CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els Pactes de la Moncloa. D’aquella pols venen aquests fangs

Dilluns, 14 novembre, 2016
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Situem-nos en el context de l'època... El dictador Franco havia mort amb prou feines feia dos anys, els partits polítics sorgits de les primeres eleccions (juny del 77) hagudes a Espanya des de febrer de 1936 estaven buscant el seu lloc a l'espai polític del que més tard es va dir Transició. El timó de la política va recaure sobre Adolfo Suárez (llavors ministre-secretari general del Movimiento, càrrec que equivalia al lloctinent del dictador, dins del partit únic: Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), president d'un recentment il·luminat partit de centre-dreta, sorgit de l'aliança variopinta (mentre van mantenir el poder) de exfalangistes, liberals, opusdeístes, monàrquics i postfranquistes convertits, per art de màgia i per la imperant necessitat d'adaptar-se als nous temps, en demòcrates de tota la vida.

Com a resposta a la primera crisi del petroli de 1973 i davant la deterioració creixent dels indicadors macroeconòmics, el govern d'Adolfo Suárez llançaria una proposta de pacte a les noves forces polítiques. Les administracions de la dictadura franquista no havien despatxat cap mesura efectiva, l'administració va concebre fins a vuit paquets de mesures econòmiques sense cap resultat, la crisi es va agreujar.

La situació era tan greu i complexa que les diferents parts van arribar a un consens el 25 d'octubre de 1977 (això que es va denominar “consens” i que es corresponia amb que el partit governant tan sol disposava de 166 dels 350 diputats), reunides a la seu de la presidència del govern, el Palau de la Moncloa, per reconduir la situació d'un país que acabava de sortir de la dictadura franquista i que il·luminava un part cap a la democràcia burgesa, un país on encara no s'havien establert les normes del joc parlamentari, recordem que la Constitució espanyola no arriba a entrar en vigor fins a desembre de 1978.

Un país on el 66% de l'energia era importada. Les exportacions cobrien el 45% de les importacions. Es perdien 100 milions de dòlars diaris de reserves exteriors. El petroli havia pujat un 300% des de l'inici de la crisi en el 1973, la factura petroliera va ascendir a 125 mil milions de pessetes el 1977. Es van acumular 14.000 milions de dòlars de deute exterior, el triple de la reserva d'or i divises del Banc d'Espanya. En els tres últims anys la fugida de capitals aconseguia la xifra de 200.000 milions. La inflació era del 20% en 1976 i a mitjan 1977 aconseguiria el 44% encara que va tancar l'any en un 26%, enfront del 10% de mitjana als països de l'OCDE. Les empreses mantenien deutes de centenars de milers de milions de pessetes. L'atur afectava a gairebé un milió de persones (991.000 persones, un 7,5% de la població activa) de les quals només 300.000 percebien subsidi de desocupació, ampliant-se fins als 2.000.000 el 1998.

Els pactes es van estructurar en dos blocs: un pla d'ajust davant la crisi econòmica i un altre amb mesures de reforma. El pla d'ajust dissenyat per l'economista Fuentes Quintana se centrava en mesures de contenció salarial, mesures d'ajust monetari, devaluació de la pesseta (22%) i una política de salaris en funció de la inflació prevista i no de la passada per a l'actualització dels salaris, així mateix es va plantejar un pla de reducció de quotes empresarials a la Seguretat Social i la liberalització dels mercats de béns i serveis.

No obstant això, just és recordar que els signants representaven a totes les forces polítiques representades al Parlament: UCD, PSOE, PCE, PSP, PSC, CSC, PNB, CiU i AP, a més del propi Govern. Posteriorment comptarien amb el suport de CCOO i el rebuig de CNT i UGT. Encara que CCOO no va signar els acords, com tampoc ho va fer la recentment creada confederació patronal, els van assumir i els van defensar en les empreses perquè així ho ordenava l'executiva del PCE que sí que va signar els Pactes. Quan anaven a “vendre “ la virtut i necessitat dels Pactes a les fàbriques, molts afiliats els tiraven els carnets a la cara.

Si bé aquestes mesures de xoc van contribuir a estabilitzar l'economia, reduint la inflació al 26% a la fi de 1977, les perspectives d'ocupació van fallar estrepitosament en establir una previsió de pèrdua en 100.000 llocs de treball quan la realitat, sempre tossuda, va acabar amb la destrucció de 250.000 ocupacions (ens sona la música?).

Els ajustaments del sistema capitalista, ho sabem bé i tenim àmplia experiència, sempre se centren sobre els salaris i l'ocupació, al poder econòmic li importa poc o gens la pèrdua del nivell de vida de la classe treballadora i els seus problemes de subsistència mentre els seus beneficis se salvaguardin i es mantingui la pau social.
No oblidem que ens trobem en plena revolució neoliberal capitaneada en els EUA per Ronald Reagan i en la Gran Bretanya per Margaret Tatcher, la “dama de ferro”, assot dels sindicats i artífex de la demonització de la classe obrera britànica (recomanable, si teniu temps, la lectura del llibre d'Owen Jones “Chavs. La Demonización de la Clase Obrera”, on explica perfectament com els governs conservadors es van dedicar a aniquilar a la classe obrera britànica) i sobretot d'un dels seus sectors més organitzats i combatius, els miners, als quals va picar durament malgrat haver mantingut un pols vaguístic amb el govern conservador durant més d'un any.

El procés de desindustrialització i la conversió de les empreses públiques en privades, que anys més tard duria a terme el govern del PSOE presidit per Felipe González i mantingut i ampliat posteriorment pel de Aznar, era un guió que es va escriure ja en els Pactes de la Moncloa i en els posteriors AMI, ANE, AI, AES, sense oblidar-nos de l'Estatut dels Treballadors i el Pacte de Toledo, que acabarien de perfilar el que és actualment el marc econòmic i de relacions laborals de l'Estat espanyol.

D'aquella polç van venir aquests fangs, la CNT ens vam oposar fermament als Pactes de la Moncloa perquè advertíem el que se'ns venia damunt, les mobilitzacions en contra d'aquests pactes i contra la burocratització sindical, d'uns sindicats depenents del PCE i del PSOE, adornats amb les guindes econòmiques dels milions que els va lliurar l'Estat en concepte de devolució del patrimoni sindical, ens han conduït fins a la realitat que avui portem com podem.

La claudicació de sindicats burocratitzats, dirigits per unes elits executives que viuen confortablement de les subvencions estatals i empresarials, a canvi de crear i mantenir la “pau social”, mentre les condicions del treballador/a empitjoren dia a dia, la desregulació de les relacions laborals, la precarització laboral, els salaris de subsistència, la desocupació juvenil, tenen el seu origen en aquells llunyans pactes subscrits l'any 1977 (que van autoritzar la contractació temporal, acomiadaments de fins al 5% de les plantilles, topalls salarials,…).

La resposta de la CNT en aquells temps va ser enèrgica i bel·ligerant, mobilitzacions, vaga de gasolineres, etc. La massiva manifestació del 15 de gener de 1978 contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals va ser l'ocasió que va aprofitar l'aparell estatal per intentar acabar amb l'Organització muntant la “operació Scala”, que obriria una greu crisi en el Sindicat i que unida als problemes interns va aconseguir el seu punt crític al Vº Congrés.

Però malgrat tot seguim en peus, l'anarcosindicalisme i la idea emancipadora de la classe treballadora no han perdut vigència, al contrari, són més necessaris que mai per afrontar els desafiaments que ens ofereix el futur.

* Article de Joaquín Ortin i Pepe Berlanga, de la Fundació Salvador Seguí de Catalunya, publicat al núm. 186 de la revista Catalunya

Mani CNT 1978 contra Pactes de la Moncloa
Mani CNT 1978 contra Pactes de la Moncloa

Mani CNT 1978 contra Pactes de la Moncloa
Mani CNT 1978 contra Pactes de la Moncloa

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció