Els i les treballadores del sector social denuncien doble raser de les entitats en aplicar les retallades
CARLOS YATERO | 28/12/2012 - Setmanari Directa
«Amb menys diners haurem de fer més, haurem de ser més eficients i canviar algunes maneres d’actuar». Un any després d’aquestes paraules d’Artur Mas en el Dia Internacional per l’Eradicació de la Pobresa, la Taula del Tercer Sector denunciava una situació crítica de les entitats socials, pels 640 milions d’euros que les administracions els deuen. En aquest context, sembla que la llei de ferro d’aquests temps ha estat assumida amb la menor de les resistències per part de de les direccions d’algunes entitats afectades per les retallades.
Això és el que denuncia el col·lectiu Defensem l’Acció Social i Comunitària (DASC), format per treballadors i treballadores del sector social. Segons DASC, les polítiques d’austeritat en matèria d’assistència social estan accentuant una empresarialització radical de la concepció general de la tasca de les ONGs. Aquest procés va acompanyat d’una precarització vertiginosa que «no només ens afecta com a treballadores, sinó també a la qualitat del servei que donem a les usuàries».
DASC assenyala la contradicció que les dificultats econòmiques estiguin recaient fonamentalment en els estrats laborals més baixos. Un comunicat fet públic pel col·lectiu assenyala que, des de que les polítiques de retallades van començar a repercutir en el sector, educadors i educadores han patit «rebaixes de sous, impagaments a les entitats socials que ens tenien contractades i que ens portava a treballar cobrant la meitat del sou, activitats que havíem de deixar de fer o pujades de la ràtio de nois i noies que havíem d’educar». Mentrestant, en la majoria de casos, «directors i directores cobren sous mensuals astronòmics», i les pròpies estructures directives de les associacions es mantenen intactes.
Acomiadaments al Casal dels Infants
El cas més recent és el del Casal dels Infants, una de les entitats més prestigioses de Barcelona i de Catalunya, amb un gran reconeixement social, principalment al Raval, i multipremiada el 2012: com a entitat amb el Premi Voluntariat i el Premi per la Pau de l’Associació per les Nacions Unides (ANUE), i en la persona d’Enric Canet, amb la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona. Segons DASC, El Casal dels Infants ha fet una reducció de plantilla de dinou persones entre el 2011 i el 2012, mesures que han afectat fonamentalment a la plantilla d’educadors i educadores.
El 2011 no van ser renovats els contractes de catorze persones, i fa unes setmanes es van fer efectius dos acomiadaments i la no renovació de tres contractes. Darrere d’aquest últim ajust de plantilla, segons DASC, s’han donat tàctiques empresarials incompatibles amb l’ètica exigible a una entitat social. La decisió s’ha executat després de la dimissió l’octubre passat de l’anterior comitè d’empresa; i es dóna la circumstància que les dues persones acomiadades eren possibles candidates del futur comitè d’empresa i que totes dues s’han mostrat crítiques amb les línies i les decisions de la directiva. Des de DASC entenen que l’ús de l’acomiadament disciplinari en un dels casos també pretén «disciplinar a través de la por a la resta de la plantilla» i remarquen que aquest s’executa «incomplint l’acord intern de l’entitat».
Enric Canet, director de Relacions Ciutadanes del Casal i un dels seus fundadors, ha justificat els ajustos de plantilla per «racionalitat econòmica». Ens explica que «les persones a qui no es va renovar el contracte el 2011 participaven en projectes que van haver de tancar-se per qüestions econòmiques; i l’ajust d’aquest any correspon a una reestructuració dels projectes també imposada per la situació econòmica. En aquest últim cas el comitè d’empresa va ser consultat i es va mostrar d’acord amb la necessitat d’aquesta decisió». Respecte a una mesura dràstica com és l’acomiadament disciplinari, reconeix que «una decisió així no és fàcil, però els motius se circumscriuen a la relació entre el Casal i aquesta persona».
Hem pogut parlar amb una de les persones acomiadades, que afirma que durant aquests dos anys no ha estat possible plantejar alternatives a aquestes decisions: «el 2011 vam proposar un pla d’ajust integral de l’entitat per tal d’evitar aquests acomiadaments encoberts. El gerent es va comprometre a passar el pla d’ajust, però mai no va arribar; i fa poc vam mencionar la proposta durant una assemblea informativa, i tampoc se’ns va fer cas». Per la seva banda, Enric Canet reconeix que no hi ha hagut espais de participació dels educadors en les decisions que afecten a la situació econòmica actual: «aquestes decisions corresponen a la junta directiva i a ningú més».
Les monges Filles de Maria Auxiliadora sancionades per Inspecció de Treball
Altres enitats destaquen per un tracte als treballadors que es diferencia ben poc de les pitjors tàctiques en qualsevol altre àmbit laboral. Recentment les monges Filles de Maria Auxiliadora han estat sancionades amb 5000 euros per Inspecció de Treball per incompliment de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals en matèria d’horaris i conciliació de la vida personal i laboral. El cas està pendent de judici.
Per la seva banda, la Fundació Mercè Fontanillas, que gestiona diversos centres d’acollida i centres tancats i oberts de menors, acumula en els darrers anys almenys tres conflictes amb la plantilla per l’impagament d’endarreriments, l’incompliment del conveni d’educació i l’intent de supressió dels plusos de nocturnitat. En aquests dos últims casos, el Tribunal Suprem i el TSJC respectivament han donat la raó a les corresponents demandes sindicals. Aquesta fundació, que el 2009 va ser denunciada per la gestió d’un brot de grip A al Centre El Bosc, va acomiadar aquell mateix any el president del comitè d’empresa Ernest Mascort Boix, després que aquest denunciés la gestió de l’entitat en una carta dirigida a la direcció. La fundació va ser obligada a readmetre Boix i va reafirmar la llibertat d’expressió dins de la representació sindical.
Altres empreses que denuncia el col·lectiu són: APIP, dedicada a tallers ocupacionals, que hauria rebaixat les nòmines en un 40%; o la Fundació Eveho, que utilitza les trenta hores de formació dels treballadors com a hores laborals.
En aquest estat de coses, fonts de DASC reconeixen que una de les mancances del sector és el baix nivell d’activitat sindical: «malgrat que Comissions Obreres i la CGT tenen seccions sindicals, el nivell d’afiliació és gairebé inexistent».
Del benestar a la beneficència, i del treball social al mercat social
Però, més enllà de l’estrictament laboral, la denúncia de DASC posa en relleu una transformació molt més profunda, que afecta tant al model d’assistència social com al mateix paradigma organitzatiu de les entitats assistencials. El desmantellament dels drets laborals està donant pas a fórmules de voluntariat que no exigeixen la capacitació professional, i que suposen una regressió a un model purament caritatiu.
De fet, DASC destaca que la fórmula del voluntariat també s’està intentant introduir en el mateix estatus laboral dels i les professionals del sector: «se’ns contracta com a integradors i no com a educadores o titulacions superiors, o fins i tot com a voluntaris alliberats (que algú ens expliqui, si us plau, quina categoria laboral és aquesta)». Unes mesures que serien el preludi d’un «canvi de model, del benestar social a l’estat de beneficència».
Impulsar la Marea Taronja
Amb una pobresa estructural que arriba al 29% de la població catalana, segons l’Enquesta de Condicions de Vida de la Diputació de Barcelona de 2011, el DASC considera que aquests esdeveniments en el si de part de les entitats socials porten cap a una mercantilització de la pobresa i un retorn «a les pràctiques de les institucions religioses d’abans», mentre l’administració abandona les seves funcions en aquest terreny.
Com a resposta, el col·lectiu ha fet pública una crida a impulsar una Marea Taronja del Sector Social en Lluita: «el Sector Social és de totes, com ho són la sanitat o l’ensenyament públics; i l’estafa anomenada crisi no pot ser el pretext per dur-nos a un model de l’Antic Règim, quan la beneficència era l’eix del sector social».
PERSONES per DINERS. La cara oculta del sector social
Feia temps que ho veiem venir i per això ens vam començar a reunir. Primer unes quantes, després moltes més. Ens preocupava la precarització laboral que estàvem sostenint en el tercer sector, en el sector social. A més, teníem el govern dels millors, dels millors en retallar i privatitzar i canviar el model de l’estat del benestar social.
I ja des dels primers dies, les retallades ens van afectar, no només com a treballadores (amb rebaixes de sous, impagaments a les entitats socials que ens tenien contractades i que ens portava a treballar cobrant la meitat del sou, això qui tenia sort), sinó que començàvem a veure com afectava a la qualitat del servei que podíem donar a les usuàries. Extra escolars que no podíem oferir, activitats que havíem de deixar de fer, pujada del ratio de nois i noies que havíem d’educar i un llarg etcètera.
I mentre aguantàvem les difamacions dels consellers de la Generalitat, que deien que les retallades eren pel bé de l’eficiència, veiem com es començaven a renegociar els convenis col·lectius. Que si bé no eren una meravella, ens donaven una estabilitat i un reconeixement a la nostre feina. I la majoria d’entitats socials callaven. Era la palanca del canvi de model, del Benestar Social a l’Estat de Beneficència.
I quan ens vam començar a mobilitzar pels nostres drets i per la qualitat que podíem oferir a les usuàries, veiem la complicitat entre la Generalitat i les grans entitats socials, que es fregaven les mans perquè se’ls hi obria la porta per precaritzar encara més els nostres contractes que tenim com a treballadores. Van començar a aflorar contractes on se’ns contractava com a integradors i no com a educadores o titulacions superiors, o fins i tot com a voluntaris alliberats (que algú ens expliqui, si us plau, quina categoria laboral és aquesta).
I les entitats socials, aquests grans monstres del monopoli del sector social, aquestes que s’autodenominen entitats sense ànim de lucre, somreien per dins. Pensaven i pensen: treballadora precaritzada, treballadora justament formada, ben disciplinada, poc queixosa. Això és el que volem?. I encara més somreien les entitats religioses, com Soñar Despierto, dels Legionarios de Cristo, perquè per fi les seves activitats eren sol·licitades per les entitats socials perquè tenen cost zero. Cost zero econòmic, però ja sabem qui hi ha darrera i amb quins valors volen adoctrinar. Com també les entitats bancàries, sobretot La Caixa, que a través de la seva Obra Social obté beneficis a través de grans muntatges publicitaris con la Mataró de TV3 del 2011 contra la pobresa. I ja sabem, sobren cadires, no en falten.
Estem davant la porta de la privatització sui generis del sector social, aquest que sempre ha estat invisibilitzat però que és un pilar fonamental de l’estat del benestar social. Perquè es constata que tot es precaritza menys els sous dels patronats de les fundacions o de les cúpules directives de les grans associacions.
I quina publicitat més bona que es diguin entitats sense ànim de lucre, mentre els directius i directores cobren sous mensuals astronòmics. I quina millor publicitat que tenir la complicitat dels ajuntaments i la Generalitat, que els atorguen premis i distincions per la suposada gran feina que fan.
Com recentment ha passat amb El Casal dels Infants per l’Acció Social als Barris, entitat membre de l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recentment guardonada amb el premi Voluntariat 2012. Mentre que per la porta de darrera ha denunciat el Conveni de l’Acció Social i acomiada als treballadors i treballadores que s’involucren en els comitès d’empresa per aturar tota aquesta deriva.
Acomiadaments que s’han basat en motius i valoracions totalment subjectives, no demostrables i extralaborals, sense cap comunicació per part de cap responsable que el seu treball no era satisfactori. I utilitzant fórmules i procediments totalment expeditius i abusius, com l’acomiadament disciplinari, que no només afecta a la treballadora acomiadada, sinó que s’executa, també, per disciplinar a través de la por a la resta de la plantilla . Per una banda incomplint l’acord intern de l’entitat, i per l’altra, amb maneres de fer més pròpies de l’empresa privada amb ànim de lucre que d’una entitat social.
Però el Casal dels Infants no és l’únic cas.
* La Fundació Mercè Fontanilles no té problemes amb amenaçar, sancionar o acomiadar fins i tot als representants dels treballadors/eres.
* APIP ha deixat de pagar el 40% de les nòmines, comunicant a les seves treballadores que han de considerar-ho com un préstec a l’entitat.
* Eveho utilitza les 30 hores de formació a què tenen dret els i les seves treballadors/res com borsa d’hores de treball a ubicar discrecionalment per l’empres
* Filles de Maria Auxiliadora, un cas particularment greu, sancionades per Inspecció de Treball amb una multa de 5000 euros per incomplir la llei de prevenció de riscos laborals pel que fa a horaris i conciliació de la vida personal i laboral.
* Fundació Resilis, aquesta entitat, que gestiona molts CRAE’s i 2 CREI’s de la DGAIA i té beneficis, deu part de la paga extra de Juliol a les seves traballadores i ja els va avisar a l’Octubre de que a partir d’aquest mes cobrarian les nomines enrtre el 1 i 15 de cada mes i que segurament no cobrarien la totalitat de la paga extra de Nadal (sense saber si la Generalitat pagaria el seu deute). Al final, cobraran al gener tan sol un 55% d’aquesta paga de Nadal. La resta s’uneix a la deuta de juliol.
Des de DASC, col·lectiu que Defensa l’Acció Social i Comunitària, que estem impulsant la Marea Taronja del Sector Social en Lluita; que som i volem seguir sent node de tota la resta de col·lectius del sector que lluitem per visualitzar que el Sector social és de totes, com ho és la sanitat o l’ensenyament públic; que l’estafa anomenada crisis no ens pot portar a un canvi de model de l’Antic Règim on la beneficència era l’eix del sector social; denunciem les pràctiques d’aquestes entitats socials amb mentalitat empresarial que acomiaden a les treballadores per lluitar pels drets laborals i la qualitat del servei cap a les usuàries.
Que no ens enganyin! Que aquí el que s’està canviant és el model i el paradigma, i no que són unes retallades circumstancials. Que no ens enganyin!, com va voler fer el Molt Honorable Conseller de Benestar Social i Família (diguem-li molt honorable perquè després no ens denunciïn per intromissió a l’honor com a les companyes de Cafè en Llet), en Josep Lluís Cleries, que es va atrevir a dir en l’últim congrés de la FEDAIA (Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i Adolescència), que la solució estava en la independència i que el que s’estava fent era temporal. No Sr. Cleries, més enllà del que creiem cadascuna sobre el procés d’autodeterminació, aquí del que es tracta és de la voluntat política de canviar el model. De no voler invertir en qualitat laboral i en un dels drets fonamentals que té la població. De tornar a les pràctiques de les entitats religioses d’abans i alliberar-se d’una obligació que és de l’administració i de la societat.
Per tot això, des de DASC, volem denunciar i diem prou!
No als acomiadaments disciplinaris!
Parem la destrucció del sistema de Benestar Social!
Attached documents