CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Amaia Pérez Orozco: ‘En temps de crisis es veu clarament que no totes les vides valen igual’

Dimecres, 25 març, 2015
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Al maig de 2014 va sortir als carrers el llibre 'Subversión feminista de la economia. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida' (Traficantes de Sueños) escrit per Amaia Pérez Orozco, doctora en economia i activista en moviments socials i feministes.

Aquest llibre pot interessar a qui participant en lluites socials no les volem circumscriure a la mirada “productivista”, això és, al conflicte capital-treball, ja que entenem el conjunt de l'activisme antagonista no com un agregat de lluites al conflicte esmentat. Anar més enllà és apostar per visibilizar i construir el conflicte capital-vida. La concepció tradicional de les lluites anticapitalistes va invisibilitzar, i en bona mesura segueix menyspreant, les mirades feministes i la crítica ecologista. D'alguns d'aquests assumptes que apareixen en el seu llibre anem a conversar amb Amaia.

- Ens dius que vivim un procés de fort augment de la desigualtat i que aquest no és “net”. Quins segments socials són els quals sofrixen aquest procés disímil d'exclusió i precarietat?

No hi ha una resposta fàcil, perquè just el que necessitem és deixar de pensar en col·lectius homogenis i en conflictes simples (les dones més precàries que els homes, immigrants més que autòctons, etc.) i entendre com interactuen els diferents conflictes.

- En el teu llibre apareix moltes vegades el concepte que en la cúspide de la piràmide social està el Burgès-Blanc-Varó-Adult-heterosexual, el BBVAh, per al qual ha estat dissenyat el món, cites unes paraules de Sira del Rio: “no cuidar és pro-capitalista” i fas una pregunta, que al seu torn te la fem a tu: Com mostrar el mirall obrer del BBVAh? La solució estaria en el mirall femení d'aquest BBVAh?

El llibre intenta mostrar que existeix un conflicte irresoluble entre l'acumulació de capital i la sostenibilitat de la vida. Moltes vegades analitzem de forma simple aquest conflicte com l'oposició entre dues classes. No obstant això, el capitalisme és un sistema més complex que posa els mecanismes que permeten que unes vides es posin per sobre d'unes altres i fa que solament unes poques, el cànon del BBVAh, siguin les que veritablement valen. Totes les altres valen menys i sofreixen diversos nivells de precarietat o exclusió segons quant s'allunyin del BBVAh.

Al parlar del mirall obrer del BBVAh ens referim a una identitat política (obrera) construïda entorn dels mercats capitalistes. Segueix posant al capital en el centre, per això no ens serveix. El mirall femení del BBVAh seria la dona que està privilegiada en els mercats capitalistes. Compleix amb totes les normes, encara que amb cara femenina, després reconèixer solament l'eix d'opressió de gènere tampoc ens serviria.

- La divisió sexual del treball és una pedra angular de l'economia feminista (EF). L'enfocament rupturista (ER) de la EF, ens dius, es planteja desestabilitzar les categories tancades i estàtiques de dona i home, preguntant-se com es reconstrueix la feminitat i la masculinitat i com aquestes estructures sexuades impregnen espais i institucions a més de condicionar als subjectes, per això parles de heteropatriarcat i no de patriarcat i de la deconstrucció de les identitats sexuadas entorn dels rols econòmics. Per al ER la igualtat rellevant no és la d'oportunitats sinó la de resultats. A tu que et situes des d'aquest ER de la EF, Quina opinió et mereix la recuperació de l'Estat del benestar? Per a què treballem?

L'Estat del Benestar (EB) és l'intent de conciliar l'irreconciliable: generar condicions de vida dignes en el marc del capitalisme, esbiaixant el conflicte capital-vida. El EB és una excepció històrica, irrecuperable tal com el vam conèixer. Però, a més, aquesta recuperació no és desitjable, doncs el EB allí on va existir es va basar en l'expoli dels països del Sud, en la destrucció de la naturalesa i en el treball no remunerat de les dones. A pesar d'aquestes deficiències estructurals, la defensa del públic és una cosa urgent, no com una idealització del passat sinó com un caminar cap a un altre lloc diferent, on aconseguim que la vida de totes i tots sigui el que estigui en el centre.

En aquesta defensa del públic cal acostar les idees del públic, el comú i l'autogestió. Es poden pensar formes de gestionar el públic de manera comunitària, democràtica i fins i tot autogestionada. Sobre el treball, la qüestió és a què diem treball. Si parlem de treball assalariat, un treball que fas pel salari i no pel seu sentit social, direm a baix el treball! Al mateix temps cal acabar amb les cures, enteses com els treballs invisibilitzats històricament assignats a les dones dintre de les cases que intenten arreglar les destrosses generades per la lògica d'acumulació.

El treball assalariat i les cures són les dues cares d'una construcció perversa del treball en una economia posada al servei del capital. L'economia ha d'estar al servei de la gent i els treballs han d'estar al servei de la vida, ser part de la vida i no un temps que es roba a la vida.

Dintre de les cures hi ha moltes respostes possibles: permisos parentals iguals i intransferibles, educació infantil, serveis d'atenció a la dependència... Però no n'hi ha prou amb lleis, serveis o institucions. Necessitem un canvi social radical dintre de les cases. Assolir un repartiment equitatiu dels treballs entre tota la gent que viu junta. Aquest és un objectiu polític de primera magnitud. Els sindicats han de ficar-se en el cap que el seu no és solament incidir en el repartiment del treball de mercat sinó també en el repartiment del treball no remunerat.

El problema és que qui no s'encarreguen de les cures no assoleixen a veure la seva importància i el seu paper en el capitalisme (per això diem que no cuidar és procapitalista). Tampoc veuen les conseqüències negatives per a qui els fan. A més, redistribuir els treballs no pagats implica que qui fins ara no els han fet perdin comoditats i privilegis en la vida quotidiana, entre ells molts sindicalistes que han anat tota la vida a les manifestacions amb l'entrepà que els fa la seva dona.

- Decreixement ecofeminista o barbàrie, és un dels eixos del llibre. La proposta “Viure millor amb” menys la conjugues amb la crítica a aquest Robinson Crusoe (el BBVAh), mite de l'autosuficiència de l'imaginari hegemònic d'aquesta Cosa escandalosa (el capitalisme heteropatriarcal-l'heteropatriarcat capitalista) que quimèricament nega la vulnerabilitat i interdependència de les vides humanes, i el seu mirall ocult de la dependència immolada i feminitzada. Quina vida mereix ser sostinguda pel sistema socioeconòmic?

Aquest sistema econòmic és un joc de relacions de poder en el que el BBVAh assoleix imposar la seva vida per sobre de la de la resta i que els recursos col·lectius es posin a la seva disposició. Mentre que en temps de “bonança” el conflicte pot estar una mica més esbiaixat, en temps de crisi es veu clarament que no totes les vides valen igual. Enfront d'això l'aposta és reivindicar que el sistema econòmic estigui al servei de totes les vides de totes les persones (respectant un principi d'universalitat alhora que reconeixem la diversitat) i del conjunt del planeta. Per a això, necessitem construir la idea que viure és una responsabilitat col·lectiva i no és una responsabilitat que es deixa en mans de cada qui.

- Ens toca la tasca de construir allò comú sense llibre d'instruccions. Apostes per l'assoliment d'un nosaltres construït i situat, per una recerca de coalicions no espontània sinó treballada i en constant revisió. Com construir conflicte polític des de llocs no hegemónicos que no pretenguin reformar aquesta Cosa escandalosa?

Avui dia no hem de triar entre reforma i revolució; no hem d'aconseguir que el món canviï, perquè el món ja està canviant. El que hem d'aconseguir és que el canvi no ens dugui al desastre: a la guerra pels recursos, a naturalitzar les desigualtats socials. Sinó a un lloc de bon viure. Per a això, necessitem construir una utopia compartida, que ajunti diferents lluites actuals, que són molt potents però estan molt fragmentades. Per a aconseguir aquesta utopia comuna hem de parlar i debatre molt. Ningú té la veritat, ni l'anarquisme, ni l'ecologisme, ni el feminisme, ni ningú. Totes i tots tenim trocets de veritat que hem de posar a dialogar.

A més, cal crear conflicte polític des dels àmbits que han estat ocultats, perquè això ens permet treure a la llum la perversitat del sistema i trencar la pau social. El problema del moviment obrer és generar conflicte sol des del nostre paper com mà d'obra que es ven en el mercat, i no des dels treballs no remunerats que resolen (malament que bé) els desastres generats per aquests mercats. Mentre el sindicalisme no prengui consciència de la importància política d'aquests treballs està llençant pedres sobre la seva pròpia teulada.

* Amaia Pérez Orozco és escriptora, economista i activista en moviments socials i feministes. Entrevista realitzada per Gerardo, afiliat al STAP-CGT de Madrid, publicada al núm. 287 del Rojo y Negro.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció