CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els camins per no pagar el deute de la Generalitat

Dijous, 6 novembre, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

En ple procés independentista català, un informe de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute subratlla que, sota la ‘deutecràcia’, no hi ha sobirania real. El text planteja diverses alternatives per sortir d’aquest context.

El principal creditor del govern autonòmic català és l’Institut de Crèdit Oficial, un organisme que depèn del govern central i concentra el 30,5% del passiu.

Es pot no pagar el deute públic?

La Constitució espanyola, arran de la reforma exprés pactada pel PP i el PSOE i aprovada, també, amb el suport de CiU l’agost de 2011, estableix que el seu pagament ha de ser prioritari per a les administracions públiques, per davant de qualsevol altra despesa. I malgrat que des del govern de la Generalitat s’insisteix que no hi ha alternativa perquè així ho fixa la llei, la realitat és que es plantegen altres opcions.

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) s’ha encarregat de dibuixar les alternatives a Independents de qui?, un informe que publicarà les properes setmanes i al qual ha tingut accés la Directa. El col·lectiu considera que aquesta imposició, el pagament del deute abans que la inversió social, és una decisió política basada en la premissa de no rebaixar els privilegis de les classes dominants. La PACD defensa que es faci una auditoria a través d’un procés “obert, participatiu i integrat en d’altres lluites socials” per poder decidir “democràticament i sobiranament” què fer amb el deute, sense ingerència dels mercats financers ni de la troica formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional.

El document, que arriba en ple procés independentista, exposa que “part del deute” de la Generalitat (que superava els 57.000 milions d’euros el 31 de desembre de 2013) és “il·legítim” i, per tant, “no s’ha de pagar”. Segons la PACD, el deute il·legítim és “aquell contret per un govern que no ha destinat els recursos generats per al benefici de la població; aquell que ha propiciat violacions dels drets humans, impactes sobre el medi ambient, o aquell deute derivat d’una política fiscal regressiva o permissiva amb el frau fiscal que redueix els ingressos de l’Estat”.

La plataforma reconeix que l’aposta per l’impagament pot ser un “pas problemàtic” i fins i tot “contraproduent” si es planifica i es du a terme de manera inadequada. En aquest sentit, l’informe recorda que l’actual administració autonòmica no té plenes competències en els àmbits de la política monetària i de la fiscalitat, fet que “dificultaria la gestió d’aquest hipotètic impagament”.

Tres vies possibles

Actualment, la Generalitat no emet deute als mercats financers a causa dels alts interessos que li demanen. La seva principal via de finançament és el govern espanyol, a través de mecanismes com el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), que comporten el pagament d’interessos. Per tot plegat, la PACD exposa que “la realització d’un impagament decidit de forma unilateral per part del govern de la Generalitat, sense sobirania política econòmica suficient, no és una bona opció si no va acompanyada d’altres canvis més profunds i generals”.

Com a alternatives, la plataforma planteja tres estratègies diferents: la negociació de l’impagament del deute amb els creditors; recórrer als tribunals perquè declarin il·legal una part del passiu, o dur a terme un impagament no negociat del deute. La primera opció no té massa garanties d’èxit si la part deutora té poques eines amb les quals fer creïbles les seves amenaces, mentre que la part creditora sí que té la força per fer mal a l’administració catalana. A l’Equador, l’any 2007, es va fer una auditoria que va permetre que el govern del president Correa plantés cara als mercats. Amb l’auditoria, l’executiu va declarar públicament que no pagaria el deute públic, paraules que van suposar una baixada pronunciada –del voltant del 70%– del preu dels bons d’aquell país. Malgrat això, el fet de no arribar fins al final i establir un precedent d’impagament va suposar, per a moltes, la relegitimació del sistema financer i una derrota parcial en la lluita perquè les auditories ciutadanes siguin mecanismes permanents de sobirania ciutadana davant els poders econòmics.

La via de recórrer als tribunals és una estratègia difícil, que limita el camp de lluita a casos molt clars de frau, però no permet gaire marge per al plantejament d’impagaments relacionats amb processos polítics emancipadors. El problema més greu de l’actual sistema del deute és que la majoria de transgressions que es duen a terme són considerades legals per la majoria d’estats, encara que vulnerin clarament la Declaració dels Drets Humans.

Finalment, per fer un impagament no negociat del deute, la Generalitat necessitaria establir les seves pròpies lleis i institucions amb relació a les finances i la fiscalitat per recuperar la sobirania plena. Caldria un procés polític de reapoderament de les institucions per part de la ciutadania. El primer pas seria la conquesta de les institucions polítiques; després, s’hauria d’establir una moneda pròpia i un banc central que gestionés i supervisés la política monetària.

A banda de desenvolupar les funcions de prestador d’últim recurs, establir les normes de funcionament i exercir de regulador i supervisor del sistema, aquest banc central hauria d’establir mesures de controls de capitals temporals: seria una mesura d’emergència per evitar reaccions sobtades en forma de fugides massives de diners. Països que experimentaven crisis de tipus de canvi de divisa han emprat aquestes intervencions de manera generalitzada amb l’objectiu d’estabilitzar els mercats. Alguns exemples són l’Argentina (2002-2005), el Brasil (2000-2001), Indonèsia (1996-1997), Malàisia (1995-2005) i Mèxic (1995).

Canvi de model

La nacionalització de la banca, total o parcial, entraria dins aquest escenari d’apoderament ciutadà. Sempre segons l’informe de la PACD, facilitaria l’aplicació de les mesures de control. A més, disminuiria la vulnerabilitat davant el boicot de les elits financeres, polítiques i industrials després de l’impagament i facilitaria la gestió del crèdit per impulsar una economia més justa i solidària. La nacionalització tindria l’avantatge que una part de l’impagament es podria gestionar de manera interna, fent quitances i cancel·lacions entre actius i passius de la Generalitat, la banca nacionalitzada i els creditors.

Per acabar, aquestes decisions a curt termini haurien d’anar acompanyades d’un pla integral per transformar l’economia, de manera que es potenciés un nou model de banda ampla que inclogués l’economia de les cures i els impactes sobre el medi ambient dins els seus càlculs, que potenciés les petites productores i les cooperatives. Aquesta economia granular, enxarxada i dinàmica hauria d’anar necessàriament acompanyada de polítiques públiques progressistes, facilitadores de la transició cap a aquest nou sistema.

El poder de les entitats bancàries

Entre quinze entitats, públiques i privades, concentren el 88% del deute català, segons l’informe de la PACD ‘Independents de qui?’. El govern autonòmic no ha fet públiques les dades, que s’han obtingut a través de la CUP. El principal creditor de la Generalitat és l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), que depèn del govern espanyol, amb el 30,5% del passiu. Entre les entitats privades, les que més n’acumulen són CaixaBank (14,0%), BBVA (13,7%), Bankia (4,3%) i el Banco Santander (4,0%). De les foranes, destaquen Crédite Agricole (3,6%) i Deutsche Bank (1,8%).

El document analitza les principals magnituds, dades i informacions que poden ajudar a entendre l’evolució del deute de l’administració autonòmica catalana. Es respon a la necessitat de conèixer on s’estan destinant els recursos que haurien de garantir drets com la salut o l’educació i el perquè d’aquest procés. Les retallades han anat directament a cobrir l’increment de despesa vinculada al retorn del deute. De fet, l’any passat, aquestes partides (sumant amortització i interessos) van ascendir a 11.728 milions, per sobre dels 8.215 destinats a Salut o els 5.055 d’Educació. La PACD veu el treball com “un exercici necessari”. “Davant l’opacitat i la manca de transparència de la Generalitat de Catalunya, apostem per compartir i construir conjuntament el relat del deute des de la ciutadania”, ja que “només podem avaluar quines sortides tenim coneixent com s’ha arribat a aquesta situació”.

* Article de Maties Lorente publicat al setmanari Directa.

La PACD han creat un web per a visualitzar les dades del deute català que ofereix informació detallada. El web és http://independentsdequi.cat/

L'informe ’Independents de qui?’ us el podeu descarregar a:
http://www.slideshare.net/CGTCatalunya/informe-sobre-el-deute-pblic-de-catalunya-independents-de-qui-9n2014

http://independentsdequi.cat/wp-content/uploads/2014/10/Independets-de-qui.pdf

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció