CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els minerals tacats de sang, claus per a la indústria del mòbil.

Divendres, 29 març, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L’espoli de recursos naturals, amb la col·laboració i la connivència de les potències occidentals, ha permès finançar nombrosos grups armats i ha estat un factor decisiu en l’eterna guerra que es viu a la República Democràtica del Congo. Els treballadors explotats en condicions infrahumanes a mines com la de Bisié són un pilar imprescindible per produir aparells tecnològics


Bisie és la principal mina de cassiterita que hi ha al Kivu Nord (República Democràtica del Congo, RDC). D’aquest mineral, se n’obté l’estany, que és fonamental per a la indústria de l’electrònica i de la telefonia mòbil com ho és el coltan, que també es troba a Bisie. Or, wolframita, diamants i bauxita són els altres minerals que s’extreuen d’una mina situada en un indret on, per arribar-hi, cal fer –a peu i per la selva– 30 dels 45 quilòmetres que la separen de Kilambo, l’aeroport més proper. A Bisie, la mineria, totalment artesanal, va arrencar el 2003, quan hi vivien prop de 15.000 persones. L’activitat va provocar la proliferació de bars, hotels i prostíbuls, on l’explotació i la violència sexual es fan evidents a ple dia. El 2008, ja s’hi havien explotat 15.000 tones d’estany –segons el New York Times–, el 4% de la producció mundial, una activitat que va generar prop de 100 milions anuals.

La mina pertanyia al consorci sud-africà i britànic MPC, que va traspassar
els drets d’explotació a Alphamin Resources Corp, amb seu a Suïssa. El control de
la mina, però, ha canviat de mans constantment durant els darrers anys. El
2008, la dominava una milícia Mai Mai
(originalment grups d’autodefensa local),
però va passar a mans del CNDP (grup
armat patrocinat per Ruanda) quan, el
2009, aquest grup es va integrar a l’exèrcit. A més, altres grups armats també van
establir taxes per aprofitar-se del trànsit
dels minerals. L’exèrcit va intentar des-
militaritzar les mines el 2011, amb la creació, sota pressió internacional, del cos
de policia minera, però la situació sobre
el terreny ha canviat poc.

COMBUSTIBLE PELS CONFLICTES

Bisie és un dels molts exemples de la
dura realitat de l’RDC, on la guerra entre
els diferents agents armats i l’exèrcit congolès no s’ha aturat mai, en gran part, a
causa de l’explotació d’uns recursos naturals que financen una xarxa d’agents
locals i internacionals molt important,
com ha assenyalat l’ONU. Els grups armats es beneficien dels recursos de tres
maneres: mitjançant el seu control físic,
a través del comerç i amb l’establiment
de taxes.

L’espoli directe dels minerals és
possible a través de treballadores en
règim d’esclavitud, ja sigui perquè gestionen el comerç i l’exportació, o perquè
controlen i exploten les mines directament. L’explotació indirecta es fa a través
de la taxació en origen a les pròpies mines, del trànsit per carretera mitjançant
l’establiment de controls i barreres físiques a les vies de comunicació, o per aire, amb taxes que han de pagar les companyies aèries que transporten el material
fins a les oficines de compra-venda de
Butembo, Goma i Bukavu, les principals
ciutats de l’est de l’RDC. La taxació i la
compravenda de queviures, alcohol,
tabac i prostitució dins els poblats miners
és una altra font de beneficis per als
agents armats. La gent que hi treballa,
en canvi, contreu grans deutes amb els
venedors i queda lligada al treball a les
mines.

L’espoli dels recursos ha alimentat les
guerres a l’RDC i, el 2001, l’ONU ja va
assenyalar qui s’havia beneficiat i havia
permès o col·laborat amb la situació:
Rwanda, Uganda i els grups armats locals
que els representen per l’augment desmesurat de recursos que en altres temps
eren inexistents com l’or, els diamants i
el coltan; les empreses, governants i
agents locals de l’RDC, que s’han lucrat
en detriment de la població; Alemanya,
Bèlgica, els Estats Units, el Regne Unit,
Dinamarca i Irlanda per la connivència,
la passivitat i el suport als pressupostos
d’aquests països, que alimentaven la
maquinària de guerra, i les empreses,
que han fet negocis amb els seus socis
locals; el Banc Mundial, pel seu suport
pressupostari a aquests països i per fer
cas omís davant de tanta depredació; països de trànsit que es lucren amb el comerç legal i il·legal, com el Camerun, la
República Centre-africana, Tanzània i
Kenya, i amb el coltan, com països de l’espai exsoviètic i la Xina, que processen
aquest mineral...

Dotze anys més tard la
situació ha començat a canviar, amb la
llei Dodd-Frank elaborada pels EUA, que
limita l’explotació dels recursos naturals
congolesos per part de les multinacionals
nord-americanes. Però la resta de països
que hi comercien no estan sotmesos a
cap tipus de limitació, especialment la
UE i la Xina, cosa que permet afirmar que
part dels minerals que s’utilitzen per a la
fabricació de telèfons mòbils, símbol
màxim de l’MWC, estan tacats de sang.
Entitats i ONG han denunciat la situació,
però la pregunta és fins quan durarà
aquest clima d’impunitat?

* Josep Mª Royo Aspa és Investigador de l'Escola de Cultura de Pau, Universitat Autònoma de Barcelona. Article publicat al núm. 306 del setmanari Directa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció