CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Claire Rodier, jurista i membre de la Xarxa per la Llibertat de Moviment Migreurop: “24 milions per a detenir a 53.000 persones”

Dimecres, 7 agost, 2013

Empreses com Indra, EADS o Siemens tenen un nínxol de mercat en el desenvolupament de tecnologies per al control fronterer. L'autora del llibre El negoci de la xenofòbia explica com encaixa aquesta despesa amb els discursos i polítiques europees sobre immigració.

'El negocio de la xenofóbia' (Clave Intelectual, 2013) parteix d'un fet: en els pressupostos europeus de 2014 a 2020, marcats per les polítiques anomenades d'austeritat, les partides per a vigilància de fronteres creixen. L'autora, la jurista francesa Claire Rodier, ha investigat en aquest llibre els principals contractes que la Unió Europea o EEUU signen amb companyies d'alta tecnologia per al control dels fluxos migratoris. Rodier, fundadora de la xarxa Migreurop, explica en aquesta entrevista com es relacionen aquests desenvolupaments tecnològics amb les polítiques d'externalització de fronteres organitzades pels diferents governs europeus.

- Quin paper juga en aquesta gestió pública/privada l'agencia Frontex? Perquè el Frontex és lucratiu en el plànol econòmic?

L'agència europea Frontex, que s'encarrega de coordinar la cooperació operativa entre els Estats membres per a la vigilància de les fronteres exteriors de la UE, és el nucli d'un sistema que associa als industrials del sector de la seguretat amb l'administració europea. Finançada amb fons públics, l'agència necessita materials sofisticats per a portar a terme les seves operacions frontereres (avions, helicòpters, vaixells, equipaments diversos), i des de 2011 té la capacitat de comprar els seus propis equipaments.

El seu pressupost ha experimentat un creixement exponencial, passant de sis milions d'euros el 2005 a 130 milions d'euros sis anys després. El 2008, la Comissió va informar que gràcies a Frontex s'havia evitat l'entrada de 53.000 persones amb un cost de 24 milions d'euros. Aquest mateix any, almenys dos milions d'immigrants van entrar en la UE, segons l'OCDE.

Frontex ocupa un lloc estratègic en els recintes on es teixeixen els llaços entre els proveïdors de fons i les empreses privades que fabriquen el material que necessita (especialment, la indústria armamentística i la de tecnologia punta). A aquestes indústries els interessa en gran manera el seu desenvolupament i autonomia, i per tant la intensificació dels controls fronterers. Es tracta de poderosos lobbies amb influència en la definició de les polítiques migratòries d'Europa, cada vegada més repressives i que representen per a aquestes empreses una font d'ingressos.

- Quines són les principals empreses en aquest negoci? Com combinen l'afany de lucre i la ideologia?

A Europa, es pot citar per exemple a la francesa Thalès, la italiana Finmeccanica, l'espanyola Indra, l'alemanya Siemens, la francoalemanya EADS i la sueca Eriksson. Aquestes empreses sofreixen una dura competència de la indústria nord-americana (especialment Boeing) i israeliana, ambdues punteres en tecnologies de la vigilància. Per aquest motiu els europeus s'han organitzat per a plantar cara a la situació: a la fi de 2010 es va llançar el projecte OPARUS, que reuneix a Sagem, BAE Systems, Thalès, EADS, Dassault Aviation i algunes altres en l'elaboració d'una estratègia comuna d'explotació dels drones (avions teledirigits) per a vigilància de fronteres terrestres i marítimes.

A l'invertir en el mercat de la seguretat migratòria, aquestes empreses gaudeixen d'un clima ideològic que des de principis dels anys 2000 s'ha infiltrat en els discursos de la majoria dels governs de la UE i de les institucions europees, i que consisteix a convertir a l'immigrant en una amenaça enfront de la qual és important protegir-se.

- A l'Estat espanyol s'han conegut recentment les estadístiques sobre tortura i hi ha un capítol a part per als Centres d'Interna­ment d'Estrangers (CIE). A nivell general, com funcionen aquests centres a Europa?

No hi ha homogeneïtat en el funcionament ni en la gestió dels centres de detenció administrativa de migrants a Europa, que depenen de les legislacions nacionals. La durada legal de la detenció varia molt d'un país a un altre, i no existeixen unes normes mínimes relatives a les condicions de la detenció. L'únic marc que fixa la directiva europea de tornada de 2008 es refereix a la durada màxima de la detenció –18 mesos– i a la possibilitat dels estrangers detinguts d'apel·lar a associacions competents, cosa que de fet no es respecta en tots els Estats membres.

En un informe de 2008, el grup de treball del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides sobre la detenció arbitrària destacava que certs països permeten la detenció de sol·licitants d'asil i d'immigrants al marge d'un context penal o de seguretat nacional amb la finalitat d'establir la identitat dels immigrants clandestins i dels sol·licitants d'asil la demanda dels quals hagi estat denegada per a permetre la seva expulsió cap als seus països d'origen. En altres Estats, la detenció és obligatòria i en ocasions fins i tot és emprada per a desanimar a futurs refugiats o migrants. Alguns exigeixen que la detenció sigui ordenada per un jutge, però la majoria d'ells recorren a la detenció administrativa.

- La frontera d'Europa ja no està en territori europeu sinó que són altres països els que exerceixen aquesta labor. Quina conseqüència té aquest canvi?

L'externalització dels controls migratoris que caracteritza a la política europea d'immigració i asil consisteix a fer que tercers Estats es facin càrrec de la gestió dels immigrants que suposadament volen arribar a Europa de manera irregular. Això augmenta els riscos de violació dels drets fonamentals dels immigrants: d'una banda perquè allunya de la mirada de l'opinió pública europea actes com el sabotatge de vaixells plens de balseros realitzats pels guardacostes en alta mar, o les expulsions massives portades a terme en la frontera algeriano-marroquina.

I per altra banda, aquesta subcontractació dels controls migratoris a funcionaris d'Estats que no se cenyeixen a les mateixes obligacions evita a la UE haver de respondre per l'incompliment d'aquests drets protegits per convencions internacionals. Per exemple, la violència que van exercir els guàrdies fronterers marroquins durant els assalts de migrants contra les fronteres de Ceuta i Melilla el 2005, que van provocar diversos morts, no van donar lloc mai a investigació judicial.

- Com influeixen els acords de readmissió en les relacions entre la UE i els països d'origen o de trànsit?

El 1999, els Estats membres de la UE van integrar la lluita contra la immigració il·legal en les seves relacions amb els països de la conca mediterrània, però també amb els nous Estats independents d'Europa central, dels Balcans i d'Àsia central. Aquests acords obliguen als països associats a Europa a “readmetre” no només als seus ciutadans en situació irregular, sinó també a tots els immigrants sense papers que hagin transitat pel seu sòl. Per tant els inciten a reforçar la vigilància de les seves pròpies fronteres.

Per a obtenir tal col·laboració, la UE empra com moneda, segons els casos, la simplificació dels tràmits de passaports, les ajudes econòmiques al desenvolupament o altres contrapartides diplomàtiques o econòmiques. Al fer-lo, està perpetuant una relació de dominació els costos de la qual paguen els immigrants i els sol·licitants d'asil. Fins a la data, el Marroc s'ha negat a signar un acord de readmissió amb la UE: tal resistència és un poderós ressort en les relacions entre ambdós, convertint als immigrants gairebé en un recurs nacional, igual que passava a Líbia en els temps de Gaddafi, que se servia d'ells com moneda de canvi.

- Parla d'una retòrica de la por entorn del negoci de la xenofòbia. Com funciona aquesta retòrica? A qui afavoreix el creixement d'aquests discursos?

Després del 11S, la legislació relativa als immigrants cobraria un caire cada vegada més restrictiu, alimentant el fantasma de l'enemic vingut de fora per a amenaçar la integritat europea, sense que per això es registrés una disminució notable del nombre d'entrades d'immigrants irregulars a Europa. En el llibre tracto d'ensenyar les funcions ideològiques dels controls migratoris, és a dir la manera en que es presenten com una resposta a les suposades preocupacions de l'opinió pública. Aquí tornem a trobar la lògica, que coneixem bé, del boc expiatori: en el context de la crisi econòmica i social que està marcant el principi d'aquest segle, la “manipulació de la incertesa” (l'expressió és de Zygmunt Bauman) permet al poder, incapaç d'aportar solucions als problemes de la població, assentar la seva autoritat.

* Entrevista realitzada per Ana Álvarez i Pablo Elorduy, publicada al núm. 201 de la revista Diagonal.

http://www.diagonalperiodico.net/global/24-millones-euros-para-detener-53000-personas.html