Els desnonaments afectaran 350.000 famílies a finals de 2010

Els bancs s'enriqueixen amb un frau hipotecari que enfonsa 350.000 famílies

La banca recupera els pisos a preu de saldo i continua exigint el deute pendent a les hipotecades

David Fernàndez - Setmanari Directa

Van guanyar sota la bombolla financera. No han perdut pas res durant la crisi. Sense deixar de perdre, van rebre ajuts públics de 150.000 milions d’euros del govern de Rodríguez Zapatero. I a més, en plena
crisi, continuen guanyant impunement i extorquint fins al final les famílies
ofegades per la hipoteca. En aquest darrer cas, guanyen doblement: perquè es fan amb l’habitatge embargat –que passa a la seva propietat– i perquè recuperen el deute pendent, que es continua
cobrant a les famílies endeutades o bé als avaladors –que en l’actual drama social del desnonament, sovint afecta pares, mares o amistats.

Sota un marc jurídic legal que els empara i protegeix, els bancs i les caixes ja s’han abocat a la via de la subhasta per afrontar el creixement dels deutes impagables –que els propis bancs van alimentar el seu dia– que afecten milers de famílies. La radiografia de la sagnia del deute hipotecari afectarà 180.000 famílies aquest any. Des de l’1 de gener de 2007 fins el 30 de desembre de 2009, segons les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), ja s’havien signat més de 173.000 execucions hipotecàries: 25.943 el 2007, 58.688 el 2008 i 114.958 durant el 2009. En total, entre 2008 i 2010, una previsió de més de
353.646 expedients d’execució hipotecària que finalment acabaran en desnonament, que no triga més d’un any a arribar des de la incoació de l’expedient. Només el tercer trimestre de 2009 es van signar 19.324 expedients d’execució hipotecària, el 40% d’ells (7.716) als Països Catalans.

Subhasta, negoci rodó

Queden lluny els anys en què els subhastadors de Barcelona –reunits entre els bars Trole i Scorpio– estaven liderats per una màfia comandada per l’ultradretà Alberto Royuela, que controlava impunement cada subhasta. A l’escalf de la crisi, ara són les immobiliàries dels bancs les que compareixen a la venda pública d’immobles embargats per impagament i se’ls acaben adjudicant a preu de saldo. Un article de la llei hipotecària, fet a la mida dels
interessos de la banca, els permet adquirir l’immoble al 50% del preu de subhasta pública si aquesta queda deserta, situació que és dóna en el 80% dels casos. El full de ruta del nou filó especulatiu és senzill: el banc desnona la família, subhasta el pis per un preu inferior al del deute, recupera el pis –l’objecte del préstec– i continua extorquint la família desnonada, que acumula un deute amb l’entitat financera per tota la vida, que s’executa per la via de l'embargament parcial de la nòmina.

Segons l’informe anual Subastas 2009, l’any passat es van subhastar
14.000 habitatges a tot l’Estat espanyol, amb una taxació mitjana de
280.000 euros com a preu inicial. El 80% de les subhastes van quedar desertes, amb la qual cosa el banc, fruit de privilegis legals, va accedir a la seva adquisició a un preu de liquidació del 50% del valor. Posteriorment, aquests pisos engreixen la cartera d’immobles que venen els bancs a les fires immobiliàries, però a preu de mercat. El banc
recupera la integritat de la garantia per la qual va concedir el préstec però, amés, prossegueix executant el deute pendent contra la família ofegada per la hipoteca. El director de l’informe esmentat, Jaime Alvárez, constata que les previsions anuncien que aquesta dinàmica creixerà durant el 2010 –sobretot en aquells territoris on més creixerà l’atur– i que el 3,92% del total d’hipoteques que han acabat en subhasta s’aproximarà al 5% de les hipoteques impagades.

Cartografia d’una sagnia

Segons dades oficials de les pròpies entitats financeres, la banca recupera el 100% de la hipoteca en el 90% dels casos, tot i que la taxa d’impagaments s’ha triplicat durant els darrers dos anys. Si el desembre de 2008 se situava al 2’41%, l’any 2009 va cloure amb un taxa de morositat del 4’07%. Santander i BBVA, les dues grans banques privades espanyoles, afirmen que, des de 2001, han recuperat fins el 90% dels préstecs per hipoteques impagades. Tot plegat, en un mercat creditici en què empreses i llars deuen 1’8 billons d’euros a les caixes i els bancs. En un 60% dels casos, la garantia que opera és un actiu immobiliari i 698.000 milions d’euros són hipoteques de particulars. A més, les pèrdues temporals per hipoteques impagades s’estimen
en 2.700 milions d’euros, tot i que la banca s’ha dotat de 52.000 milions
d’euros en provisions per fer front davant les futures morositats reduint l’aparença del seus beneficis.

En aquest sentit, el 25 de març, el president de la totpoderosa Associació Espanyola de Banca (AEB), Miguel Martin, va anunciar que els beneficis nets de la banca durant el 2009 havien arribat als 14.943 milions d’euros, un 8’9% menys que el 2009. Martin va anunciar,
també, que enguany augmentaria la restricció creditícia, que augmentarien les provisions i que posaria “tota la carn a l’ast”. La via de la subhasta judicial sembla donar-li la raó en allò referent a esprémer fins el final els milers de famílies endeutades, empobrides
i ofegades per la hipoteca. En una lògica classista desigual amb rang
legal, si un banc fa fallida, només se l'obliga a tornar una part dels dipòsits dels estalviadors –i l’Estat només garanteix 100.000 euros per persona i entitat–, però si falla la persona, està obligada a tornar fins el darrer cèntim, a perdre la casa i a continuar pagant.

La gent hipotecada s’organitza

Davant aquesta realitat, el dia 30 de març, mitjançant una roda de premsa al Col·legi d’Advocats de Barcelona, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va presentar una proposta per modificar aquesta realitat i regular per llei la dació com a pagament, per fer front a la usura bancària i el frau hipotecari que implica recuperar el pis i continuar
cobrant el deute. La plataforma –amb el suport de la FAVB, l’Observatori DESC, l’ODG o l’Associació d’Usuaris de Bancs i Caixes de Catalunya (ADICAE)– proposa que la recuperació per part del banc de l’immoble
hipotecat “comporti, automàticament, la cancel·lació de tot deute”.
L’anomalia jurídica espanyola contrasta amb altres models europeus i,
sobretot, amb el model nord-americà, pàtria de les hipoteques subprime, on el simple retorn de les claus de l’habitatge hipotecat implica la cancel·lació de tot deute.

Els afectats recorden, també, que “aquesta realitat jurídica vergonyant,
abusiva i extorquidora s’emmarca en una situació d'assistència permanent de l’Estat al sector bancari, en les polítiques públiques de contenció a l’alça del preu de l’habitatge i en altres sortides falses com la moratòria de dos anys –amb aval de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO)– per reduir la quota de la hipoteca al 50% durant 24 mesos”. En el fons,
aquella política no era més que un refinançament amb interessos de demora afegits –“pa per avui i fam per demà”, tal com va assenyalar V de Vivenda el 2008– que operava com a garantia pels bancs ja que, en cas d’impagament, aquelles quotes eren assumides per les arques públiques. Les dades fetes públiques aquesta setmana sobre l’ajut al lloguer de joves, que rep el nom de renda d’emancipació, mereixerien una valoració similar: a Catalunya, 36.000 joves es beneficiaran d’una renda de 210 euros mensuals, tot i que s’havien presentat 56.000 sol·licituds. En qualsevol cas, 90 milions d’euros en recursos públics al lloguer jove que aniran a parar directament a propietaris i rendistes privats.

A més de guanyar amb el desnonament de famílies empobrides, cal afegir que els bancs i les caixes continuaran obtenint beneficis astronòmics amb les quotes mensuals abonades pel 95% de famílies que continuen destinant el 40% de la renda a pagar la hipoteca. Una hipoteca que, en la majoria de casos, ha estat contractada durant un
cicle especulatiu àlgid i amb un preu de l’habitatge sobrevalorat. Una sobrevaloració del 55%, segons les dades ofertes per The Economist aquest mateix gener, que situava l’Estat espanyol com el país més desfasat en l’especulació i la usura sobre el dret humà fonamental de l’habitatge.

>>> Article extret del núm. 178 del setmanari Directa