Entrevista a Adelaida Artigado, autora del llibre ‘A un latido de distancia’: ‘És de justícia donar veu als presos i les preses’

Adelaida Artigado va néixer a València en un barri popular. Va accedir tardanament a l'alfabetització i es va apassionar per l'escriptura. Va començar escrivint a “Radio Klara Libre i Libertaria” al programa "Tocata y Fuga", en una emissió dedicada als presos. És autora de llibres de diversos gèneres, entre els quals, el de relats sobre les presons “A un latido de distancia”, publicat en primera edició per Tokata i en segona per Txalaparta.

- De què va el llibre “A un latido de distància”?
El llibre és una antologia de relats breus que expressen la crua realitat del món de les presons. Cada relat és un crit de denúncia social. En ell es fa un recorregut pel món i en el temps. Apareixen personatges molt coneguts i també anònims. És un llibre molt dur però gens llastimós.

- D'on sorgeix la idea? D'on ve el teu interès per la temàtica de les presons”?
Aquest llibre va sorgir per una conversa amb el meu col·lega Fernando. Ell ha estat el meu guia, el meu instructor i el meu mestre. Arran d'unes jornades que es van fer a tot l'Estat, Presó = Tortura, Fernando em va suggerir escriure un llibre sobre presons.
Més que un interès jo diria que és una necessitat. Poc, gairebé res, s'escriu ni es parla sobre el tema de les presons. És de justícia donar veu als presos i les preses i una obligació moral posar nom als torturadors i als assassins de l'Estat.

- Com va ser el procés de la investigació en arxius i hemeroteques i el contacte, quan va ser possible, amb els testimoniatges?
Al meu barri les presons són la nostra realitat, la nostra vida quotidiana. Qui no té a la presó el marit, té el fill o la filla, o algun familiar. Allí, quan una veïna truca a la teva porta pot ser per demanar sal, sucre o per fer una col·lecta per a la fiança. Hi ha barris en els quals les veïnes s'expliquen amb orgull les carreres que estudien els seus fills. Al meu, amb molt de dolor, ens expliquem les condemnes. Les mares plorem juntes. També ens donem força. Tots els meus grans amics han estat presos per un motiu o altre. Aquesta és la meva vida. No em cal sortir del meu entorn per buscar testimoniatges. Són el meu dia a dia.
Amb els personatges més coneguts el Fernando em va facilitar molta informació. Ell té moltíssima documentació que duu anys recopilant.
També vaig recórrer a l'ajuda del meu company Darío per als arxius històrics i les hemeroteques a València, Argentina i Uruguai.
Van ser tres anys i mig d'investigació.

- Explica'ns alguns dels casos més reveladors que apareixen en el llibre?
El relat que més problemes m'ha ocasionat a l'hora de recaptar informació és el de l'assassinat del jove basc Joseba Arregi. Aquí vaig topar amb un mur de formigó. Sobre Joseba s'ha escrit poc i no tot és cert. Cada porta que cridava se'm tancava. Afortunadament, després de mesos de vetos i impediments, vaig recórrer a KM Luburutegía, una hemeroteca de Donostia, i vaig tenir la gran sort de trobar Fernando Viñuelas, que em va escanejar i enviar tot lo referent a l'assassinat del noi. El relat de Joseba seria el més revelador per haver estat una missió gairebé impossible.

- Al llibre també es fa referència al paradoxal cas de José Mujica, anterior president d'Uruguai.
Jo tinc alguna que altra disconformitat amb Mujica. Entre elles, que no tanqués la presó Libertad.
Ell va pertànyer al Movimiento de Liberación Nacional (Tupamaro). Va ser detingut, torturat i el van mantenir empresonat prop de 12 anys en qualitat d'ostatge de la dictadura militar uruguaiana. Moltes de les seves companyes i companys van ser també capturats, torturats, assassinats i desapareguts.
En acabar la dictadura, ell i altres companys, des de la presó Libertad van sol·licitar al president electe Julio María Sanguinetti el tancament d'aquest centre de tortures.
Diversos relators de l'ONU contra la tortura han escrit diferents informes sobre l'estat de les presons a Uruguai, coincidint tots en el fet que les condicions de reclusió a les presons uruguaianes són inhumanes. El relator Manfred Nowak va descriure el penal de Libertad com “un insult per a la dignitat dels reclusos”.
El penal de Libertad, a dia d'avui, continua obert i segueix sent una de les presons més miserables de la terra. Mujica va tenir el poder i l'oportunitat, però va oblidar la seva petició de reclús. Va perdre la memòria als calabossos.

- Per què són tan freqüents les tortures i els maltractaments en les presons, i tan poc coneguts per l'opinió pública?
La mateixa presó ja és una tortura. Una tortura per a les persones preses i també per als seus familiars. Quant als mètodes de violència física o psicològica que empren els opressors amb els reclusos i recluses, són mètodes molt estudiats. Formen part de l'engranatge de mecanismes de dominació. Tant les fan servir per treure informació que per aconseguir la submissió que requereix l'Estat capitalista i, per què no dir-ho, en ocasions fins i tot com a diversió. I es pràctica perquè els jutjats de vigilància penitenciària no oferixen protecció a les persones recloses.
Les tortures no són conegudes perquè els mitjans d'informació no estan al servei de l'opinió pública sinó per a servir a l'Estat. Entre altres coses…

- Què caldria fer amb les presons en un sistema polític de democràcia?
A l'Estat espanyol no vivim en democràcia sinó en el Demofeixisme. I les presons caldria demolir-les. Que no en quedés ni una.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 182 de la revista Catalunya