Entrevista a Àngel Bosqued, Secretari General de CGT Catalunya: “El temps dirà si s’articula un tercer espai sindical capaç de disputar l’hegemonia a CCOO i a la UGT”

Entrevista a Àngel Bosqued, Secretari General de CGT Catalunya:

- Vostè és un dels primers dirigents sindicals
que prové de la banca, la principal responsable
de la crisi. Com ho ha viscut?

La culpa recau en els bancs per les pràctiques
abusives que han comès mitjançant
les hipoteques i les participacions preferents.
Però també recau en les companyies
asseguradores, les quals s’han enriquit
especulant amb aquestes operacions.
No participen de l’especulació directa del
préstec ni de la hipoteca, d’acord, però són
actives en els mercats i en dictar les retallades
que avui aplica el poder polític.
Els inversors que tenen participacions
en els bancs, en les asseguradores o en
les controladores del ràting marquen
aquestes mesures que, com a treballadors,
patim de forma dramàtica.

- Per als qui treballeu en aquest sector, com
es percep la precarietat mentre observeu
com s’actua sense escrúpols posant en venda
productes tòxics?

Com a empleat, és difícil enfrontar-s’hi.
Fa anys ho escoltàvem dels treballadors
de l’automoció, quan explicaven la contradicció
de fabricar cotxes que contaminen,
així com dels empleats de la química
o de la telefonia. Alguns dels assalariats de
la banca intuíem què passava, però el
problema rau en la indefensió laboral. Per
sobreviure a la feina, a vegades t’has d’aplicar
una certa autocensura i, només si
haguéssim tingut dades fiables d’aquests
abusos, hauríem fet insubmissió. Però no
ha estat així. Just ara els moviments socials
comencen a actuar davant d’activitats
que feia anys ningú no s’imaginava.

- En aquest context, cal posar l’accent a denunciar
aquestes perversions?

Entenc que avui hem d'avantposar les coses urgents a les importants, perquè hem de poder menjar, anar a cal metge,
garantir els drets dels immigrants a l’assistència
sanitària i lletrada i aturar els
desnonaments. I el camí per fer-ho és la
mobilització i la confluència dels col·lectius
compromesos socialment. L’important,
però, és anar més enllà d’aquestes
agressions i conscienciar la població sobre
la necessitat de construir un altre marc
de relacions socials.

Unes regles de joc que
evitin les dinàmiques perverses que ens
han dut les polítiques neoliberals. Per això
hem d’aplegar-nos el màxim d’espais crítics
amb aquest sistema injust.

- L’estratègia que segueixen les centrals majoritàries
(la UGT i CCOO) de negociar les
reformes per impedir que siguin menys regressives,
no és útil?

Viuen massa immersos en la lògica del
sistema. En segons quines circumstàncies
segurament és necessària la negociació,
perquè no podem fer la revolució cada
dia. Però no es plantegen mai una transformació
radical en les relacions laborals
ni en el sistema productiu.
Quan amb la CEOE i el Govern central van signar l’acord
social, la UGT i CCOO van obrir la
porta a la desregulació laboral en matèria
d’horaris i de política salarial. Aquesta
flexibilitat és responsabilitat d’ells, perquè
dels empresaris ja es podia esperar.
Després ha vingut un Partit Popular que
s’ha aprofitat de la majoria absoluta per
imposar una legislació molt regressiva
que les centrals sindicals probablement
ni s’esperaven. Però hi insisteixo: amb
aquell pacte, ells van obrir la porta.

- Les 35 hores, els 1.200 euros de salari mínim,
la renda bàsica o altres aspectes que
formaven la carpeta de reivindicacions de
la CGT, han quedat aparcades per la crisi?

S’emmarcaven en una situació més
equilibrada, en la qual crèiem possible
escalar uns quants esglaons més respecte
als drets laborals. Ara hem reculat, i això
ens obliga a mobilitzar-nos per arribar de
nou a plantejar aquestes qüestions, en la
perspectiva d’un horitzó on l’afany lucratiu
no figuri com a únic criteri de prosperitat.
Només si la producció és sostenible
i útil i satisfà les necessitats de la població,
podrem assolir el model social pel qual
lluitem. I ho plantegem des del màxim
pragmatisme, lluny de les col·lectivitzacions
i de l’autogestió dels béns productius
que reclama la CGT en tant que organització
sindical d’esperit llibertari.

- La crisi és una oportunitat per apropar-nos
a aquest nou model econòmic?

Les cooperatives ja estan demostrant
que suporten millor el daltabaix econòmic.
Encara que no és prou estès, i s’oculta
en les estadístiques macroeconòmiques,
cada vegada són més les persones
que opten per crear-ne sense reproduir
els esquemes de treball capitalistes. Revelen
que hi ha sortides justes de la crisi,
com ja ho havia fet en el seu moment la
cooperativa de missatgeria Trèvol, quan
va inaugurar un model social alternatiu i
sistemes de transport sostenibles.

- L’altra batalla pendent és superar el descrèdit
que teniu els sindicats. Com podeu
reconciliar-vos amb la vostra base social?

La CGT hem estat víctimes d’un model
de funcionament sindical del qual mai no
hem estat partícips. Malgrat això, estem
contents perquè hem incrementat l’afiliació
i se’ns reconeix entre els moviments
socials com una organització en la qual mai
no s’han donat casos de corrupció, d’abús
d’influència o de manca d’honestedat.
A curta distància, això es veu.

- Quines conclusions n’heu tret, de la detenció
de la vostra secretària a Barcelona, Laura
García, pels fets de la vaga del 29-M?

Des del moment que CiU ha aconseguit
la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament
de Barcelona, tot aquell que surt dels
seus paràmetres i s’oposa a les seves polítiques
se’l considera enemic i se’l castiga,
bé sigui amb la repressió física o mitjançant
multes que busquen escanyar la
crítica organitzada. Això s’ha endurit un
cop el sindicalisme crític, en què s’inclou
la CGT, i els moviments alternatius representats
pel 15-M, han plantejat una important
resposta política. Ja són més de 113
les persones detingudes i encausades
per la vaga del 29-M, senyal que la dinàmica
repressiva s’ha intensificat amb l’objectiu
de dissuadir les protestes.

- Es pot parlar de la configuració d’un tercer
espai sindical entre la CGT, la CNT, la
COS i altres col·lectius menors?

Per ara no hi una confluència estable entre
els uns i els altres. Cadascú fa el seu
camí, i com que les divergències provenen
de lluny, el procés de trobada és lent. Estem
per buscar coincidències, i el temps
dirà si pot articular-se aquest tercer espai
capaç de disputar, algun dia, l’hegemonia
a CCOO i a la UGT. L’important és que les
nostres idees siguin permeables i arribin
al màxim de sectors de la societat.

- El triomf de les lluites a TMB pels dos dies
de descans setmanal o de les que avui aturen
els desnonaments poden ser referents
per contrarestar la lògica actual?

Les veiem amb molta simpatia i alguns
dels nostres afiliats i afiliades hi estan implicats.
Aquestes iniciatives, sumades a les
noves formes d’empreses que estan apareixent
arran de la crisi, contribueixen a
crear referents per propiciar, algun dia, un
canvi radical. També la lluita dels miners
és un testimoni de la coherència que determinats
sectors socials tenen a l’hora d’apostar
per una vida més justa i digna.

- Amb vista a la tornada de vacances, quin
calendari d’accions teniu previst impulsar?

Cal una nova vaga general, a la qual ja
vam referir-nos en un congrés federal celebrat
a Toledo aquest març passat. Però
inclou tres reflexions: d’una banda, que
qualsevol vaga general no pot ser entesa
com un dia de protesta, sinó com la traca
final d’un procés de mobilització continuat;
en segon lloc, que aquesta vaga ha de ser
col·lectiva, i això vol dir tenir el suport dels
dos grans sindicats i moviments socials
del país. I, a l’últim, atès que no pot condicionar
la dinàmica productiva, ha d’anar
acompanyada de vagues de consum
prolongades contra empreses explotadores
o contaminants, de manera que serveixi
per desvetllar les consciències als centres
de treball i difondre les alternatives al
model econòmic dominant.

- En l’àmbit financer què caldria fer?

Tant de bo la gent retirés els diners
dels bancs que desenvolupen males pràctiques
i els posés en entitats de finances
ètiques que ja funcionen. Només falta
que entre tots donem a conèixer aquestes
experiències d’economia social malgrat
ser conscients que, sense uns mitjans potents,
és difícil arribar a tota la població.

- Què en pensa la CGT del pacte fiscal proposat
per CiU? Com afronteu aquest debat?

No entenem que un país s’hagi de salvar
mentre la resta pateix els efectes de la crisi,
ni tampoc una sobirania basada en la
creació d’un nou Estat que reprodueixi els
mecanismes de repressió i de control dels
altres. La riquesa s’ha de distribuir de manera
justa per a tothom, perquè la terra és
per a qui la fa produir: els treballadors.-

1a Part:

2a Part:

FONT: ELTRIANGLE.EU