la seva disposició a continuar la negociació col·lectiva. Aquesta posició claudicant comportarà l'allunyament d'aquells sectors socials que consideraven que després de la vaga general era possible reconstruir una resposta alternativa a la crisi.

És en aquest context de desorientació i derrotisme quan irromp el moviment del 15M. A pesar que la seva genealogia respongui a factors distints dels exposats anteriorment, serà a partir de la seva territorialització en les acampades quan aquest passa a copar la centralitat mediàtica substituint els titulars d'una campanya electoral pesada.

El moviment de les acampades suposa així una resposta ciutadana a l'abandó de responsabilitats de l'esquerra política i els sindicats, una politització en primera persona que trenca la barrera entre representants i representats, obrint la possibilitat d'un nou cicle de protesta del qual encara no podem predir ni la seva intensitat final, ni la seva capacitat de replica i mutació.

Ens trobem enfront d'un procés dual. El fracàs de l'esquerra política i la seva substitució per una hegemonia política conservadora que culminarà en el triomf del PP en les pròximes eleccions. Per altra banda, la irrupció de noves formes i vectors de mobilització social que no se senten representats per les estructures clàssiques de l'esquerra política ni sindical, però amb una amplíssima capacitat de convocatòria i la instauració d'una intel·ligència col·lectiva que ha desbordat les estratègies i recursos dels moviments socials.

* Article de Jordi Bonet i Martí, activista veïnal de Barcelona, publicat al núm. 152 de la revista Diagonal.