Els límits de la revolució. Egipte un any després de Mubarak

“Pa, llibertat i Justícia Social”. Amb aquest lema el gener de 2011 van sortir als carrers centenars de milers d’egipcis reclamant la caiguda del règim Mubàrak. Un any i escaig després el lema segueix de total vigència ja que els camins de la revolució egípcia han evolucionat poc en aquests 3 elements que eren al cor de les reivindicacions socials de la revolta. Els esdeveniments polítics han aportat una nova lluita de poders al país, en la que les fins ara etèries però consistents forces islamistes han adquirit clara rellevància política. Però els presumibles pactes per a adormir el cor social de la revolta semblen trobar-se al cor de la colorització, a l’estil de l’Europa de l’Est, de la revolució egípcia.

Els canvis polítics han estat encara excessivament superficials i difícilment poden compensar, popularment, la inestabilitat social i econòmica que el període de transició implica. Els militars i les forces islamistes han estat excessivament preocupades en la seva interna lluita de poder i en fer esforços per aturar l’ímpetu que pretén aprofundir en el procés iniciat el 25 de gener. El parlament, fruit d’unes eleccions realitzades convulsa i precipitadament, no ha aconseguit guanyar-se el respecte de la població. Amb poques setmanes de vida aquest ha presenciat més escenes còmiques i polèmiques kafkianes que no pas ha estat capaç d’emetre lleis efectives llargament reclamades per la població. Una de les poques lleis emeses és, simbòlicament, la que pretén establir un ban a les pàgines pornogràfiques d’internet, mentre la càmera ha estat incapaç de posar pressió al govern en fets més rellevants com la crisi del subministre de benzina, la persecució dels delictes de l’antic règim o el reconeixement de les reformes laborals reclamades des de fa temps pels agents socials.

El parlament, igual que el govern, s’ha mostrat simple titella d’un règim militar que encara a hores d’ara fa i desfà al seu entendre i amenaça, quan convé, de que el camí de retorn és fàcil i té antecedents. L’escenari de 1954, quan el nasserisme va combatre les ànsies de poder de les forces islamistes il·legalitzant els Germans Musulmans i empresonant els seus líders, torna a ser a l’imaginari popular. Els militars fins i tot n’han fet referència indirecta en alguna ocasió. Això ha afavorit una oposició dòcil i fins i tot col·laboradora d’una germandat en la que la ala neoliberal vinculada als homes de negocis islamistes sembla haver guanyat clarament la lluita de poder interna. Una lluita exemplificada en la confrontació entre Khairat Shater, autèntic home fort de la formació, i Abd el Meneim Abou el Fottouh, representant d’una ala més moderada i social i que acabaria sent expulsat de la formació. Els islamistes, en esforços diplomàtics constants amb els Estats Units, van ser definits recentment per alguns mitjans nord-americans com a “més propers al Tea Party que a Al Qaeda”.

La única pressió islamista als militars és per assolir noves quotes de poder. Els Germans porten setmanes pressionant, sense èxit, els militars per mirar de fer-se amb el govern, però les propostes de Tantawi han estat rebutjades fins ara. Sembla que el desacord es troba en el repartiment del pastís i en les carteres que uns i altres volen controlar. Com a resposta, els Germans, en coalició amb els salafistes del Nour, han aclaparat amb 3/4 parts la comissió redactora de la constitució en un moviment que ha estat denunciat com colpista per la pràctica totalitat de la resta de forces polítiques, que han boicotejat la comissió i han anunciat mobilitzacions. Posteriorment, la comissió seria anul·lada judicialment per inconstitucional, pel que caldrà formar ara una nova comissió més equitativa.

A part de la redacció constitucional, l’horitzó immediat es troba en les eleccions presidencials del proper mes de maig i juny. Llavors es preveu l’esperat traspàs del poder militar, tot i que pocs creuen que això sigui el final del control militar de la política egípcia. De les més de 900 pre-candidatures 23 van presentar els papers necessaris però 10 eren desqualificades per la Comissió Electoral. Entre aquestes 3 eren dels principals favorits. El salafista Hazem Abu Ismail, un conservador tele-predicador que va aconseguir ser el candidat en presentar més suport popular, era desqualificat per la polèmica nacionalitat americana de la seva mare. Khairat Shater, el candidat de darrera hora dels Germans Musulmans, també era apartat de la contesa. En aquest cas pels seus antecedents penals durant l’era Mubàrak. De fet Shater hauria d’estar actualment complint condemna, però va ser alliberat poques setmanes després de la caiguda del rais “per raons de salut”. El tercer favorit en ser desqualificat era l’antic cap dels serveis secrets Omar Suleiman, conegut amb el sobrenom de “torturador en cap” d’Egipte. En aquest cas la decisió apel·lava a la manca de signatures legals suficients presentades a temps.

Suleiman va anunciar la seva candidatura a poques hores de la fi del termini com a resposta a la prèvia candidatura de Shater pels Germans Musulmans, que fins una setmana abans del tancament dels terminis havien perjurat que no presentarien candidat. Alguns veuen, però, una possible estratègia conjunta per a justificar la compromesa il·legalització de la candidatura del salafista Abu Ismail, qui compta amb un cor de fidels seguidors. Fins d’aquí uns dies no se sabrà una resolució final, després de les apel·lacions dels candidats, que podria aplanar el camí a l’ex-secretari de la Lliga Àrab, Amr Moussa.

Però la lluita política dona poc marge d’esperança a imminents avenços pel que fa a les reivindicacions socials al cor de l’aixecament popular del 25 de gener de 2011. A la caiguda del dictador es van emetre lleis que criminalitzaven el dret a vaga i manifestació “que afecti els interessos econòmics”, en una de les propostes que ha generat més consens entre liberals, islamistes i militars. Les protestes obreres, amb algunes victòries rellevants però aïllades, van continuar al país tot i les fortes campanyes de criminalització contra els qui volen “aturar la roda de producció”. Significativament, les diverses resolucions judicials per la renacionalització d’empreses privatitzades de forma corrupta s’ha topat amb la manca de voluntat política per a aplicar-les i, a la pràctica, en l’aturada de la seva producció.

La esperada abolició de la llei d’emergència, entregada parcialment com un regal del primer aniversari del 25 de gener, no ha posat fi a la persecució de les vagues i mobilitzacions obreres. Fa poques setmanes, per exemple, es denunciava la invasió militar d’una fàbrica al canal de Sues per posar fi a la mobilització dels seus treballadors. El membre del Consell militar Mahmoud Nasser, alertava fa poques setmanes que els militars “lluitarem pels nostres projectes econòmics, perquè ens han suposat un gran esforç i son la nostra ànima”.

En aquesta lluita també han trobat el suport d’unes forces islamistes entestades en defensar les mesures neoliberals. Els islamistes han arribat a afirmar que les polítiques econòmiques del règim Mubàrak no eren dolentes, i que el problema era tant sols la corrupció. Mentre es calcula que els militars podrien arribar a controlar fins a un terç de l’economia, es calcula que homes de negocis vinculats als Germans Musulmans en podrien controlar fins al 27%. En aquest sentit s’entén la aliança entre islamistes i militars en la repressió dels moviments laborals.

La proposta parlamentària de llei pel dret a manifestació també ha aixecat polèmica i ha estat denunciada per grups de drets humans com “més restrictiva que la llei colonial de 1923”. La persecució política, així com la tortura policial, encara no és estranya al país. Tot i que 2000 presoners islamistes han estat alliberats des de la caiguda de Mubàrak, més de 12 mil civils han hagut de fer front la fèrria justícia militar, molts d’ells per simplement haver expressat la seva oposició al poder militar o participat en manifestacions incòmodes per la Junta.

Més d’un any després de la caiguda del dictador Mubàrak cap dels prop de 200 agents acusats de matar més de 800 manifestants durant els enfrontaments de l’any passat ha estat condemnat. La única sentència ferma, in absentia a un agent fugitiu, va ser inexplicablement revocada i tornada a revisar en entregar-se el policia condemnat. Les úniques sentències emeses han estat totes absolutòries, mentre la majoria dels agents processats segueixen encara avui al càrrec, en el millor dels casos simplement re-ubicats en d’altres comissaries. I és que la no solució del conflicte amb l’aparell policial, al cor de les demandes revolucionàries, ha estat l’espurna que va fer encendre la majoria de nous enfrontaments reproduïts al llarg dels darrers mesos.

De fet sembla que una de les cartes en les que es pot trobar la clau de la transició està en la acceptació o no, per part dels Germans Musulmans, d’una amnistia que exoneri de responsabilitats dels abusos comesos des del poder. Sembla que en aquest sentit diversos cossos diplomàtics haurien mirat de convèncer els islamistes de la conveniència de passar full vers l’exèrcit.

Mentre occident segueix promocionant el concepte de la revolució facebook els activistes denuncien el paper clau del canvi total de prisma que mitjans com Al Jazeera han pres des de la caiguda del dictador. El que abans era un mitjà que donava veu preponderant a la oposició, amb encesos reportatges denunciant els excessos del règim, ara és catalogat per molts com una punta de llança de la contra-revolució. Alguns consideren clau la trobada que el mariscal Tantawi va tenir amb l’emir de Qatar el passat mes de maig i que podria haver marcat el canvi de política d’un mitjà que està perdent, en l’anomenada primavera àrab, tot el prestigi que hagués pogut adquirir els darrers anys.

Però el cor revolucionari, les formacions polítiques del qual encara estan massa allunyades del terreny i en bona part han estat convençudes del concepte de ciber-revolució, té molt camí per recórrer. Per commemorar l’aniversari de la marxa de Mubàrak, l’11 de feber, els activistes van convocar a una jornada de desobediència civil i vaga general. La convocatòria va ser atacada ferotgement pels mitjans del règim i dels grups islamistes, mostrant la força de la convocatòria, però van fallar en el cor organitzatiu mateix. Convocada per les xarxes socials d’internet, mancava d’una autèntica arrel popular que li donés suport i, evidentment, va ser un fracàs quantitatiu. Però molts activistes, amassats en el classisme hereu de la brutalitat econòmica del règim Mubàrak, enlloc de reconèixer la seva responsabilitat en el fracàs van bramar que la classe treballadora els havia fallat.

I és que, per molt que alguns en parlin, la revolució no serà tuitejada.

* Article publicat als Quaderns d'Illacrua 103, inclosos dins el núm. 270 del setmanari Directa.