Els inversors acorralen a Grècia en la negociació sobre el deute

Bancs, fons i institucions internacionals juguen entre si per a veure qui sortirà guanyant en les negociacions sobre la quitació del deute grec.

El govern grec pressiona perquè els inversors acceptin un bescanvi de més del 50%.

Grècia encara segueix negociant les condicions de la quitació o retallada de la quantitat que deu. Segons EuropaPress, estaria acordada una reducció del 50% del deute amb els seus creditors (inversors institucionals) i les negociacions en aquests moments estan centrades en el tipus d'interès que tindran els bons que compensaran aquesta quitació.

D'altra banda, segons informa el diari econòmic Cinco Días, el ministre grec de Finances, Evangelos Venizelos, ha anunciat en la reunió de ministres europeus d'Economia que l'acord de Grècia amb els seus creditors estarà llest per al 1 de febrer. Tal com aclareix el diari, l'interlocutor del Govern grec en aquestes negociacions és l'Institut de Finances Internacionals, que agrupa a 400 entitats financeres.

Els grans bancs internacionals s'havien aixecat de la taula on negociaven les condicions per a una quitació del deute grec i anunciaven tornar a asseure's només si poden obtenir un tracte més favorable. En l'atzucac en el qual les institucions financeres internacionals han ficat al Govern grec sembla haver-hi només dues alternatives: una quitació del deute o la fallida de l'Estat; i en aquest moment la fallida ha tornat a ser l'escenari més probable.

La quitació, per la seva definició, és un conveni entre un creditor i el seu deutor pel qual aquest paga una part del deute i el primer renúncia al seu dret sobre la resta. El problema és que els creditors de l'Estat grec no estan convençuts. Les entitats financeres franceses i alemanyes, en particular, tenen milers de milions de bons del Tresor de Grècia i faran el possible perquè aquests títols no es devaluïn encara més.

La quitació, segons porten mesos dient Unió Europea i Fons Monetari Internacional, hauria de ser la sortida del cercle viciós en el qual es troba Atenes. Però en les negociacions sobre el deute de Grècia la meta s'allunya cada vegada més: al juliol els creditors havien pactat un “descompte” del 21%; a l'octubre el percentatge havia pujat fins al 50%; ara el Govern grec pressiona perquè els inversors acceptin un bescanvi amb una quitació de més del 50%. L'objectiu, fixat per Brussel·les, és reduir el nivell de deute de Grècia al 120% del PIB d'aquí a 2020. Llàstima que les mesures impulsades per la mateixa Unió Europea, juntament amb el Fons Monetari Internacional, hagin empitjorat encara més la situació: l'economia grega no creix i així el fardell del dèbit resulta encara més pesat i impossible de reemborsar.

Quitació o fallida?

A l'aguait estan les agències de qualificació creditícia, el trio totpoderós format per Standard&Poor’s, Moody’s i Fitch. Segons els seus fins analistes –els mateixos que no van ser capaços d'entendre que Lehman Brothers en 2008 estava a punt de fer fallida– una quitació tan gran és igual que una fallida. Així, les negociacions han desencadenat interrogants i temors sobre l'activació dels pagaments dels CDS (Credit Default Swaps). Els CDS són similars a una pòlissa d'assegurances que pren un inversor per a cobrir-se del risc d'impagament per part d'un emissor de deute, ja sigui un país o una empresa. La idea és que el titular d'un bo pugui protegir-se contra l'eventualitat d'una fallida o un impagament.

En aquest marc només si la quitació del deute grec fos voluntària, consentida pels creditors, s'evitaria que es desencadenés el mecanisme de les assegurances. Aquest mecanisme és temut per les grans institucions financeres ja que els venedors de CDS són les mateixes asseguradores i bancs que, en molts dels casos, resulten creditors de Grècia. És un curtcircuit: mentre les agències de qualificació creditícia van pel seu compte, les grans institucions financeres no poden permetre's que Grècia faci fallida perquè això implicaria devaluar una muntanya de títols i pagar una quantitat extraordinària en concepte d'assegurances sobre l'impagament del país.

A pesar de les aparences els bancs comparteixen amb la UE i FMI els mateixos interessos: no els serveix de res deixar que Grècia es trenqui, el millor és treure-li com més es pugui. L'objectiu comú és llavors trobar la manera perquè el deutor segueixi viu de manera que les entitats financeres puguin seguir cobrant. Els grecs, lluny de les taules de negociacions haurien d'empassar-se nous impostos, retallades a l'Estat de benestar i vendes d'actius públics.

Els fons d'inversió

Mentre les institucions financeres i la Unió Europea juguen cadascuna el seu paper amb l'objectiu de trobar un acord sobre la quitació que sigui avantatjós per a tots, hi ha algú que amenaça amb trencar la baralla. Són els principals hedge fund de Nova York i Londres, que tracten de treure partit a la negociació amb bons grecs, a mesura que la banca europea tracta de reforçar-se de les pèrdues davant un probable bescanvi de deute. Aquests fons d'inversió, que han comprat bons amb un fort descompte quan ningú els volia, aposten obertament per la fallida. Per a ells seria l'ocasió de cobrar l'assegurança representada pels CDS i multiplicar els seus guanys: en la pràctica és com comprar-se un cotxe vell i, una vegada que algú l'hagi robat, cobrar l'assegurança com si es tractés d'un cotxe nou.

La taula de negociacions sobre la quitació del deute grec sembla en fi com una gran partida de poker. Molts juguen les seves cartes esperant obtenir la millor oferta i altres, sobretot els gestors de fons, diuen que tenen pocs incentius per a acceptar el bescanvi i busquen el pagament complet a través d'una assegurança.

La paradoxa del deute alemany

Mentre les entitats financeres intenten reduir la quitació sobre el deute grec per a no perdre diners, al mateix temps se sotmeten a una quitació preventiva i voluntària comprant deute alemany. Els bons del Tresor de Berlín, que duen temps sent el refugi per excel·lència dels inversors, han arribat per primera vegada a tenir un tipus d'interès negatiu. Significa que en lloc de rebre una recompensa per haver prestat diners a l'Estat alemany, les entitats financeres (i alguns altres inversors) li paguen a Berlin un premi perquè custodiï els seus diners.

El passat 9 de gener l'Executiu germà va subhastar 4.000 milions en lletres a sis mesos: l'interès va resultar ser del -0,012%. La paradoxa és evident: l'inversionista pretén que els deutors grecs, sense un duro, paguin tot el que puguin, però als rics alemanys els paga perquè es quedin amb els seus diners. Un pensament tan retorçat com difús: mentres es jugava amb la fallida d'Atenes en l'última subhasta de bons alemanys la demanda gairebé ha arribat a ser el doble de l'oferta.

* Article publicat a la revista Diagonal núm. 166:
www.diagonalperiodico.net/Los-inversores-acorralan-a-Grecia.html