CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Els sindicats francesos també tenen raó

Dilluns, 1 novembre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Un article de Vicenç Navarro

Aquest article critica la manera tendenciosa com els majors mitjans d'informació a Espanya han cobert l'agitació social a França. L'article detalla com les reformes del sistema de pensions públic fetes pel govern Sarkozy, signifiquen una reducció molt notable de les pensions actuals i futures, la qual cosa explica la protesta dirigida pels sindicats francesos i la participació dels estudiants en aquelles protestes.

Els mitjans de comunicació de major difusió a Espanya (la majoria dels quals són de persuasió conservadora i neoliberal) estan donant una informació esbiaixada i errònia sobre les causes de l'agitació social que està tenint lloc al nostre país veí, França. De la mateixa manera que van cobrir d'una manera tendenciosa la Vaga General a Espanya del 29 de setembre d'aquest any, estan proveint ara informació errònia sobre les queixes dels sindicats francesos, que motiven les vagues actuals en aquell país, en contra de les propostes fetes pel govern conservador neoliberal del Sr. Sarkozy.

Els mitjans de comunicació presenten aquestes propostes d'una manera incompleta, amb la intenció de desacreditar els sindicats. Així, indiquen que la causa de tal protesta laboral és que el govern Sarkozy ha proposat -i així acaba d'aprovar-se pel Senat- retardar l'edat de 60 a 62 anys, la qual cosa sembla una mesura raonable considerant l'allargament de l'esperança de vida i l'excessiva generositat que se li assumeix a la Seguretat Social francesa, que permet a la ciutadania jubilar-se a la primerenca edat de 60 anys. Tot això és fals.

Vegem les dades. I vegem primer l'autor de la proposta de reforma del sistema de pensions públic, el Ministre de Treball del govern Sarkozy, el Sr. Eric Woerth. Aquest senyor va aconseguir col·locar la seva esposa en l'empresa de la dona més rica de França, la Sra, Lilliane Bettencourt, propietària de l'empresa de cosmètics l'Oréal. Quan això va ocórrer, el Sr. Woerth era el Ministre d'Hisenda (i, com a tal, dirigia l'oficina de frau fiscal). S'ha descobert recentment que la Sra. Lilliane Bettencourt ha estat durant molt temps la major defraudadora fiscal de França, sospitant-se que l'esposa del que ara és Ministre de Treball la va anar assessorant. Aquest és el tastament moral del reformador i del govern Sarkozy, que no ha acomiadat tal senyor.

Vegem ara la proposta de reforma de pensions públiques, dissenyada pel Sr. Woerth. A França, per aconseguir la pensió completa, s'havia de treballar i cotitzar a la Seguretat Social durant 40 anys. El govern Sarkozy ha proposat, "per salvar el sistema de pensions públic i evitar que vagi a la fallida", que en lloc de 40 anys siguin 43 anys. Ja que la ciutadania s'incorpora més tard al mercat de treball (com a conseqüència d'haver-se allargat el temps d'educació i formació de la joventut), resulta que perquè es pugui cobrar la pensió completa s'haurà de treballar fins una edat bastant avançada, 67-70 anys. És més, la majoria dels treballadors, cotitzants a la Seguretat Social, no troben fàcilment feina a plena ocupació ininterrompuda durant aquests quaranta-tres anys. Un percentatge elevat (38%) canvia freqüentment de lloc de treball, la qual cosa implica que, encara arribant a aquesta edat avançada, molts no puguin cobrar la pensió completa, amb el qual la proposta del Sr Woerth significa, a la pràctica, una reducció molt notable de les pensions.

Només els treballadors d'escassa qualificació, que requereixin menys estudis (i que entrin en el mercat de treball als 18 anys), podran assolir pensions completes a edat més primerenca. Però la seva longevitat (anys de vida que tenen) és molt menor (7 anys) que la de rendes superiors, amb el qual necessiten retirar-se abans per poder gaudir d'un període de jubilació comparable al de les rendes superiors. La decisió del govern Mitterrand en 1983 de permetre la jubilació a l'edat primerenca de 60 anys estava encaminada a facilitar aquest fet. Fora d'això, el retir als 60 anys (ara als 62 anys) per a aquells que no han contribuït els 40 (ara 43) anys, suposa una pensió reduïda, depenent dels anys de cotització. D'altra banda, és lògic que aquells que la mesura de Sarkozy afectarà més és als que s'incorporen més tard al mercat de treball, com els estudiants d'ara, que s'incorporen al mercat de treball set anys més tard que quan es va aprovar la llei amb Mitterrand. La joventut de França és plenament conscient de les dificultats de trobar feina (i encara més difícil trobar una bona feina) causant, per cert, que un elevat nombre de joves visquin amb les seves famílies fins que tenen 30 anys, amb treball escàs o nul. Sumin 43 anys i veuran que fins als 73 molts joves no podran rebre pensió completa. No és en cas d'estranyar que els joves estudiants s'hagin sumat l'agitació social.

El que és important assenyalar és que cap d'aquestes mesures no són necessàries per "salvar la Seguretat Social". Com diversos economistes francesos (que s'haurien d'importar a Espanya) han assenyalat, el creixement de la productivitat per treballador compensa la reducció del nombre de treballadors necessari per sostenir un pensionista. El 1983 hi havia a França 4.4 treballadors cotitzants a la Seguretat Social per cada pensionista. El 2010 hi havia 3.5, el que, com també passa a Espanya (veure "Els errors del manifest neoliberal sobre les pensions dels cent economistes", El Plural. 11.10.10) s'utilitza per alarmar la població, dient que aquest descens de contribuents a les pensions fa el sistema insostenible. Però el que els alarmistes no diuen és que el PIB de França durant aquest període 1983-2010 ha crescut un 45% (en quantitat de monedes constants, el qual vol dir que la renda del país ha augmentat un 45%). França té una de les forces laborals més productives del món (major que l'alemanya). Però com a Alemanya, l'elevada productivitat i el creixement de la productivitat no ha anat a millorar els salaris, sinó a millorar els beneficis del capital i molt en especial del capital financer. Ha estat aquest enorme creixement del sector financer i dels seus beneficis a costa dels salaris, la causa de la crisi actual, no només a França, sinó en la majoria de països de l'OCDE, incloent Espanya. L'enorme creixement de les rendes del capital va donar peu a una enorme activitat especulativa dirigida pel capital financer. I la reducció de les rendes del treball (l'estancament dels salaris de les famílies) va donar origen a l'endeutament i al descens de la demanda.

La solució, tant a la crisi com al problema de les pensions passa, doncs, per mesures diferents a les que s'estan prenent, mesures que, com sempre, perjudiquen les classes populars a costa de la gent més pudent. El que demanen els sindicats francesos és que es redistribueixi l'enorme creixement de les rendes (conseqüència de l'augment de la productivitat) que en lloc de beneficiar els productors ha beneficiat els especuladors i rendes altes. Entre les mesures fiscals redistributives s'haurien d'incloure, com també han proposat els sindicats, la gravació de les transaccions financeres a curt termini (la majoria de les quals són de caràcter especulatiu), amb el qual s'aconseguirien milions d'euros per millorar les pensions (es calcula que un 1.8% del PIB).
És absurd que en la mesura que la renda nacional vagi creixent, se li digui a la ciutadania que han d'ajustar-se els cinturons, treballant més i durant més temps i cobrar menys i reduir les seves pensions. Aquest missatge, que s'està reproduint constantment, és mera apologia per l'estatus quo que sistemàticament afavoreix a les rendes del capital a costa de les rendes del treball.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció