“Els moviments socials i la CGT, més que competir, ens complementem”

Potser la nostra funció principal dins de tot aquest moviment actual hauria de ser traslladar la dinàmica d'assemblees i de democràcia directa als centres de treball.

L'èxit de les lluites passa per participar en processos d'àmplies confluències.

- Com veus aquesta tardor que s'anuncia calenta?

Durant els propers mesos confluiran diversos processos. Per una banda, els diferents governs autonòmics i estatal seguiran promovent una política de retallades socials i laborals, com recentment ha succeït amb la reforma constitucional, la supressió de la limitació d'encadenar contractes temporals (que suposa una autèntica reforma laboral encoberta), els tancaments de CAPs, etc. Segurament per tal de justificar aquest tipus de mesures s'empararan, com ja estan fent, en arguments com ara la crisi del deute sobirà, les caigudes brusques en les borses o la manca de liquiditat d'algunes institucions públiques o dependents per a pagar nòmines. Tot això sense explicar que el sistema públic perd ingressos no tant per l'augment de la despesa, sinó per les gratificacions o exoneracions al capital. Bé, en tot cas, en un context de por creixent al col·lapse, els treballadors i treballadores haurem de fer front a aquesta ofensiva en contra nostra. Previsiblement intentaran desmobilitzar els sectors en lluita amb pactes parcials (generalment amb la complicitat necessària de CCOO i UGT), amb el cansament i amb l'estigmatització social. D'altra banda, a nivell de moviments socials caldrà intentar consolidar l'explosió de lluites de la primavera, amb un discurs més elaborat i amb capacitat de construir més enllà de la denúncia.

- Quines mobilitzacions es preparen des del sindicalisme combatiu i els moviments socials?

És difícil sintetitzar-les totes en unes poques paraules, ja que potser una conseqüència de l'efervescència social actual és la proliferació de convocatòries arreu i de temàtica ben diversa: els talls de Bellvitge i les ocupacions de CAP, les crides a aturar desnonaments, les assemblees que poc a poc van reprenent-se a places i carrers del país, manifestacions quasi setmanals, etc. En tot cas, des dels moviments socials, que ara per ara mostren més dinamisme que els sindicats combatius, s'ha preparat la gran mobilització del 15 d'octubre, que ha de marcar un inici de tardor adreçat a aturar les retallades i mesures privatitzadores. El novembre, probablement entorn el 20-N, serà una següent etapa important en aquest pols al sistema polític actual. També durant la campanya electoral diversos col·lectius promouran un rebuig actiu a organitzacions feixistes com PxC, a banda de que des de la CGT una vegada més es crida a l'abstenció activa. En paral·lel des d'alguns àmbits sindicals, amb una important participació de la CGT, s'estan promovent lluites de defensa dels serveis públics a centres sanitaris o ensenyament. Ja hi ha diversos hospitals que han anunciat vagues i l'assemblea de treballadors/es de la UAB, amb un fort recolzament de la CGT, també pel proper novembre. Malauradament, aquesta dinàmica de lluita ara sembla complicat d'estendre, de forma general, al sector privat.

- El moviment de les acampades del 15-M té dificultats evidents per a intervenir en el món del treball, i el sindicalisme alternatiu, llibertari, combatiu, no té la facilitat d'actuar socialment i dinamitzar els carrers i les lluites socials que han demostrat les acampades. Creus imprescindible i necessària l'actuació conjunta tot i respectant les formes de treballar de cada part?

Sí. De fet, des de la Secretaria d'acció social de la CGT de Catalunya ja fa molts anys que estem apostant per aquesta confluència. Crec que els moviments socials i la CGT, més que competir, ens complementem. Els uns accedim a espais on no arribem els altres. I, de fet, molts militants dels moviments socials són, alhora, afiliats/des de la CGT. En tot cas, aquest avançar conjuntament s'ha de fer des del respecte cap a les formes d'organització i ritmes de l'altre i sense la voluntat de capitalitzar, sota sigles particulars, l'espectacular mobilització que hi ha hagut els darrers mesos. En això crec que des de la CGT de Catalunya hem estat exemplars. Potser la nostra funció principal dins de tot aquest moviment hauria de ser traslladar la dinàmica d'assemblees i de democràcia directa als centres de treball. Dient-ho avanço una opinió personal. Crec que fer-ho allà on sigui possible seria avançar una mica en “buidar de contingut els comitès d'empresa” per a traslladar el poder a les assemblees, és a dir, anar cap a una espècie d'anarcosindicalisme en estat pur. Sovint diem de fer-ho però molt poques vegades ens n'hem sortit.

- Creus que si el PP guanya les eleccions espanyoles comportarà una radicalització de les protestes i a la vegada patirem un increment substancial de la repressió contra les lluites socials i laborals?

L'enduriment de la repressió l'estem patint els darrers anys amb una pressió policial creixent, amb la judicialització de moltes conductes (recordem les ordenances del civisme, les penes multa, etc) i amb una criminalització mediàtica de determinades formes de dissidència. No tinc gaire clar que l'enduriment de la repressió depengui només del govern de torn, tot i que l'entrada de Felip Puig a interior ha suposat gestos clars de major duresa policial. De fet, el tripartit va introduir algunes pràctiques com el monitoratge de manifestacions i ajuntaments “tripartits” han aprovat normatives de civisme molt repressives. Segurament l'increment de la repressió té més a veure amb l'atac sense precedents que des del capitalisme s'està duent a terme contra les nostres vides i a la voluntat d'ofegar les resistències. Pel que fa a quina serà la resposta davant d'un govern del PP, sincerament no ho sé. És possible que els grans sindicats optin per una postura conciliadora i de garant d'una certa pau social, encara que sigui sota una aparent crispació en els discursos, per tal de mantenir certs privilegis, com determinades subvencions, cursos de formació, etc.

- Què els remarcaries als moviments socials, a l'afiliació de la CGT i a la resta del sindicalisme no pactista de cara als temps que s'acosten?

Ara més que mai calen grans dosis d'imaginació. Ni els moviments socials dels darrers anys ni la CGT podíem preveure que la segona meitat de maig tindríem part del país al carrer com feia anys que no es veia. Segurament sense les nostres lluites quotidianes, molt cops silenciades, aquesta eclosió no hauria estat com ha sigut, cert. Però també cal reconèixer que ni uns ni altres, amb les formes de funcionament que tenim des de fa anys, hem aconseguit en solitari convocar mobilitzacions de la magnitud que hem vist recentment. Cal que en prenguem nota tots i totes. Segurament el camí pel futur ve condicionat per la capacitat que tinguem cadascú de nosaltres per participar en processos d'àmplies confluències. La CGT, com la resta de moviments socials combatius dels últims anys, hi haurem de ser si no volem quedar-nos fora de la realitat de la lluita. Però, al mateix temps, cal que en aquest procés hi siguem sent el que som, un sindicat, combatiu, assembleari, llibertari, internacionalista, etc. Sent així podrem aportar ingredients propis a aquestes confluències. Ara bé, també haurem de saber aprendre, d'aquests punts de trobada, dels/les nostres acompanyants de camí. Potser així podrem resoldre alguns dèficits que tenim com a sindicat, com és l'escassa incidència en els/les treballadores precàries, joves i migrants.

* Entrevista realitzada per Joan M. Rosich i publicada al núm. 132 de la revista Catalunya-Papers.