CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els Directius i Executius, una casta que es forra amb la crisi

Diumenge, 26 agost, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Els Directius i Executius són una casta que es forra amb la crisi a costa de les persones assalariades de les seves empreses i del valor entregat als accionistes.

Les dades oferides per la Comissió Europea, relatives als països del sud d'Europa (Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya) en allò referent als salaris entre 2007 i 2012 i en l'evolució dels mateixos, segons càrrecs en les empreses i en la classificació de directius/executius i la resta de persones assalariades, mostra clarament dues vergonyes:

1.- El creixement de les rendes del Directius i Executius ha estat superior a la del valor afegit de les empreses i, per tant, també s'han distanciat de l'evolució de la riquesa mitjana dels seus accionistes.

2.- La bretxa salarial entre els Directius i Executius de les empreses i els seus empleats s'ha ampliat fins a límits indecents, suposant que el sou mitjà de directius i executius és 90 vegades el de les seves plantilles.

Què està passant en les relacions de producció, des de l'inici de la gran crisi (2007) fins ara (2012) en aquests països de la perifèria d'Europa?

Que el divorci entre la propietat (accionistes) i qui exerceix el control de les empreses (directius i executius), s'ha traduït en un enriquiment cada vegada més gran (s'estant "forrant") a costa dels propis accionistes (propietat) en una petita proporció i, especialment, a costa d'apropiar-se dels salaris dels treballadors i treballadores.

Les remuneracions dels treballadors i treballadores entre 2010 i 2012 han tingut una retallada superior al 20% a Grècia, al 10% a Portugal i al 6% a Irlanda i Espanya.

La productivitat a Espanya ha crescut molt per damunt de la mitjana de la UE i això ha estat possible per dos factors, el primer perquè seguim tenint una taxa d'activitat en la producció i distribució de mercaderies del 60%, quan aquesta riquesa és creada amb 3,2 milions menys de persones assalariades que el 2007, que són les persones expulsades del mercat laboral. I el segon, perquè els costos laborals de les persones assalariades que encara treballen ha disminuït a Espanya un mitjana d'un 2,97% entre 2010 i 2012, mentre la jornada laboral real ha augmentat en una hora més a la setmana.

El rànquing de directius i executius està encapçalat per Pablo Isla (grup Inditex) que va guanyar 1000 vegades més que la mitjana de la seva plantilla. El segueixen Alfredo Sáenz (Banc de Santander) que va guanyar 233 vegades més, César Alierta (Telefónica) 266 vegades més, Antonio Brufau (Repsol) 185 vegades més, Sánchez Galán (Iberdrola) 142 vegades més, Florentino Pérez (ACS) 157 vegades més, Francisco González (BBVA) 101 vegades més, José Manuel Entrecanales (Acciona) 117 vegades més, Felipe Benjumea (Abengoa) 176 vegades més, Rafael Vilaseca (Gas Natural Fenosa) 79 vegades més,...

A més, aquest "forrar-se" de la casta de directius i executius tampoc es troba en consonància amb el valor afegit que es genera en les empreses ja que els seus salaris (incentius, pensions, retribucions variables, bonus, etc) creixen per damunt de la rendibilitat de les empreses i, a més, tornen a "forrar-se" perquè la seva contribució a la Hisenda Pública es menor del que els correspondria en termes proporcionals a la renda percebuda i acumulada, és a dir, tindrien que suportar majors càrregues fiscals, però les seves possibilitats de minimitzar les seves contribucions tributàries els fan apropiar-se encara més d'una major porció del pastís.

El que ells, banquers, polítics, executius, directius, tertulians,... anomenen crisi, en realitat és una gran ESTAFA portada a terme de forma orquestrada i autoritària contra les persones assalariades i treballadores.

La ruptura entre ciutadans (treballadors i classes populars i les institucions econòmiques (direcció i control de les empreses, accionistes, classe política nacional i internacional) és total, ja que els treballadors i treballadores, les classes populars, estem sent espoliats i robats de les nostres rendes salarials, dels nostres llocs de treball, de les nostres cases, de la nostra educació i sanitat, de la nostra llibertat d'expressió, reunió i manifestació, i tot això en nom de la barbàrie, és a dir, dels "mercats".

En la pràctica quotidiana social i política de l'Estat espanyol -entre altres-, no existeix justícia ni retributiva ni distributiva, creant-se un estat de malestar i desigualtats on els rics, directius, executius i classe política en general, que suposen el 10% de la població, cada vegada viuen millor en els seus barris i cases, cada vegada tenen millor sanitat, cada vegada tenen millors possibilitats en educació i cada vegada generen un major empobriment material i moral, precarietat material i social, i exclusió social (política) i psicològica de les classes assalariades i populars que suposen el 90% de la població.

Li diuen democràcia i no ho és ja que estem sent ignorats, robats i espoliats en rendes i drets, sense poder adoptar el 90% de la població cap decisió. És una dictadura, ja que no té cap sentit polític un Parlament que no legisla ja que el "legislador" s'ha convertit en el Butlletí Oficial de l'Estat, on només un grapat de ministres i el president del consell de ministres decideixen què és necessari, per a qui és necessari, amb independència del Parlament, i menys encara del que els ciutadans i ciutadanes opinin, vulguin o necessitin. I en última instància, els cossos repressius i judicials s'encarreguen de fer complir el "ordeno y mando".

* Desiderio Martín és Secretari de Salut Laboral del Comitè Confederal de la CGT. Article publicat al Rojo y Negro núm. 258.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció