En defensa de la sanitat pública
Des del moment en que es van transferir les competències en matèria de sanitat a les CC. AA. el procés de privatització de la Sanitat Pública ha estat imparable. Per entendre cap a on va aquest procés només cal veure el que ha succeït al ICS: un deteriorament planificat dels serveis per manca d’inversions (Banc de Sang, Ressonància Magnètica, Cuina, Manteniment, Bugaderia, Aparcament..) per així poder justificar la seva privatització i no aixecar protestes per part dels usuaris.
Aquestes mesures són senyals inequívoques de la voluntat política, amb independència del seu signe, per acabar amb la salut com un dret bàsic dels ciutadans.
A Catalunya, fins i tot abans de l’aprovació de la Llei bàsica 15/97 de “Noves formes de gestió” (recolzada per CIU, PP i PSOE i amb la complicitat dels sindicats majoritaris), CIU va ser pionera en la introducció de diferents formules de gestió privada amb ànim de lucre en els centres públics (Consorcis, Fundacions, Societats Estatals, etc.) com per exemple el Consorci de Terrassa, el Consorci Cap de la Torrassa...
El govern del tripartit, lluny de paralitzar la privatització, ha seguit aprofundint en aquest camí mitjançant l’aprovació en el 2007 de la llei que ha permès reconvertir l’ICS en Empresa Pública de gestió privada.
Ara, i amb l’excusa de la crisi econòmica, el PSC està plantejant obertament l’aplicació de mesures totalment neoliberals, com establir el copagament en la sanitat mentre difon les “bondats” de la “col·laboració público-privada” per a la construcció i explotació d’infrastructures públiques.
Així, ens trobem davant la confluència de polítiques executades per partits en teoria de diferents signes. Mentre a Madrid i a València és el PP el que executa privatitzacions salvatges que han deteriorat greument les seves xarxes sanitàries públiques, l’esquerra institucional catalana aplica el mateix model FPI al nou hospital de Sant Joan Despí: ha cedit la seva explotació durant 30 anys a La Caixa i a les empreses del Grup Sumarroca per la seva inversió.
L’evidència internacional i la mateixa OMS reconeixen aquest model com una bomba financera de rellotgeria per als sistemes públics, a més de presentar pitjors indicadors de qualitat.
És evident que aquestes mesures legislatives han permès aquest procés de descapitalització i deteriorament deliberat de la Sanitat Pública: l’existència de llistes d’espera per a patologies greus, com les de cor i els endarreriments en la diagnosi de malalties tan greus com el càncer, així com la permanent saturació de les urgències i la demora en mesos per a qualsevol prova són un reflex d’aquest deteriorament assistencial, planificat i amb l’objectiu concret de traslladar els milers de milions d’euros que dediquem a la sanitat pública cap a les butxaques dels inversors privats que han posat els seus ulls en sectors com la sanitat davant de l’enfonsament dels beneficis en els sectors més especulatius.
Aquesta estratègia d’abandonament i desprestigi ha estat orquestrada pels diferents governes en connivència amb els grups de pressió econòmica amb interessos en el sector, i per això no han dubtat en fer servir els seus mitjans de desinformació per bombardejar a la població amb els fals concepte que el privat funciona millor i que la solució als problemes de la sanitat passa per aplicar mesures empresarials.
La Salut no ha de ser un negoci. La pretesa rendibilitat econòmica de la sanitat només es pot aconseguir a costa dels pacients (donant una atenció pitjor, excloent als “no rentables”, eliminant prestacions fins ara gratuïtes...) i dels treballadors (reduint la quantitat i empitjorant les seves condicions de treball).
Antonio Mancebo, Secretaria d'Organització
Federacio Sanitat de la CGT de Catalunya