Els sous dels alts càrrecs executius de les empreses de l’IBEX-35 pugen un 15%

Vicent Canet / Setmanari Directa

Fa anys que diferents moviments socials i sindicals denuncien la bretxa salarial existent entre treballadores i directius i alts càrrecs executius de les grans empreses. Una diferència que, amb la crisi, no fa més que
augmentar. Al mateix temps, però, s’anul·la l’ajut de 426 euros al mes a les
persones aturades o es produeixen increments imperceptibles del salari
mínim interprofessional (que supera molt poc els 600 euros al mes a l’Estat
espanyol). L’Informe Anual de Govern Corporatiu de 2009 de la Comissió
Nacional del Mercat de Valors (CNMV), fet públic el juny passat, és clar pel que fa l’augment de les retribucions dels càrrecs consellers de les empreses de l’IBEX-35, que han ascendit un 15% durant l’any passat, en un context en
què els beneficis d’aquestes empreses es van reduir un 21%.

Com diu la dita, “feta la llei, feta la trampa”. Les dietes i altres remuneracions
en espècies i variables són la forma encoberta de pujar el salari als alts càrrecs executius quan el seu sou fix només ha augmentat un 0,2%.

Segons l’informe de la CNMV, les dietes i les atencions estatutàries van créixer un 12,3% i un 6,6%, respectivament, en comparació al 2008. Pel que fa a les opcions sobre accions, van incrementar un 30%. La bretxa es consolida i augmenta. La mitjana del salari anual dels membres de consells directius durant el 2009 és de 602.000 euros: 69 vegades més que el salari mínim de 2009 (de 8.736 euros anuals), 43 vegades més que el d’una mileurista i 28 cops més que el salari mitjà de les treballadores espanyoles (de 21.883 euros el 2008 segons l’Institut Nacional d’Estadística, INE). Amb tot, la xifra esmentada és la mitjana entre els més de 500 alts càrrecs d’aquestes grans empreses, els salaris anuals dels quals poden arribar
als 2,720 milions d’euros dels càrrecs consellers executius (309 vegades el salari mínim).

Diferents ‘bretxes salarials’

L’Enquesta Anual de l’Estructura Salarial de 2008, elaborada per l’INE i feta
pública el juny de 2010, assenyala que el salari mitjà dels treballadors espanyols va ser de 21.883,42 euros l’any, davant els 60.453 euros anuals de directius d’empreses de més de deu treballadores.

Segons aquestes dades, els càrrecs directius de les empreses petites o mitjanes cobren quatre vegades més que una persona mileurista, un
segment majoritari en la nostra societat.

Quan es donen aquestes dades, cal tenir en compte que la mitjana del
salari anual es distribueix de forma desigual entre els diferents treballadors
i treballadores. Així, segons l’Informe del Mercat de Treball i Pensions de 2009 de l’Agència Tributària, un 57,54% de les persones assalariades i
pensionistes espanyoles són mileuristes i, l’any passat, cobraven menys de
17.472 euros bruts. A l’altre extrem, només 168.218 persones, un 0,9% de la població, cobra més de 87.360 euros l’any.

L’enquesta de l’INE també desglossa les diferents bretxes salarials existents: entre home (24.203 euros l’any) i dona (18.910 euros anuals), entre gent immigrant (entre 13.861 euros i 16.823 euros anuals segons la nacionalitat)
i autòctona (22.485 euros l’any), entre menors de vint anys (9.960 euros
anuals) i de més de 55 anys (26.981 euros l’any), o entre treballadores temporals (16.204euros) i indefinides (23.544 euros).

L’origen de la divergència salarial

Diverses webs professionals consultades assenyalen que seria un despropòsit
reduir els salaris dels directius, per l’alt valor (ingressos) que aporten a l’empresa –molt més que les treballadores– i que aquests salaris elevats són
una eina per retenir el seu “talent”. El secretari d’Acció Sindical de la Confederació General del Treball (CGT), Juanan Sánchez, considera que
“són els treballadors els qui aporten valor i creen riquesa a l’empresa” i que
res no justifica les diferències salarials “originades per un capitalisme que fomenta l’acumulació de riquesa per uns pocs”. I afegeix: “En el sistema capitalista, la quantia de la remuneració no és una decisió democràtica ni amb controls democràtics”, sinó una decisió “dels que més tenen”. Aquest sindicat aposta per l’autogestió i la igualtat salarial com a expressió del seu ideari d’igualtat social. El senador d’EUiA Joan Josep Nuet critica que la crisi ha
servit “com a excusa per ampliar la bretxa salarial i per aplicar més polítiques
neoliberals”.

El cert és que hi ha diferències salarials entre grups socials que difícilment
es poden justificar amb l’argument que, suposadament, aporten més valor; com, per exemple, en el cas de les diferències entre homes i dones o
immigrants i autòctones. D’altra banda, resulta si més no qüestionable que
aquest “valor afegit” justifique que les retribucions vagin dels set o vuit cops
per sobre del salari mínim que cobren els càrrecs directius citats a l’enquesta
de l’INE, fins a les 309 vegades el salari mínim que cobren alguns alts càrrecs
executius de l’IBEX-35. En aquest sentit, el professor Vicenç Navarro va destacar (al seu article “Salario máximo, salario mínimo”, publicat a Público el
26 de novembre de 2009) que el 72% de la ciutadania de l’OCDE creu que les
desigualtats són excessives i que no tenen res a veure amb el mèrit, sinó amb els contactes polítics i socials que es tenen.

Tot i que consideren que el valor que aporten justifica els seus salaris,
els alts càrrecs executius no s’estan de blindar les seves condicions laborals i
establir clàusules contractuals que els asseguren, en cas d’acomiadament, unes indemnitzacions que deixen en calderilla els 45 dies per any treballat que
cobraven els assalariats fins la darrera reforma laboral. Les seves remuneracions tampoc són transparents i, en molts casos, no les decideixen les juntes d’accionistes: només un 44,1% de les empreses detalla les retribucions dels seus alts càrrecs executius i tan sols un 35,3% sotmet a la junta d’accionistes les retribucions dels seus consellers i conselleres, segons l’informe de la CNMV.

Salari màxim

Izquierda Unida, que reclama l’establiment d’un salari màxim, va presentar
una proposta no de llei al Congrés dels Diputats, el mes de novembre de 2009, per limitar els salaris dels alts càrrecs executius i les parts variables, per vincular- los a resultats econòmics positius,
però també socials i ambientals.

La proposta demanava –en la línia de la CNMV– que aquests salaris alts fossin
transparents i que fossin sotmesos a les juntes d’accionistes. De fet, el tema
del salari màxim és un debat recurrent entre grups i teòrics d’esquerres que ja
el plantejaven abans de la crisi i que, amb aquesta, ha pres un nou impuls. El
senador d’EUiA destaca que “si hi ha un límit per baix, també hi ha de ser per
dalt amb un salari màxim, si volem una societat justa i cohesionada”.

>>> Article extret del núm. 208 del setmanari Directa