Els indignats a Israel
Al 1948 les forces paramilitars i l’exèrcit sionista van expulsar 800.000 palestins de les seves llars, i aquests es van veure obligats a acampar en els camps de refugiats que la UNRWA va organitzar a Cisjordània, Gaza, Jordània, Síria i Líban.
Avui és el salvatge capitalisme qui no permet a molts de les persones de religió o de tradició jueva que van immigrar a Israel d’arreu del món tenir un habitatge digne.
La bombolla immobiliària creada a Israel, per la pressió i l’especulació de les classes altes jueves, que en bona part viuen als EUA i a Franca, impedeix que molts joves israelians puguin independitzar-se, que mares solteres no puguin pagar els lloguers, per no parlar de la situació de molts jueus etíops o misrahins- els vinguts dels països de majoria musulmana als anys 50-, que són les classes més populars dins de l’ estratificada societat israeliana, i quasi oblidant-nos del immigrants sudanesos, eritreus i llatinoamericans que han de lluitar per la seva situació legal i que malviuen als carrers al voltant de l’estació d’autobusos de Tel Aviv.
El que va començar com una acció juvenil, estudiantil, per la impossibilitat d’emancipació d’aquests joves, s’ha estès com una taca d’oli entre les sectors més afectats per la neoliberalització israeliana.
Hem de parlar d’una societat que de ser força igualitària a finals dels 70, on la diferència entre els sous era d’1 a 6, avui té més desigualtats que el Brasil.
L’Estat del benestar ha estat retallat, i avui dia la majoria dels professors de l’escola pública no són funcionaris, són contractats per ONG-empresaritzades ,convertides en empreses de treball temporal que no paguen ni les quotes a la seguretat social, posant la jubilació en perill.
El mateix panorama trobem en els treballadors del sistema públic de salut o dels treballadors socials. Fins i tot, en un sector com la seguretat -sacrosanta en teoria en aquest estat- els treballadors/es es troben molt precaritzats. L’exèrcit per abaratir costos i augmentar els ingressos d’alguns empresaris de la seguretat privada- que casualment solen ser ex-alts oficials de l’exèrcit- ofereixen els seus serveis per protegir els soldats que diàriament humilien els palestins/es en els “checkpoints” que omplen Cisjordània.
L’Estat que abans creava gran quantitat d’habitatges socials per als jueus immigrats d’arreu del món, avui ha deixat en mans d’empreses constructores- voltors especuladors com a tot el món- fins i tot la construcció de l’habitatge a les colònies de Cisjordània, que fan augmentar els seus beneficis amb les ajudes que atorga l’Estat per construir cases a les colònies il.legals segons el dret internacional, i oblidant-se de construir habitatges, molt menys rentables a les fronteres del 48, deixant a la majoria de la població israeliana sense l’oportunitat d’un habitatge més o menys assequible, a menys que se’n vagin a les colònies.
Com veieu, mentre un sector privilegiat s’ha enriquit sense mesura, la majoria de la població que va venir amb les promeses de millors oportunitats a un Estat jueu, des dels seus països d’orígen- Nord d’Àfrica, Europa Oriental o el Mashreq- , avui es troba cada cop més pauperitzada.
Aquesta situació és la que ha portat a milers d’israelians a acampar i sortir al carrer a les ciutats de dins dels territoris del 48. Però com passa a qualsevol moviment tan ampli, trobarem força diferències i contradiccions.
Per una banda el gruix del moviment és la classe mitja en procés de precarització i pauperització, que demana tornar a l’Estat del benestar per als jueus d’abans dels 80-90. Aquests no volen, majoritàriament ni plantejar-se la situació dels palestins, ni l’ocupació. Diuen que això dividiria el moviment, i de moment són els que l’encapçalen.
Després trobaríem els misrahins i els etíops, que estan sortint al carrer per la seva precària situació econòmica. Però justament els misrahins comencen a prendre consciència de la seva posició cultural i social subordinada a les classes mitges i altes ashkenazis- els vinguts d’Europa Central. Havien deixat de parlar l’àrab en públic, la seva llengua, i deixat altres trets culturals àrabs per evitar ser relacionats amb els palestins. Probablement d’aquí surti un renaixement cultural, afavorit per les revoltes socials als països àrabs, els seus països d’origen.
A més trobem els immigrants sudanesos i eritreus- acampats en el campament de Lewinski a Tel Aviv- protegits per la veritable esquerra israeliana, la que critica les lleis migratòries, però també el caràcter jueu de l’Estat i al sionisme en general.
I per últim trobaríem a Jaffa i Haifa, grups d’àrabs o palestins del 48, que són els ciutadans que més pateixen la neoliberalització, però també l’apartheid, són els últims que tímidament s’han anat incorporant, i juntament amb l’esquerra antisionista, tracten d’introduir la crítica a la militarització, l’ocupació i l’apartheid. Però de moment la majoria dels acampats no volen ni sentir a parlar d’aquests temes, que justament són la major injustícia social de l’Estat israelià.
Com veieu el moviment és heterogeni, té alguns punts en comú: el tema de l’habitatge i la crítica a les retallades i la neoliberalització, però també desacords: el tema de les polítiques migratòries, l’ocupació i l’apartheid. A més sempre hi ha el perill d’una fi abrupta amb una repressió brutal en la que la policia i l’exèrcit israelià són experts, o una sortida endavant del govern cercant una guerra o atac a Gaza, el Líban o Cisjordània.
Sens dubte, però, té algunes coses interessants aquest moviment: es parla de drets amb majúscules, tornen a parlar d’un esperit comunitarista i d’ajuda mútua, i que senten que segueixen un moviment sorgit als països àrabs, sempre denostats per Israel. Són coses que poden donar alguna esperança des d’una perspectiva pro-palestina i internacionalista, calen però més avenços, per exemple, ¿cóm volen parlar de justícia social sense parlar de la major injustícia social comesa per l’Estat d’Israel: l’ocupació, el mur, i l’apartheid contra els palestins? Qui parlarà dels palestins que des de 1948 viuen als camps de refugiats a causa d’aquest Estat creat pel somni d’una ideologia racista que és el sionisme?
>>> Article extret del web de Sodepau: