Els deutes sempre han de pagar-se?

L'autor exposa per què ha de considerar-se il·legítim un deute públic que ha crescut espectacularment des del començament de la crisi.

Algú dirà que els deutes sempre han de pagar-se. De fet, al pagament d'un deute també seli denomina “honrar” un deute, ja que sembla que es tracta d'una cosa més que d'una mera tornada: es tracta, abans de res, de complir amb una paraula donada. No obstant això, en realitat, l'exigència del pagament d'un deute –sobretot quan es tracta d'un deute sobirà– hauria de dependre de com es va originar, de qui el va contreure, sota quines condicions i per a quins beneficis. En cas contrari, seria injust reclamar al poble que es fes càrrec de deutes que en cap cas va contreure i/o que no li van aportar cap benefici. Injust i tal vegada il·legítim.

En el cas del deute públic espanyol sembla, com en tants altres tants casos (llegeixi's Grècia, per no citar a qualsevol dels països empobrits) que ens trobem amb deutes públics que podrien considerar-se il·legítimes (puix que encara no se'ls pot considerar il·legals).

Il·legítim és un terme que comporta connotacions morals o ètiques, però que de vegades poden tenir més força que el mateix pes de la llei. Il·legítim és retallar els pressupostos d'educació i sanitat en 10.000 milions d'euros i pocs dies més tard sortir al rescat de Bankia estant amatent a condonar-li deutes per valor de gairebé 4.500 milions d'euros i donar-li suport amb més de 19.000 milions. Il·legítim és estar disposat a nacionalitzar deutes que van ser contretes per promotors, constructors i banquers, que es van beneficiar amb l'especulació immobiliària, i no honrar el pagament de serveis socials bàsics.

Il·legítim és avalar el pagament de deutes que van ser contrets per aquells que ens van dur a aquesta situació de fallida pel simple fet que els van contreure amb la banca alemanya, francesa o nord-americana (avals que en el cas de Bankia s'estimen en gairebé 30.000milions) i no garantir drets socials bàsics que crèiem garantits per a tota la vida.

Il·legítim és permetre que el senyor Blesa i el senyor Rato facin negocis amb el maó amb els seus col·legues de partit (llegeixi's Esperanza Aguirre, Juan José Olivas o Francisco Camps), de forma totalment irresponsable, i que ara, quan el castell de naips s'està enfonsant, no se'ls exigeixi responsabilitat alguna –ni a uns ni als altres– per aquest escàndol.

Il·legítim és que el Govern estigui barrejat i viciat amb aquells que tenen interessos econòmics i que sembli que ara tan sols li preocupi trobar la manera de com ajudar-los a pagar els plats trencats de la seva festa amb els nostres diners.

Per tot això, part de la societat espanyola està reclamant la suspensió unilateral de pagaments, acompanyada d'una auditoria del deute que permeti conèixer el seu origen, repudiar tot el deute il·legítim i encausar als responsables, tant nacionals com estrangers, que han dut al país a la fallida. Aquesta part de la societat civil, organitzada sota la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute No devem, no paguem!, és conscient de la necessitat de construir un camí ciutadà pel qual sigui possible un canvi en la correlació de forces per a poder auditar el deute.

Així, igual que s'ha fet en altres països que duen anys sentint el cop del deute, com és el cas d'Equador, es fa necessària una auditoria que expliqui com i per què el deute públic s'ha més que doblat en tan sols cinc anys, passant del 36% del PIB de 2007 al 80% estimat per a finals de 2012.

Una auditoria que pugui decidir sobiranament què és legítim pagar i què no, per a conèixer quant de l'augment del deute públic ha servit per a salvar al sistema financer espanyol i ajudar als seus executius a evadir les seves responsabilitats.

Una auditoria del deute que pugui dirimir si és just i legítim que en l'any 2012 l'Estat hagi de pagar més de 28.848 milions d'euros en interessos que provenen de deutes dels quals desconeixem el seu origen.

Una auditoria del deute que ens permeti exigir responsabilitats polítiques i judicials a aquells que s'han enriquit il·legalment amb diners públics.

Una auditoria ciutadana com mesura de pressió i de contenció per a evitar que el Govern transfereixi tot el deute privat bancari a deute públic (tal com ja va succeir a Argentina el 2001, a Islàndia el 2008, a Irlanda el 2010 i a Portugal el 2011).

Una auditoria social per a controlar el forat del deute privat espanyol. Una auditoria del deute com excusa, i com una peça més en el camí, que ajudi a conscienciar i polititzar a la ciutadania, amb l'objectiu que fem el nostre el futur i no tornem a deixar en mans de banquers i polítics professionals corruptes la nostra destinació i el de les generacions que estan per viure en el nostre país.

Tal com estan les coses, aquesta sembla l'única sortida que permetrà al poble recuperar el poder de la seva sobirania econòmica, social i política; és a dir, l'única sortida realment “honrosa”.

* Un article de Daniel Gómez-Olivé, investigador de l'Observatori del Deute en la Globalització, publicat al núm. 176 de la revista Diagonal.