Els motius de la Eurovaga
Partits conservadors i neoliberals estan governant, tant a Espanya com en la majoria de països de la Unió Europea, incloent els de l'Eurozona, implementant polítiques públiques que tenen com a conseqüència: 1) la realització de reformes laborals que comporten la disminució dels salaris i l'augment de la desocupació, 2) el descens de la població activa, 3) la reducció de la protecció social, 4) la retallada de la despesa pública social, 5) la privatització de les transferències i dels serveis públics de l'Estat del Benestar, 6 ) la reducció dels drets laborals i socials, 7) la disminució i privatització de les pensions públiques, i 8) el debilitament de la negociació col · lectiva i dels sindicats. L'evidència que això està passant és robusta i clarament convincent (veure secció Economia Política a www.vnavarro.org).
On aquestes polítiques han assolit el seu màxim desenvolupament ha estat en els països perifèrics de l'Eurozona, i molt en particular Grècia, Portugal i Espanya. No és per casualitat que aquests tres països siguin els països on les forces conservadores han estat més poderoses i influents en els seus Estats durant el segle XX i principis del segle XXI. Tots ells han tingut dictadures feixistes o feixistoides per un llarg període de la seva història i, fins i tot, durant el seu període democràtic, quan han estat governats per partits de centre esquerra, les polítiques d'aquests governs han estat seriosament condicionades per aquests forces conservadores.
Tal domini conservador explica que aquests Estats es caracteritzin per:
1) ser molt pobres (els seus ingressos a l'Estat representen només el 34% del seu PIB a Espanya, el 37% a Grècia i el 39% a Portugal, percentatges molt més baixos que el mitjana de la UE-15, 44%, i molt, molt més baixos que a Suècia, el país on les esquerres han governat per més temps durant els últims cinquanta anys, i el percentatge és el 54%;
2) tenir escassa sensibilitat social amb els seus Estats del Benestar (transferències, pensions i serveis públics, com sanitat, educació i serveis socials) molt poc finançats (la seva despesa pública social com a percentatge del PIB és el 22% a Espanya, el 25% a Grècia i el 24% en Portugal, de nou més baixos que la mitjana de la UE-15 amb un 27% i molt, molt més baixos que el de Suècia, 30%),
3) l'escassetat dels recursos públics, incloent ocupació en els serveis d'aquest Estat del Benestar-com, de nou, sanitat, educació, escoles bressol, serveis domiciliaris a les persones amb dependència, serveis socials, entre d'altres-(només un de cada deu adults treballa en aquests serveis a Espanya, comparat amb un de cada quatre a Suècia. Si a Espanya fora un de cada quatre, es crearien cinc milions més de llocs de treball, eliminant amb això la desocupació);
4) tenir les polítiques públiques més regressives i menys redistributives de la UE-15. (La pobresa a Espanya es redueix, mitjançant les polítiques de l'Estat-tant central com autonòmic-, només 4 punts, passant del 24% de la població al 20%, el percentatge de reducció de la pobresa més baix-juntament amb Grècia i Portugal - de la UE-15.
La mitjana de la UE-15 és de 9 punts, ia Suècia és de 14 punts. Com a conseqüència, Espanya, Grècia i Portugal són els països amb major percentatge de la població que són pobres),
5 ) tenir les càrregues impositives més regressives i injustes (el treballador de la manufactura a Espanya paga en impostos el 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. El súper ric espanyol, l'1% de la població amb major renda, paga en impostos només el 10% del que paga el súper ric a Suècia);
6) tenir els fraus fiscals més elevats de la UE-15 i també més concentrats en les rendes superiors i en les rendes derivades del capital (a Espanya el 74% del frau fiscal -44.000 milions d'euros-el realitzen les grans fortunes, les grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any-un 0,12% de totes les empreses-i la banca. Un gol semblant passa a Grècia i Portugal).
En tots aquests països un percentatge molt reduït de la població (les elits financeres, econòmiques i mediàtiques) té una enorme influència sobre els seus estats, havent dissenyat sistemes polítics d'escassa representativitat electoral. Aquesta característica és especialment accentuada a Espanya, on la Transició (mal definida com modèlica) de la dictadura a la democràcia, es va fer en termes molt favorables a les forces conservadores que controlaven l'aparell de l'Estat i la gran majoria de mitjans d'informació i persuasió . Per això el sistema electoral sigui escassament proporcional i representatiu.
Les conseqüències d'aquest domini conservador
La reducció de la capacitat adquisitiva de la població, resultat del descens real dels salaris va forçar a les famílies a endeutar-se, beneficiant amb això a la banca, la qual, en maridatge amb l'activitat més especulativa de l'economia espanyola, l'activitat immobiliària, va crear la bombolla immobiliària, alimentada també amb diners procedents de la banca alemanya (entre altres) que va fer extraordinaris beneficis en aquella inversió especulativa. Durant el boom econòmic, creat artificialment per tal bombolla, forces conservadores van forçar reformes fiscals, baixant els impostos a les rendes superiors i les rendes del capital (20.000 milions d'euros a Espanya), que van beneficiar predominantment als sectors més benestants de la societat, creant alhora un forat en els comptes de l'Estat, que va aparèixer més tard quan la bombolla va esclatar i el dèficit de l'Estat va aparèixer en tota la seva dimensió.
Com a resposta, l'Estat espanyol (així com el grec i el portuguès) va intentar reduir aquest dèficit, no mitjançant la reversió de les retallades d'impostos implementats durant l'època de falsa bonança, sinó retallant la ja escassíssima despesa pública social. Així es van congelar les pensions per aconseguir 2.000 milions d'euros, quan es podien haver obtingut 2.100 milions mantenint l'impost sobre el patrimoni o 2.552.000 anul·lant la baixada dels impostos de successions. I, més recentment, les mateixes forces conservadores han anat retallant 6.000 milions d'euros a la sanitat espanyola, quan es podrien haver obtingut 5.300 milions anul · lant la baixada d'impostos de les grans companyies financeres.
Avui l'Estat espanyol ha donat suport a la banca amb una quantitat semblant al 10% del PIB al mateix temps que estan retallant a tort ia dret els serveis i transferències de l'Estat del Benestar. Diàriament s'estan fent a més de 500 famílies de les seves llars per no poder pagar la seva hipoteca, al mateix temps que s'està ajudant als bancs amb els diners de tots. I s'estan imposant enormes sacrificis, i altres que vindran, per pagar a la banca, tant espanyola com alemanya (entre altres), els diners que com usurera està aconseguint a costa d'unes pràctiques immorals, injustes i antidemocràtiques.
I dic antidemocràtica perquè, tal com vaig indicar en el meu article "La necessària vaga general" (Públic, 01.11.12), totes aquestes polítiques que s'estan duent a terme no tenen cap mandat popular, ja que cap d'elles estava en els programes electorals sobre els que van ser elegits. D'aquí la necessitat en tots aquests països de protestar i denunciar aquestes pràctiques que s'estan realitzant en contra ia esquena de la gran majoria de la seva població. El que estem veient en cada un d'aquests països és el govern d'una minoria a favor d'una minoria, en contra d'una majoria. Les dretes de sempre, en cada un d'ells, estan ara, sota el fals argument que no hi ha alternatives, intentant aconseguir el que sempre van desitjar: la reducció dels salaris i de la protecció social i l'eliminació de l'Estat de Benestar. I no es pot permetre, per mera salut democràtica, que això passi. Per això s'han convocat vagues generals i / o mobilitzacions el proper dia 14 de novembre a cada un d'ells, per protestar i impedir-ho. La mateixa existència de la democràcia està en perill.
FONT: BLOC DE VICENÇ NAVARRO