“Els Comitès de Defensa de la CNT a Barcelona (1933-1938)”, un nou llibre sobre la resposta obrera i popular a l’aixecament militar feixista

Els Comitès de Defensa de la CNT a Barcelona (1933-1938)

Aldarull edicions, 2011

La derrota de l'Exèrcit feixista pel poble de Barcelona, el 19 de juliol de 1936, és un dels mites més arrelats de la història de la Revolució social espanyola. La "espontaneïtat" de la resposta obrera i popular a l'aixecament militar va ser catalitzada i coordinada pels Comitès de Defensa de la CNT. Aquests comitès van ser els nuclis de l'exèrcit de milícies, que van delimitar el Front d'Aragó en els dies següents. També van posar les bases dels nombrosos comitès revolucionaris de barriada, que controlarien Barcelona fins a la reinstauració del poder burgès de la Generalitat, amb el suport imprescindible dels comitès superiors de la CNT i de la FAI. La insurrecció "espontània" de maig de 1937 contra la contrarevolució, dirigida per l'estalinisme, tampoc pot explicar-se sense els Comitès de Defensa dels barris de Barcelona.

Aquest llibre posa de manifest l'existència de diverses formes d'entendre la CNT i l'essència mateixa de la Revolució llibertària en el si del moviment anarcosindicalista de l'època. Aquestes diferències, al llarg del període republicà, i durant la Guerra Civil, van produir nombrosos xocs entre els defensors intransigents de la revolució des dels comitès de base i els que entenien la CNT-FAI com un partit més del camp antifeixista, sempre amb la excusa de la gravetat del moment.

Finalment, tant uns com altres, van ser derrotats políticament al llarg de la guerra. Es deixa entreveure la manera que podria haver adoptat la societat llibertària, en una Barcelona cohesionada i vertebrada a través dels comitès de barriada, protegits pels Comitès de Defensa.

Les revolucions socials, aquestes temptatives de reorganització de la producció i de la societat sobre noves bases, són extremadament rares en la història. Més enllà de les circumstàncies particulars en què van sorgir, ens aporten sempre una experiència insubstituïble, tant en els seus èxits com, sobretot, en els seus fracassos. El gran ensenyament de la revolució de 1936 va ser la necessitat ineludible de la destrucció de l'Estat.