«Els nostres botxins ens agraeixen els sacrificis»

«Els nostres botxins ens agraeixen els sacrificis»

Ara que la corrupció -ja sigui en forma de comissions, sobresous o robatoris descarats dels recursos públics- comença a ser alguna cosa més que una presumpció, resulta encara més insultant que polítics i sindicalistes presumptament agraciats en aquest esport nacional en què s'ha convertit el trincar, apel·lin davant les càmeres a la nostra bona consciència ciutadana, agraint-públicament els sacrificis que gairebé diàriament cauen sobre les nostres castigades espatlles i els nostres exhaurits butxaques.

Des del Govern no es priven d'insistir en la seva particular percepció de l'estat de l'economia espanyola, assegurant davant de qui vulgui escoltar-que estem sortint, a velocitat de creuer, de la crisi i que Espanya crea ocupació a un ritme vertiginós. No els fa dubtar dels seus somnis ni tan sols la realitat que vivim la resta: milions d'aturats i de treballadors als quals el miserable salari ja no els dóna per viure dignament (deu milions d'espanyols estan a l'atur o cobren menys de 950 € ), centenars de milers de joves universitaris que emprenen el viatge de l'emigració, majors als que els falta l'imprescindible, malalts d'hepatitis C als que se segueix negant les medicines, famílies a les quals els bancs arrabassen l'habitatge, petits comerciants i autònoms que han de tirar la persiana definitivament ...

Tot seguit, i sense escoltar el clam del carrer, procedeixen a agrair a la ciutadania el sacrifici que hem fet en acceptar mansament totes aquestes retallades que han permès que els beneficis d'Endesa, Repsol, Telefónica, ACS, Iberdrola, Mercadona, Zara , BBVA, Santander, etc. pugin entre un 25% i un 70%, mentre sous i pensions es congelen o fins i tot baixen.

Els gairebé emmudits líders dels dos sindicats oficials (cada vegada més qüestionats i menys majoritaris) també apliquen aquesta pràctica de signar retallades i Expedients de Regulació d'Ocupació, mitjançant els quals els treballadors pateixen minves en salaris i drets, són expulsats de l'empresa ( per facilitar que entrin altres amb retribucions i condicions molt inferiors) i es veuen sotmesos a models de contractació absolutament esclavistes. No obstant això, aquests sindicalistes de despatx procuren assegurar escandalosos privilegis, fomentar la contractació dels seus familiars o pactar millores que solen consistir en sobresous, alliberaments de per vida o participació en fons de pensions.

Aquesta vergonyosa actitud d'antics sindicalistes de classe no és nova, encara que és ara -gràcies a uns quants jutges i periodistes- quan ja no poden seguir ocultant-la. Els casos dels ERO i la formació a Andalusia, les targetes opaques de Bankia, el reiterat exercici de corrupció del màxim responsable de l'ugetista sindicat miner d'Astúries, etc. donen fe d'això.

Si la doble moral dels grans partits és censurable, la dels ja ex grans sindicats no té nom. Agrair als treballadors dels bancs i empreses de l'IBEX 35 el sacrifici que ells mateixos els han infligit al pactar la pèrdua de condicions laborals i econòmiques i de milers de llocs de treball (recordem que en companyies amb grans beneficis) a més d'una amarga ironia, constitueix un exercici d'immoralitat.

*Antonio Pérez Collado és membre del Secretariat Permanent de CGT País Valencià