Els comitès populars libis han de ser la base d’una nova vida, no una mera mesura transitòria.

La lluita del poble libi, que és part de l'onada de revoltes populars que s'escampa com foc a tot el món àrab, està adquirint un caràcter veritablement dramàtic, amb el poble que segueix avançant la seva lluita contra un règim decidit a romandre en el poder per tots els mitjans necessaris. Gadaffi, malgrat la seva passat com un mal de cap per als EUA, s'ha convertit en un aliat clau per a la Guerra contra el Terrorisme, cosa que ha estat corroborat per la maldestre i tardana reacció dels EUA davant els esdeveniments a Líbia, així com per la igualment tardana suspensió de la UE de la seva considerable comerç en armes amb el règim libi.

Mentre els EUA i les potències occidentals semblen re-descobrir que, després de tot, no els agradava tant Gadaffi (després d'una dècada de relacions amistoses), ha començat a parlar d'una possible intervenció i portaavions dels EUA s'han aproximat a les costes líbies. Els resultats que podria tenir semblant aventura serien horribles. Mentrestant, els EUA i els seus aliats d'Occident exploren les maneres per assegurar que aquesta revolta, tant a Líbia com a la resta del món àrab, no es tanqui de manera revolucionària, i assegurar que els seus interessos econòmics i estratègics siguin servits de la millor manera possible en un escenari post-Gadaffi. Per entendre millor el que hi passa, aquí teniu un altre diàleg amb el nostre amic i camarada, l'anarquista sirià Mazin Kamalmaz, que edita el bloc revolucionari http://www.ahewar.org/m.asp?i=1385

1. Què és el que està realment passant a Líbia i a la resta del món àrab?

És una revolució. Després de 42 anys de ser governats pel règim de Gadaffi, les masses han sortit als carrers. L'inconvenient, és que per la brutal repressió del règim, aquesta revolució només ha pogut ser reeixida en la part Est del país, la qual també té diferents tribus de l'Oest i del Centre de Líbia. Ràpidament, les forces lleials al règim es van reposar de la sorpresa i van aixafar la revolta a Trípoli, la capital, així com a la resta de Líbia, utilitzant una força extremadament brutal. Les masses van intentar sortir novament el divendres passat, que va ser un dia de furioses protestes en tots els països àrabs, però no van ser capaços de doblegar les forces del règim. Ara hi ha una situació d'estabilitat entre dos poders, el del poble i el del règim, tot i que totes dues estan tractant novament de capitalitzar aquesta situació al seu favor.

A part de les protestes a Líbia, el Iemen ha estat cremant durant setmanes. En aquest país hi ha diverses tribus i minories religioses, a banda dels conflictes entre un nord dominant i un sud marginalitzat que demana autonomia. Els estudiants universitaris i secundaris han aconseguit, gràcies a la seva devoció per la llibertat plena i la seva voluntat per sacrificar-se per aquesta causa, esdevenir un factor de convergència per a totes les faccions de la nació, entorn a l'objectiu de tombar a la dictadura.

Divendres passat també va ser bastant agitat a l'Iraq, on milers de joves iraquians, tant sunnites com xiïtes, els quals havien estat fa poc a la vora d'una guerra civil, van sortir als carrers per protestar contra el corrupte govern pro-ianqui. La policia va respondre amb la mateixa repressió que en altres llocs, el que va ocasionar algunes morts entre els manifestants.

El Sultanat d'Oman també es va unir als països en revolta, quan els joves van sortir als carrers a cridar, com en altres parts, per majors llibertats i condicions de vida decents.

2. Encara hi ha qui veuen a Gadaffi com un socialista i un anti-imperialista ... és això cert?

Aquest és un mite força enganyós i il.lusori, i és producte de l'esquerra autoritària d'abans, que encara persisteix. Això, degut en part, al renaixement de l'esquerra autoritària per figures com Chávez.

Hem de tenir en ment que el règim de Gadaffi ha gaudit d'una millora significativa en les seves relacions amb les principals potències occidentals des del 2003, després que el dictador libi abandonés el seu programa nuclear. Llavors, l'ex secretària d'Estat dels EUA, Condolezza Rice, va proclamar aquest gest com un model per a restaurar les relacions normals entre els EUA i els països del Tercer Món, encara d'aquells que els EUA han qualificat com règims "canalles". Això va obrir les portes a Berlusconi, Blair i Sarkozy perquè visitessin Líbia i signessin multi bilionaris contractes amb empreses occidentals, incloent venda d'armament. Així, Gadaffi es va aparèixer fins i tot per una reunió del G8 per conversar amb Obama. Igual que amb Ben Ali i Mubarak, les grans potències capitalistes, senzillament van ignorar les violacions als drets humans del règim de Gadaffi, comeses contra el seu propi poble. Tot i que Gadaffi es declarava un anti imperialista, fa molt temps, no era una altra cosa més que retòrica que utilitzava mentre s'involucrava, com autoritari que és, en actes terroristes trivials, els quals no van ser fets per donar suport als objectius llibertaris de les víctimes del imperialisme.

Hem de distingir entre ser anti-ianqui, anticapitalista i ser un genuí socialista, ja que no són pocs els anti-ianquis que són tan autoritaris i repressors com el sistema global de feixisme corporatiu o com els règims pro-ianquis. No ens oblidem de l'estalinisme. Gadaffi mateix va arribar al poder quan el nacionalisme àrab estava en el seu clímax, el qual era antiimperialista en un sentit retòric, mentre va conduir als països àrabs de derrota en derrota en totes les seves confrontacions amb l'imperialisme i el seu agent local més important, Israel . L'última d'aquestes derrotes va ser l'Iraq el 2003. Després de la derrota de 1967 d'Egipte, Síria i Jordània, per part d'Israel, molts esquerrans van acabar per arribar a la conclusió que la naturalesa explotadora i repressiva d'aquests règims era la veritable responsable d'aquestes derrotes. A l'any següent, joves i estudiants egipcis van començar a protestar contra el règim de Nasser, protestes que van tenir connotacions llibertàries. El fet, és que Egipte sota Nasser, l'Iraq sota Saddam o Síria sota Assad, tots han estat mers exemples de capitalisme d'Estat burocràtic, és a dir, règims que han reprimit i explotat al seu propi poble.

3. Quin ha estat el rol dels EUA en la crisi? És sabut que Gadaffi ha estat en bons termes amb ells durant força temps ....

Durant la Guerra Freda, les dues potències repressores com van ser els EUA i la URSS, van practicar un joc a dues bandes: d'una banda, reprimien a la població mundial en la seva esfera d'influència i "donaven suport" les lluites d'alliberament en les esferes d'influència del seu rival. Així, la Unió Soviètica va recolzar la lluita popular vietnamita contra la intervenció ianqui i a la Revolució Cubana, així com altres revoltes a Sud-amèrica i altres llocs infestats de dictadors pro-EUA. D'altra banda, els EUA i el bloc capitalista van recolzar l'onada de protestes a l'Europa de l'Est, etc. Aquest joc hipòcrita encara és jugat avui. Els EUA estan ansiosos de donar suport a les revoltes a l'Iran, per exemple, però mai mai a l'Aràbia Saudita. A l'Iraq, el govern de Bush va ajudar a Saddam a reprendre el poder a l'Iraq després de la seva derrota a la primera Guerra del Golf el 1991, en moments en què aquest s'enfrontava una enorme revolució popular i tan sols una petita part de l'Iraq estava sota el seu govern . La seva intenció era enderrocar-ho quan fos més fàcil, i quan fer-ho no signifiqués un risc per al seu domini regional.

Però el món està girant tot el temps, a vegades contra la voluntat dels EUA, com va passar a Egipte i a Tunísia. Malgrat tots els seus esforços per mantenir a Ben Ali i a Mubàrak en el poder, les masses van crear una nova realitat, a la qual els EUA estan tractant d'adaptar-se. A Líbia, les coses són una mica diferents. Els EUA són com un animal depredador, que té davant a un règim de Gadaffi debilitat i detestat pel seu poble, i per sobretot, amb un territori libi ple de petroli. La qual cosa se'ls apareix com una víctima fàcil i gran. A part, això pot tenir l'avantatge addicional de fer aparèixer el principal suport de les dictadures a la nostra regió, els EUA, com si fos un lluitador per la llibertat, ajudant a alliberar del seu sanguinari dictador, al qual consideraven fins fa poc un amic, a una nació desemparada. L'inconvenient de ser un depredador és que no s'és capaç de resistir la temptació d'una presa fàcil, tot i les seves experiències doloroses passades. És molt important tenir en consideració quan es parla d'aquest possible pla dels EUA d'intervenir, que ningú a Líbia, ni les masses rebels, ni tan sols l'oposició líbia a Occident, està a favor d'una intervenció militar estrangera.

Per descomptat, tal cosa seria un cop contra la lluita de tota la nació líbia, un cop contra la seva lluita independent per l'alliberament, i també representaria una amenaça contra el seu futur. Els libis estan a punt d'enderrocar el règim i conquerir la possessió del seu petroli i de la seva vida. Jo no crec que, almenys la majoria d'ells, estiguin disposats a sacrificar el que han conquerit fins ara a canvi d'una victòria fàcil, però la qual no seria la seva victòria pròpia.

4. Quina és la naturalesa del govern cívic-militar declarat avui (27 de febrer) a Benghazi?

Encara no hi ha institucions estatals pròpiament dites en les àrees alliberades. N'hi ha que estan intentat consolidar el seu lideratge elitista, però sense èxit de moment.

Fa poc, la premsa ianqui i la premsa àrab pro-ianqui, van començar a parlar d'un consell interí en Benghazi, el qual estaria liderat per un ex ministre de govern de Gadaffi, només per ressaltar la seva posició favorable a una possible intervenció dels EUA . A banda d'aquest supòsit consell interí, cap altra força o grup de les zones alliberades, accepta tal intervenció.

5. Quin és el rol dels Comitès Populars libis? Estan creant, les masses, mecanismes per a la seva pròpia democràcia directa?

En efecte, aquests comitès es van convertir en part integral de totes les revolucions en el món àrab. Considero que sí que són bons exemples de democràcia directa. Totes les zones alliberades són controlades per ells, tal com va ocórrer després de la caiguda de Ben Ali a Tunísia i després que Mubarak ordenés a les seves forces de seguretat aplanar el camí als matons perquè saquegessin per tot arreu per tal d'atemorir a les masses rebels. El que necessitem ara és que es converteixin ara en una nova forma de vida, i no senzillament en una mesura interina: tal ha de ser el nostre missatge a les masses.

6. N'hi ha que han aixecat les banderes de la monarquia ... creu que l'espectre d'un retorn del vell règim d'Idris estigui a la vista?

En realitat, qualsevol cosa pot succeir. Crec que ni tan sols els libis rebels saben molt bé qui o com governarà el país quan aconsegueixin tombar Gadaffi. Han de descobrir ells mateixos la seva pròpia manera de fer-ho. Però crec que és difícil que això passi, doncs ja no se sotmetran fàcilment a un nou règim. Han conegut el seu poder i no serà fàcil arrabassar-se’l de nou.

7. Quina és la perspectiva en l'immediat per aquesta revolta?

Depèn. Encara no ha acabat la lluita en contra de la dictadura, ni aquesta s'ha guanyat. Però hem de adonar-nos de l'enorme potencial que existeix. La victòria de la revolució significarà un gran canvi a la regió. Hem de tenir en ment que el Nou Ordre Mundial va ser declarat i implementat aquí per primera vegada, amb motiu de la crisi del Golf, el 1990 i 1991. Des de llavors, aquesta regió ha reemplaçat a Sud-amèrica com el pati del darrere de Washington. Sumat al que ja hem vist a Tunísia o Egipte, els canvis seran duradors i profunds. Com sempre, hi ha dues opcions: o s'instaura un nou règim de les elits, o les masses aconsegueixen construir una societat veritablement lliure, organitzada segons el model d'aquests comitès populars que aquest poble ha creat a la calor de la seva lluita.