Els inicis del moviment obrer

Als Països Catalans, hom pot situar l'inici d'una lluita obrera amb característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després d'uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del 1827, 1831 o 1834-35 (la denominada "qüestió de la llargada de les peces teixides"). La nova lluita obrera, diferenciada dels motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el 1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle.

D'altra banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d'un bon començament, temes centrals del moviment obrer foren l'associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de classe, però això no significà inicialment l'elaboració d'un programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida presència d'algunes teories anivelladores). L'esforç i les primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a obtenir el reconeixement legal del dret d'associació.

La seva inserció i influència en la vida política fou real, però de fet, com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d'unes primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l'empara del moment governamental progressista, l'Associació Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació d'associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc, i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns, que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters, clavetaires, etc.

Hom aconseguí la creació d'una primera cooperativa de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l'establiment d'una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total desaparició de l'activitat de les societats obreres. La reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la resistència dels filadors a la introducció de les màquines automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen ludista d'arreu d'Europa. Hi hagueren certament manifestacions de ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i cardar llana, o el 1835 quan la crema de convents fou acompanyada a Barcelona de l'incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata, Vilaregut i Companyia.

Tanmateix, sembla que foren accions dutes a terme per camperols i menestrals i no pels obrers de la indústria cotonera, que en ésser més moderna ocupava molt poc treball domèstic. El 1854 la Comissió de la Classe de Filadors, que tingué com a dirigents destacats Josep Barceló, Ramon Maseras i Joaquim Molar, es llançà al boicot de les noves màquines, impulsada especialment per l'atur forçós existent entre els filadors de cotó, i fou així, potser, el primer exemple d'antimaquinisme clarament obrer. Després, el boicot a les selfactines aparegué en part superat per un esforç organitzatiu amb la constitució de la Junta Central de Directors de la Classe Obrera (gener del 1855), que es fixà com a objectius principals el reconeixement legal, la limitació de la jornada laboral, la formació d'un jurat mixt que fes possible el signament de contractes col·lectius de treball, etc.

I aquestes foren les reivindicacions de la primera vaga general a Catalunya, primera de tot l'estat espanyol, del juliol de 1855. El fracàs final d'aquesta dugué a intentar una ampliació a tot l'estat espanyol de l'agitació en favor del reconeixement del dret d'associació. El tipògraf Ramon Simó i Badia anà a Madrid i fundà El Eco de la Clase Obrera (agost del 1855), hom recollí 33 000 firmes d'obrers reclamant el dret d'associació (setembre) i Joan Alsina i Joaquim Molar anaren a les corts espanyoles per impugnar la legislació que consagrava els contractes de treball individuals (novembre). Finalment, però, el moviment obrer es veié abocat, com el 1843, a fer costat als grups progressistes i participà en la resistència contra el cop d'estat d'O'Donnell (jornades de juliol del 1856, en les quals la repressió del general Zapatero causà més de 500 morts).

Inicialment els obrers havien compartit una gran part de les formulacions ideològiques dels patrons en contra de l'antic règim i del medi hostil per al desenvolupament industrial, i aquest depenia en especial tant del comerç colonial com de la política governamental respecte a la importació de teixits estrangers. El moviment obrer de 1840-43 i 1854-56 significà certament l'aparició d'un camí divergent i oposat al de la burgesia industrial, però val a dir que es mantingueren —i es mantingueren tot el s XIX— alguns elements que recordaven la vella entesa: sobretot una comuna defensa del proteccionisme (posada de manifest el 1842 contra els projectes d'Espartero d'un tractat comercial amb la Gran Bretanya, i el 1855 contra la política aranzelària governamental). En definitiva, fins el 1868 l'aparició d'embrionàries formes sindicals en les àrees més industrialitzades dels Països Catalans, de fet quasi exclusivament al Principat, es produí en una gran mesura fent costat a les classes mitjanes i populars en les importants commocions polítiques del 1840 i el 1854.

El socialisme utòpic, que fou bàsicament una elucubració reformista social d'alguns metges, advocats o periodistes, no hi tingué gaire influència. Una major difusió entre la classe obrera havia de tenir, en canvi, la particular filosofia obrerista subjacent en les associacions corals creades per Josep Anselm Clavé a partir del 1850 i la progressiva introducció en el decenni dels seixanta del cooperativisme.

Aquest, juntament amb la protecció legal més o menys paternalista d'institucions com l'Ateneu Català de la Classe Obrera, constituït el 1862, i d'altres de semblants fundats a Manresa, a Alacant, a Palma de Mallorca, etc, permeteren de mantenir viu l'esperit associacionista obrer, així com la seva relació amb les tendències republicanes del partit democràtic.