Enric Casanyes, un històric militant llibertari

L’Enric Casanyes Piera (1919-2015) fou un històric llibertari que al llarg de molts anys el varem entendre com una persona que sempre ens va parlar amb claredat, senzillesa i molta humilitat, que en cap moment va tractar d'imposar el seu criteri, i amb el pas del temps, és una de les persones que guanyen i fan respectar la seua manera d'estar i el seu criteri d’home lliure que sempre va caminar i aprendre quina era la nostra raó de ser.

La cooperació, la socialització de les nostres vides és el camí que per raons de injustícies classistes es fomentaren en un període de revolució industrial on molt pocs tenien els drets adquirits de la vida social, per la qual cosa els homes i dones dels pobles injustament tractats tingueren que començar a organitzar les seves vides i construir una societat, i Enric Casanyes Piera forma part d’aquests homes i dones. Ja procedia d’uns vincles familiars molt directes amb les lluites obreres de moments anteriors, i de ben jovenet ja estava militant amb les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma de Gramenet, que eren els seus barris, quan amb al maig de 1935 el varen detenir amb 16 anys amb altres companys i l’acusaren de boicotejar els tramvies de Sant Andreu a Sant Adrià, quan col·laboren amb els obrers del sector que estaven en vaga i es cremaren alguns dels tramvies d’aquella línea.

Ell, Casanyes, a penes tenia 16 anys, i ja trepitjava la presó, ell que havia nascut al 1919, un any que podem destacar perquè un dels seus familiars, Simó Piera, fou un dels obrers a destacar en aquell moment de la Vaga de la Canadenca i fundador de la CNT de 1910 i Salvador Seguí havia voltat per casa seua quan ell era xicotet.

Com a càstig pels aldarulls dels tramvies va passar uns dies a la Model i després enviat a l’Asilo Duran que aleshores estava a la travessera de Gràcia cantonada amb Balmes. Allí hi estigué una temporada que podem estar segurs que no va aprendre gaire cosa. I on ell mateix ens adverteix en una entrevista que li feu Txema Bofill on ens parla dels “Capellans Malparits” i la seva repressió, que eren qui s’ocupava d’aquell reformatori i les seves males pràctiques.

Afiliat al sindicat de la construcció tenia l'ofici de Pintor que el va acompanyar bona par de la seva vida.

El 19 i 20 de juliol del 1936 va estar pels carrers de Barcelona a l’assalt de les casernes militars de Sant Andreu del dia 20 de juliol , després marxa amb la 25 divisió al front d'Aragó, la coneguda columna del Solidari “Antonio Ortiz”. Acabada de guerra civil s’exilia a França per Prats de Motlló i passa com tants d’altres republicans i llibertaris als camps d’Arlés , Argeles i Barcares allí en mig de la sorra de la platja, retinguts com a “peligrosos rojos republicanos“ tingueren que començar a refer les seves vides, unes vides que havien quedat truncades i que de nou tingueren que aixecar-se. Encara que ell en alguna que altra entrevista reconeix que va tindre la sort de que quan arriba a aquest últims camps de concentració j’estaven les barraques de fusta construïdes quasi totes.

Tornant a Espanya sempre en clandestinitat, amb l’idea d’establir contacte amb els llibertaris i els antifeixistes de l’època, però veient que el país era una gran presó i un gran cementiri, aconseguí regularitzar la seva documentació per seguidament exiliar-se al Brasil on de nou establirà contacte amb els companys llibertaris espanyols i portuguesos.

Un cop ja al Brasil estigué primer a Sau Paulo i després a Porto Alegre amb el gran pedagog i continuador de l’obra de Ferrer i Guardia i l’escola Moderna, Josep Puig Elías, allí també es troba a un destacat metge llibertari de cognom Pujol, altres militants llibertaris, entre tot ells començaren de nou l’embrió de l’autogestió i el municipalisme, que tant interessants resultats donaren fa uns anys a aquella ciutat de Porto Alegre.

Després de 23 anys d’exili, a la mort del dictador tornaria a la seva ciutat de Barcelona, on poc a poc va anar-hi conectant amb els vells i joves companys del moment i així , primer amb el nucli que es reuní al centre lleidatà i després en altres indrets de la CNT i de la CGT i dels ateneus llibertaris, obrí el seu gran llibre de la vida i va deixar palesos els molts moments de lluita per la vida que ell havia viscut directa o indirectament, per exemple amb el llibre 'Ortiz.General sin Dios ni amo', de Gallardo y Márquez, que realment és un dels llibre de referència per a conèixer la revolució espanyola, o, per exemple, l’altra aventura interessantíssima 'Pirates de la llibertat', un dels llibres que va escriure el periodista Xavier Montanyà, que tractà sobre l’historia de segrest d'un vaixell a alta mar, fets ocorreguds entre el 21 de gener i el 3 de febrer de 1961 i en que el General Franco va temer pel seu règim per moments. Es tractava del segrest del transatlàntic portuguès Santa Maria amb més de mil passatgers a bord, projecte reivindicatiu que parteix en aquell moment dels llibertaris portuguesos i espanyols que es troben en aquell moment al Brasil, i que Enric coneixia molt bé perquè d’una manera o altra havia participat en la seva logística.

Diversos documents que estan configurant les biblioteques i videoteques compten amb la seva aportació a l’història objectiva dels fets de la revolució espanyola, de la qual ell va ser partícep directe, que reflecteixen la seva manera d’entendre aquest món, que en definitiva no es més que ser conseqüent i respectuós amb si mateix i amb tot allò que l’envolta, camí de la socialització de l'ésser humà.

Salut i anarquia

* Article de Manel Aisa publicat al núm. 179 de la revista Catalunya