Els piròmans fan de bombers
Les institucions europees col·loquen a alguns dels principals protagonistes de la que consideren principal amenaça per a l’economia europea al front dels organismes que haurien de solucionar-la.
El Banc Central Europeu és un dels paradigmes del model de neoliberalisme desfermat que ens desgoverna i ens fa més desiguals. Està format per 23 membres, dels quals 17 són els governadors dels bancs centrals dels estats que tenen com a moneda comuna l’euro i 6 formen el comitè executiu. Les principals singularitats per pertànyer a aquest poderós clan són ser mascle (tots), no estar controlat per cap govern ni tan sols per aquells que els han nomenat, tenir una formació econòmica ortodoxa i haver treballat abans per algunes de les institucions internacionals o entitats financeres amb més relació directa amb l’actual situació de crisi econòmica global.
Bé, aquests senyors estableixen la política monetària de la zona euro i fan aquelles recomanacions tan antisocials com noves contrareformes laborals, control de la inversió pública (ells en diuen dèficit), retallades en les prestacions públiques...
El nou president del BCE, Mario Draghi té una connotació singular: va ser vicepresident de Golman Sachs Internacional (GSI) entre 2002 i 2005. Goldman Sachs és un banc d’inversions amb matriu als EUA que va participar activament en ocultar el deute grec. Però, no està sol: Antonio Borges, també vicepresident de GSI entre 2002 i 2008, és ara el Director del FMI a Europa; i, Petros Christodoulou responsable de l’Agència del Deute Públic grec va treballar per GSI i va ser alt executiu del Banc Nacional de Grècia, entitat que va posar en el mercat els productes contaminats lligats a l’ocultació del deute grec.
És una mena de Inside job a l’europea. De la mateixa manera que Obama va premiar als responsables de les desastroses polítiques econòmiques dels governs Bush i de la crisi dels fons escombraries, els governs i les institucions europees col·loquen a alguns dels principals protagonistes de la que consideren principal amenaça per a l’economia europea al front dels organismes que haurien de solucionar-la.
Aquest model de nomenar cap de bombers a un reconegut piròman s’estén. A Catalunya, en el govern dels millors del President Mas, tenim com a mínim dos exemples clars. Boi Ruiz, conseller de sanitat, va ser abans president de la patronal privada del sector i considera que la salut és una qüestió singular i personal que cadascú ha de resoldre en funció de les seves possibilitats, com a conseqüència desmantellar la sanitat pública és (per a ell i el govern) un objectiu coherent. Mas Colell, conseller d’economia i coneixement, opina que la universitat pública no necessita tant finançament públic perquè amb fundacions com la seva (“Barcelona Graduate School”) es poden obtenir beneficis privats utilitzant espais públics i fer formació per a gent amb alta capacitat adquisitiva, que és del que se tracta.
* Emili Cortavitarte és afiliat al Sindicat d'Ensenyament de CGT Barcelona