CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els empresaris juguen a casa i ho volen tot

Dimecres, 7 juliol, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Fa 25 anys es va produir l'entrada d'Espanya i Portugal en la Comunitat Econòmica Europea (avui Unió Europea) i es va portar a terme la segona modernització de l'economia i la política: desmantellament de sectors estratègics industrials (mineria, drassanes, flota pesquera, acer, etc.) i final d'un model agrari amb capacitat i possibilitats de garantir la sobirania alimentària.

Llavors es van liberalitzar els mercats de telecomunicacions, energia i banca, és a dir, allò gestionat pel sector públic. Necessitats socials com la comunicació, el finançament públic per a habitatge o el model energètic, van perdre la consideració d'essencials i públiques i van ser convertides en béns escassos per a demanda solvent, avui redenominades serveis d'interès general.

El model de relacions laborals, capital-treball, en el seu vessant de mercat de treball, contractes, ocupacions, condicions laborals i en les seves prestacions socials, atur i pensions, es va liberalitzar en tots els seus recorreguts. Així, s'entra a l'ocupació des de la temporalitat, el contracte fràgil i precari. Es roman en l'ocupació des de la disponibilitat flexible en funció de la demanda (jornada, horaris, sistemes retributius) i se surt de l'ocupació per la simple voluntat empresarial. I quan es necessiten prestacions d'atur o pensió de jubilació, aquestes esdevenen minvades en la seva quantitat i s'han vist agreujats els requisits necessaris per a tenir dret a les mateixes. Alhora es va constituir un model de gestió social on sindicats majoritaris i esquerra van sortir a la pista jugant en el mateix equip, el de la modernització “d'Espanya”.

Avui, 25 anys després, els actors són els mateixos i les conjuntures globals i “pàtries” una mica diferents, a causa de les seves crisis sistèmiques, reals i inventades. Avui els “caps de tot això” –capital financer, multinacionals i organismes del (des)ordre mundial polític–, han decidit que el partit segueix, vist que al personal (classes assalariades, ciutadania en general) li va “la marxa” de l'atur, de la precarietat, de la mala vida, etc. Les figures sindicals i de l'esquerra, no saben, no poden o no volen deixar de jugar en l'equip “guanyador”, amb l'excepció que ara són llençats a tercera regional actors incòmodes.

Falta de legitimitat

Ni CC OO, ni UGT, ni una gran part de l'esquerra espanyola, igual que la Confederació Europea de Sindicats, tenen legitimitat per a convertir la crisi social en un conflicte polític, indispensable per a donar una oportunitat a altres formes de viure i relacionar-nos. Conscients d'això, el PSOE, la parafernalia política electoral i l'empresariat, aposten per la tercera modernització “d'Espanya”.

En aquest context social i polític, la proposta de Reforma Laboral (RL), com està plantejada i com se'ns imposarà (vagues generals d'ofici com les del 29-S a part), comporta en si mateixa la dictadura contractual empresarial.

La violència sobrepassa qualsevol regla democràtica: la voluntat de disposició de la mà d'obra per part empresarial de manera unilateral, en tot el recorregut del contracte, elimina qualsevol possibilitat de contrapoder obrer. No només se'ls subvencionen els contractes, sinó que qualsevol regulació durant la prestació del treball manca d'un mínim contrapoder, doncs buida de qualsevol llibertat o dret al treballador en el control de l'organització del treball. Potser, a hores d'ara, dir que s'abarateix el preu de l'acomiadament, el que és cert, no deixa d'ésser sinó una conseqüència més de l'origen del problema, la llibertat absoluta per part del capital per a dominar el treball.

Aquest és el problema polític central de la RL: es va acabar la capacitat obrera sindical d'exercitar la possibilitat de defensar els drets socials i per tant laborals, a l'escorar la balança “democràtica” cap al mercat lliure.

Des de CGT treballem des de fa anys per altre model de relacions laborals i socials, on el treballador sigui qui comparegui en la política, que autogestioni en cooperació amb els milions d'assalariats la seva vida, les seves ocupacions, les seves condicions de treball. Només el conflicte social possibilita un model productiu, de consum i relacional, que obri alguna possibilitat d'organitzar-nos sobre altres bases socials, on la vida bona sigui possible per a tots i totes.

>>> Article publicat al núm. 129 de la revista Diagonal:
www.diagonalperiodico.net/Los-empresarios-juegan-en-casa-y.html

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció