En defensa de l’ensenyament públic: ara a la universitat!
En els últims temps estem assistint a la implementació de l’Espai Europeu d’Educació Superior popularment conegut com Pla Bolonya, amb l’excusa de dur a terme una reforma del sistema universitari.
Tot aquest procés, que s’ha fet d’esquenes a la comunitat universitària i a la resta de la societat, comporta un increment del pes de l’empresa privada en l’educació superior incidint, entre d’altres, en plans d’estudi, en les carreres que s’impartiran, en una multiplicació de màsters i cursos privats i en la orientació de la recerca.
Paral·lelament els canvis en l’estructura dels plans d’estudi suposaran concentrar bona part de la formació en l’àmbit del postgrau, seguint un model anglosaxó fortament elitista.
La mateixa "lògica neoliberal" que ens ha portat a la crisi econòmica actual s’imposa a les universitats públiques i ens mostra com les polítiques que són dutes endavant no es corresponen als discursos i principis proclamats.
Aquesta reforma del sistema universitari pretén la reconversió mercantil de les universitats, la qual cosa és símptoma de l’agreujament d’un problema que té arrels de caràcter social, econòmic i polític. El procés de Bolonya no pot suposar de cap manera la desaparició de l’autonomia acadèmica enfront del mercat. Les universitats han de ser finançades amb criteris autònoms (interessos de la raó i no del mercat) i no amb criteris de rendibilitat econòmica.
A la pràctica s’està fent de les universitats un lloc on les decisions s’oculten, la desinformació és la regla, la crítica està penalitzada i el diàleg es redueix al monòleg. És un avanç d’una normalitat que s’assenta dia a dia, i que cal continuar denunciant:
• El govern de les universitats es basa cada vegada més en decisions centralitzades, per sobre d’una desconcertada i desinformada comunitat universitària. El secretisme de certes decisions preses en espais aliens al món educatiu no pretén la transparència, ni facilitar explicacions a la societat, sinó seguir el llegat d’altres formes de fer política, reproduint el fosc model de govern europeu (Tractat de Lisboa, Directiva de les 65 hores setmanals, Directiva del retorn).
• El model d’autonomia universitària està quedant enrere. Les universitats estan claudicant davant de directrius arribades des d’instàncies governamentals (autonòmiques, estatals o europees), des de partits polítics o des de grups de pressió empresarials, tots ells equiparats, en una equació sui géneris, amb "la societat". I en consonància amb la sintonia, mil vegades repetida, de que no es poden deixar les universitats en mans d’interessos corporatius del professorat o l’alumnat, les universitats són governades pel Ministerio de Ciencia e Innovación dirigit per una persona de la Junta Executiva de la CEOE i, a Catalunya, per un Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.
• L’espai universitari és un lloc on cada cop és més normal el recurs a la força dels Cossos Policials i de les Empreses de Seguretat privada. La mediació, el diàleg i les decisions consensuades han estat reemplaçades per l’exercici autoritari del poder. Se’ns diu que la força tan sols s’aplica per tal d’assegurar el funcionament "normal" dels òrgans universitaris, però el seu ús comporta lesions a membres de la comunitat universitària i un estat d’excepció que s’està convertint en permanent. Sota aquestes pràctiques es disfressen d’ordre públic conflictes d’arrel política com l’actual. Un bon exemple d’això és la criminalització que estan patint les ocupacions promogudes per amplis col•lectius d’estudiants a tot l’Estat.
• La nova imatge dels espais universitaris està adoptant l’estètica dels recintes protegits per cordons d’agents uniformats. La idea d’universitat com espai de debat, reflexió crítica i pensament obert sembla allunyada de les fotografies que avui podríem prendre en els diferents campus, on els nous temps ens volen oferir escenaris "ordenats", jerarquies inqüestionables i estaments disciplinats.
• Des dels òrgans de govern de les universitats i des de la mateixa Generalitat es fan discursos de diàleg i de bones intencions, i sobretot de respecte a la legalitat. Però el vocabulari és equívoc ("nova carrera acadèmica" per a parlar de reestructuració de plantilla, "excel•lència" per a parlar d’habilitats de gestió, "mèrits" per a parlar de l’enginy a l’hora de vendre’s a l’empresa privada). Però a la pràctica, la legalitat es canvia o s’obvia a conveniència. I sempre s’afirma que únicament es pot seguir una trajectòria, la de les decisions del Govern, en un clar exemple real de fe en un "pensament únic".
• La contenció de l’alumnat crític que es mobilitza s’ha dut a terme a través de formes repressives pròpies del franquisme: intervencions i càrregues policials, criminalització mediàtica i mesures sancionadores, com són les 15 denúncies penals i 28 expedients sancionadors promoguts per la UAB. Aquestes mesures són impulsades pels equips de govern i emparades pels poders polítics. Els mitjans de comunicació transmeten l’alarma davant el suggeriment de que existeixen possibles agents subversius o suposades amenaces i reprodueixen cegament les versions de les autoritats institucionals.
Per tot això, creiem que ja és hora de començar a observar el què succeeix al nostre voltant. És necessari recobrar la lucidesa que se’ns suposa als i les treballadores de l’ensenyament, i no oblidar que l’espai universitari ha de ser un lloc social obert, públic i transparent, on també hi tingui cabuda la crítica a les autoritats i a les normes. Creiem que cal impedir que el model d’Universitat que s’està gestant sigui definitivament normal. La lluita dels i les estudiants ens ensenya que això és possible. És per això, que requerim a la comunitat universitària i als treballadors/es de l’ensenyament que facin seves i impulsin les següents exigències:
1. Una moratòria per a totes aquelles decisions que no hagin estat suficientment explicades, argumentades, debatudes i consensuades, encara que hagin estat confirmades per certs òrgans de govern.
2. Que s’obri un veritable procés participatiu per tal que el conjunt de la societat pugui decidir de manera informada sobre com ha de ser la universitat publica i quin ha de ser el seu encaix en el conjunt de l’ensenyament.
3. L’aturada de tot intent de dur endavant mesures repressives i l’anul·lació immediata dels actuals expedients sancionadors contra grups o persones que mantenen un esperit crític i que actuen en conseqüència, perquè si ara poden formar part de l’alumnat, després poden afectar a personal precari, i després a altres estaments, i algun dia potser perilli la llibertat de càtedra, així que esperem no haver de dir “Ara vénen per mi però ja no queda ningú que pugui alçar la veu”.
4. La dimissió d’aquells càrrecs polítics i de govern de les universitats que hagin tingut responsabilitats en l’espiral repressiva contra el moviment estudiantil i que de moment ha resultat en 6 expulsions d’alumnes de la UAB i 15 denúncies penals també contra estudiants d’aquesta universitat.
Federació d'Ensenyament CGT Catalunya