La trobada d'avui dels 150 empresaris per crear una legitimitat de la repressió per mantenir intocables els seus privilegis té antecedents. També llavors va comptar amb la col.laboració de la classe politica. Va passar el 1920 al congrés de empresaris, "Federación Patronal". Van aprovar el lockout com a represalia a la Vaga de la Canedenca.
Llei i ordre, exigeixen avui les organitzacions empresarials amb els seus corresponents altaveus mediàtics. Estan indignats perquè en els disturbis de les darreres setmanes s’han trencat vidres de franquícies de comerços de luxe i de grans companyies transnacionals i d’entitiats bancàries. Agafen aquestes imatges, així com les de la policia carregant, i ho redueixen tot a un problema d’ordre públic. A partir d’aquí, la seva recepta ja la coneixem: enduriment de les actuacions policials i increment de la repressió. Pals i silenci, com sempre ha fet la burgesia quan ha vist que algú qüestiona els seus privilegis.
Per molta pressió mediàtica, nosaltres no ens deixem arrossegar. Darrera una barricada hi ha un o molts motius. Darrera els atacs a botigues de luxe i de franquícies, també n’hi ha. Fa anys que els salaris dels treballadors i treballadores cada dia són més baixos. Que cada dia el percentatge de treballadors/es pobres és més alt. I si hi afegim les persones que simplement no tenen treball, una xifra en un fort increment els darrers mesos, el panorama és encara més aberrant. Si, fem servir la paraula aberrant perquè, l’altra cara de la moneda, és que les mateixes empreses que veuen com s’ataquen els seus mostradors i caixers durant aquests darrers anys, mentre creix la misèria, han obtingut uns beneficis de rècord. Botigues de luxe al costat de gent dormint en caixers, o de contenidors on cada dia hi van persones a buscar menjar. D’això aquests empresaris no en parlen. Va per davant l’ordre a la justícia.
Avui hi haurà una cimera política. Per parlar de caixers i contenidors. No parlaran ni de la gent que hi dorm ni de les persones que els furguen buscant deixalles que els permetin resoldre necessitats per viure. Segurament parlaran també d’una furgoneta de policia amb la pintura socarrimada. En canvi, no han tingut temps per reunir-se quan els policies que anaven en furgonetes com aquesta han rebentat ulls a les manifestacions, robant part de la vida a joves. És evident que la classe política defensa també aquest ordre, que normalitza la misèria. Ordre per davant de la justícia.
Nosaltres, en canvi, defensem la vida. Defensem la dignitat de totes les persones. Defensem que ningú ha de patir una explotació que ens aboca a jornades laborals maratonianes, cada cop amb menys drets i alhora amb menys salari. Defensem que els habitatges són per viure-hi i no per especular-hi i fer-ne negoci. Defensem que tota persona ha de tenir drets, independentment del seu origen. Defensem que la vida és per viure-la, i no per produir uns beneficis que acumulen aquells que, precisament, imposen silenci, repressió i ordre.
Els bancs atacats aquests dies són els mateixos que desnonen persones. O que imposen clàusules criminals a qui ha de demanar crèdits sovint per cobrir necessitats bàsiques. Les botigues atacades són de grans companyies, les mateixes que han destrossat el comerç locals a molts barris i pobles. La policia victimitzada és la mateixa que prèviament ha apallissat, ha ferit, ha mutilat i ha empresonat.
Els qui reclamen llei i odre necessitem eliminar tots aquests fets del debat sobre les protestes de les darreres setmanes. Els qui defensem la vida i les persones hem de posar al centre totes aquestes causes. Perquè són la raó per la que sortim al carrer, per la que ens organitzem en sindicats per autodefensar-nos, perquè són el mecanisme pel qual es garanteixen privilegis a uns i patiment pels altres. Unes causes que cal eliminar.
Ni cap cimera d'empresaris demanant sang i repressió ni cap polític col·laboracionista ho impedirà.
