Entrevista a Conxa Pérez, miliciana de la revolució silenciada i tergiversada del 36

L’entrevista es va fer a la residencia Beltran i Oriol de la Generalitat, el dia 28 de gener, l’endemà de la primera vaga general, convocada només pels sindicats actius i seguida per la gran «minoria» del país.

És un gran plaer i satisfacció personal presentar-vos a la Conxa Pérez Collado, de 95 anys, una lluitadora de tota la vida, quasi bé un segle de vivències històriques i confederals. Destaquem la seva participació en la preparació i acompliment de la revolució del 36, ignorada i tergiversada pels poders franquistes i pels actuals.

Cal denunciar la manca de reconeixement de les institucions catalanes a les grans persones que formaren part de la Revolució del 36, la més important del segle xx, segons Chomsky. Sols hi ha reconeixements pels vencedors, bisbes, borbons i burgesia.

La Conxa és de les poques milicianes encara vives, que ha participat a la revolució del 36. La majoria mortes en combat o assassinades pels franquistes, o mortes per l’edat. Queden pocs testimonis i segueix l’obscè silenci oficial sobre la revolució.

També va participar, aquí a Barcelona, en l’assalt de la caserna de Pedralbes, en confiscació d’armes, i en la lluita contra els militars colpistes que se van aixecar contra la República. El maig 37 fou ferida en ser enviada per aconseguir informació sobre el que succeïa al Centre de la ciutat.
Durant la dictadura franquista tenia una venda de bijuteria al Mercat de Sant Antoni. Era un lloc d’encontre de llibertaris. Ella sempre ha sigut solidaria i militant activa.

Col·laboració de la revista Catalunya i la televisió catalana Okupem les Ones.
Hi ha el projecte conjunt del Catalunya i Okupem les ones de fer les entrevistes en el format paper i a la vegada en video per televisió. Aquesta entrevista és el primer assaig. Nosaltres l’equip de Catalunya hem okupat les ones per aquest mes i pensem seguir treballant junts i potenciar-nos mútuament. Es a dir, podreu veure l’entrevista de la Conxa en la televisió independent dels moviments socials: Okupem les ones.

- Com et sents aquí en aquesta residència?

Aquí? Al principi em sentia una mica estranya, però ja m’hi vaig acostumant. Rebo forces visites i m’ajuden

- Conxa, farem una crida als lectors perquè et vinguin a veure i et portin flors i llibres que t’agrada molt llegir. (Residència Beltran i Oriol, carrer Cardener, 4-6, la Barceloneta)

Sí, llibres, perquè quan no tinc visites, em passo el dia llegint.

- Hi ha poca gent que llegeixi tant com tu. Avui, Conxa, els joves ja no llegeixen llibres.

Penso llegir fins el dia abans que em mori, per dir alguna cosa.

- Quina formació vas tenir?

Vaig formar-me com anarquista ben aviat, ja que el meu pare fou un dels fundadors de la CNT, i el meu germà gran també era anarquista. A casa s’hi feien reunions. Venien amics del meu pare, i ens assabentàvem de coses. A l’escola hi vaig anar molt poc. No m’agradava anar a l’escola. Quan em veia allà tancada, me n’anava i m’estirava per allà als camps, i m’asseia en algun tronc a llegir. A les Corts, hi havia molts camps de verdures.

- Així no anaves a l’escola...

No gaire.

- Vas anar a les escoles racionalistes?

Tampoc. Quan jo era petita no n’hi havia, era la dictadura de Primo de Rivera i les va clausurar. Anava a les escoles normals, públiques, on pagàvem una mica. El que passa és que al meu pare el posaven a la presó cada dos per tres i em treien de l’escola perquè no podia pagar. Érem 6 germans. I quan sortia de la presó em tornaven a posar a l’escola, però potser llavors ja no era la mateixa escola. El pare volia que aprenguéssim. Total que he arribat a gran i d’estudi no en tenia cap. He sigut autodidacta.

- Dius que t’agradava llegir

Sí. M’he passat la vida llegint. Des de petita sempre anava amb un llibre; cosa que agafava l’havia de llegir.

- Què llegies?

Hi havia unes novel·letes que m’agradaven molt les «ideal» També llegia a la Federica Montseny, les novel·les del seu pare Federico Urales, en Victor Hugo, en Bakunin, etc. Després a l’ateneu Faros, comentàvem llibres, fèiem lectures, apreníem a escriure, a fer comptes. I hi havia cursos d’esperanto, psicologia, sexualitat, naturisme.

- Quines són les persones què més t’han influenciat?

Els germans Carrasquer, que volien formar una escola racionalista. A les Corts companys del barri també volíem crear una escola racionalista. Jo vaig tenir la sort d’haver fet amistat amb ells. Em van influenciar molt positivament.

- Tens algun escrit del seu pare? Alguna carta, algun article seu?

No, el meu pare era analfabet, un home d’acció. Participava en el sindicat de la CNT, als ateneus. De vegades se’ls escapava a la policia, ja que quan el venien a buscar al carrer Carretes, tenia una manera de sortir per darrere i anar a parar a un altre carrer. Sols tinc una foto d’ell. Jo tampoc he escrit res. Explico el que he viscut, el que recordo. En canvi el meu germà gran sí que escrivia, cançons, cantava, participava al teatre i al cor de l’ateneu.

- Fins quan vas viure a les Corts?

De joveneta em vaig emancipar, devia tenir 19 anys. La meva mare no entenia que m’agafés tanta llibertat. Anava a reunions i arribava molt tard a les nits. També jo reclamava que els nois i noies treballéssim igual en les feines de la casa. Però el que realment em va fer marxar fou la relació amb en Martorell. Als pares no els agradava ja que estava buscat per atracaments que havia fet per l’Organització i també per a ell. I em podia comprometre i comprometre al meu germà. En Martorell era en aquell moment l’enemic número 1. Jo li feia de contacte i li comprava el menjar. Per Nadal vaig dir que aniria a casa d’un amic que estava sol. La mare em va dir: «si no estàs per Nadal a casa, busca’t un lloc per viure, no tornis». Jo com ja ho desitjava, me’n vaig anar. De primer a casa d’uns companys que em van deixar una habitació a la Torrassa, desprès amb una amiga vam llogar un pis. La meva mare patia molt i estava preocupada per mi. No volia que anés a la presó com el meu pare i el meu germà gran.

- No li vas fer cas i vas acabar anant a la presó. Explica’ns com va anar.

Va ser en una vaga general. Anàvem un grup a tancar fàbriques. En una vam tenir resistència i vam començar a tirar pedres. Va venir la guàrdia d’assalt a cavall. Un company em va passar una pistola dient-me que a mi no em registrarien. Vam començar a córrer i a fugir. Ens van detenir i ens van dur de nou a la fàbrica. Alguns deien tot senyalar-nos: «Aquests són! Són aquests!». Els policies volien que digués que la pistola era del meu germà. I jo els deia que me l’havia trobat. Finalment el company que me la va passar, se’n va fer responsable. A mi em van tenir uns 5 mesos a la presó. Allà vaig llegir molt.

- Recordes l’adveniment de la República. El primer de maig 1931.

Vam anar al míting de Belles Arts a l’Arc de Triomf. Hi havia molta gent. Un dels oradors era en Garcia Oliver. En sortir vam anar en manifestació a la plaça Sant Jaume a portar i reclamar una sèrie de reivindicacions al Macià: lloguers més barats i millores pels obrers. A Sant Jaume hi va haver tiroteig. Amb els aldarulls, em vaig perdre de la meva mare i els meus germans i vaig veure a terra a un dels manifestants morts. Vaig quedar molt impressionada.

- Anaves a l’ateneu Faros.

Sí. Es trobava a l’avinguda Mistral, però hi anàvem molts de les Corts i Sants. En Garcia Oliver, que era cambrer a Sants, ens ensenyava a fer servir armes. En Manuel Escorza que fou el cap dels grups especials de la FAI, dedicats a la contrainformació i persecució de feixistes, ens hi ensenyava sexualitat i xerrades de cultura. Era un mestre nat, vivia a les Corts. En Maurici, el que fou el meu company definitiu, el portava a coll, ja que era invàlid, a l’ateneu del Faros a fer xerrades. Era molt intel·ligent. La seva casa estava plena de llibres i sempre rodejat de jovent. Al 36 a mi em va demanar d’entrar al grup de la FAI d’intel·ligència, que ell dirigia. Jo era molt amiga d’ell, però no vaig voler.

- El 19 juliol 1936, on estaves i què vas fer?

Els companys de la FAI, de l’ateneu Faros, estàvem reunits ja al bar els Federals, proper a les Corts (carrer Londres). Estàvem ja alertats d’un cop militar. Vam anar al quarter de Pedralbes, quan ja havia sortit la tropa. Els soldats que quedaven no van posar resistència. I van omplir els camions d’armes. Amb les presses i l’emoció ens van deixar les municions. Vam haver de tornar. Ho deixàvem al bar els federals, que era d’una mestre, la seu del nostre grup de la FAI, un grup d’afinitat.

- A Pedralbes hi vau anar armats?

Sí. Jo hi vaig anar amb una pistoleta que em va regalar els dies abans el meu pare. I la vaig perdre. Feia temps que li demanava al meu pare.

- Un bon heretatge! Que més vau fer?

Vam anar a la presó Model a alliberar els presoners. Quan vam arribar ja estaven preparats per sortir. Pensava trobar en Martorell, però no el vaig veure. Fa una setmana, he somiat amb en Martorell dues nits. He viscut el que vaig viure amb ell, com si fos ara mateix.

- Com és?

Un amic fa uns dies em va ensenyar les llistes d’afusellats i documents de com el van agafar i matar. M’ha afectat molt, per això hi he somiat.

- En la revolució, hi somies?

No recordo ... la revolució la vam viure, no cal somiar-la.

- Quan vas anar al front?

Al començament. A les Corts s’estava organitzant una Centúria per anar al front i m’hi vaig allistar. Érem els «Aguiluchos de les Corts», 100 persones voluntàries. Van anar a Caspe. Vaig estar-hi fins un temps després que es va decretar la militarització de milícies i el retorn de les dones.

- No paraves...

Va ser un temps de lluita, una dia darrera l’altre. Sempre hi havia coses a fer i ho fèiem tot amb molt d’entusiasme. Creiem que la revolució triomfaria i alliberaríem fins i tot Portugal.

- Quin fou el temps que vas viure més feliç?

Aquest temps de revolució. A Barcelona vaig treballar en una fàbrica de pintallavis i la vam col·lectivitzar i reconvertir en una fàbrica d’armament, al servei de la revolució. Jo estava al comitè d’empresa. Fou una experiència molt enriquidora i interessant. Van començar a comprar torns i el que ens feia falta per produir bales i vam investigar com fabricar més armes. Tots treballàvem per a la revolució. Ho recordo como moment molt feliç de la meva vida. Era el moment propici per transformar el món.

- Maig del 37, els comunistes dirigits per Stalin pretenen aturar la revolució i provoquen els fets de maig a Barcelona. Què te’n recordes?

Eren dies de molta confusió. Em van demanar d’anar al centre al Comitè de la CNT a buscar informació del que passava. Una companya va dir que m’hi acompanyava. Finalment un noi italià amb un cotxe recobert de ferros i planxes, que al final no servien per a res, ens hi va dur. A via Laietana, a l’altura de comissaria ens van tirotejar. Deurien pensar que els volíem atacar. El jove conductor va quedar molt malferit i a mi, que m’havien ferit en una cama, em van dur al Clínic. Quan vaig poder, em vaig escapar i vaig tornar amb els companys.

- Quant decideixes marxar a l’exili, deixar-ho tot i abandonar el país?

A la fàbrica amb el meu germà ens dèiem que devíem fer un pensament i marxar. La gent anaven marxant. Ja no hi havia ningú a la regional. Calia prendre una decisió. La guerra estava perduda. El que ens retenia era la dona d’un company que estava al front. Estava malalta i amb un fill i ens la van deixar al nostre càrrec. No sabíem on deixar-la, buscàvem qui se’n pogués fer càrrec. Per això vam ser dels últims a marxar a França.

- Què senties en perdre-ho tot i veure els feixistes com se n’apoderaven?

No és pot explicar. No hi ha paraules. És un sentiment massa gran. Recordo fets: cremàvem tot el que podia ser compromès. Vam arribar a Portbou i els francesos tenien tancada la frontera. Al cap de dos dies van deixar passar les dones i nens. Ens van portar a la frontera amb Bèlgica, i desprès al camp de concentració d’Argelers al Rosselló. Allà vaig conèixer un practicant de Madrid amb qui vaig tenir un fill, en Ramon.

- Com fou el retorn a Espanya?

Dur. Moltes peripècies. Vaig haver-me de presentar a la policia regularment. Els temps se’m feien difícils. No sabia com treballar i ocupar-me del nen. Vaig haver de lluitar molt per pujar el fill. Fins que vaig trobar un company del Faros amb qui vaig conviure.

- I ja en la transició, quan t’afilies a la CNT?

No havia deixat de militar a la CNT. A l’any 1975, uns quants simpatitzants, uns 10, formem el sindicat del comerç de la CNT.

- L’any 1997, formes part del grup de dones del 36....

Sobre l’associació «dones del 36», te’n pot parlar millor la Llum, ja que ella ho va crear...

(Llum Ventura és una perruquera creativa i l’amiga inseparable de la Conxa. Està a l’entrevista, i acompanya a la Conxa sempre que pot)

- Llum, explica’ns com se’t va ocórrer el projecte de «dones del 36»

Jo fa 15 anys vaig ser consellera de cultura i igualtat, com a independent. Arrel de la pel·lícula Terra i Llibertat de Ken Loach vaig interessar-me en recollir testimonis de dones del 36. I com que els meus orígens són llibertaris: el meu avi era un anarquista del barri Xino, la meva mare era anarquista, i es deia Llibertat. I em vaig preguntar què havia passat a les dones de la generació de la meva mare. D’aquí prové el projecte. És dels primers projectes de recuperació de memòria històrica. Vam crear l’associació per presentar-nos a un premi de la ciutat. Em vam guanyar dos. Hi havia dones de totes les tendències, menys de l’anarquista. A la CNT en un principi no volien col·laborar amb aquest projecte del districte, però finalment em van presentar a la Conxa i des d’aquell dia no ens hem separat més.

- A què es dedicava l’associació dones del 36?

Les dones explicaven als instituts, escoles, associacions el seu testimoni de la guerra i la revolució. Era una transmissió de coneixements oral.

- Tafanejant per Internet he vist que a Gràcia han dedicat una plaça «les dones del 36». Vosaltres fa uns anys vau protestar perquè l’havien enreixat, privatitzat i tancat al públic. Com va acabar?

Vam fer una campanya amb el lema de «la llibertat no s’enreixa». Vam estar protestant. Molts col·lectius ens donaven suport. Vam exigir a l’alcalde que tragués les reixes, o bé, que tragués la placa a les dones del 36. Les dones del 36 no mereixen una plaça amb reixes ja que han patit presó, exili, camps de concentració. Són gent que han lluitat per la llibertat. Finalment ni han tret les reixes, ni la placa. Fan el que volen.

- Conxa, et vaig veure a la manifestació contra el Papa amb l’adhesiu «no t’esperem». Què en penses d’aquest Papa?

Penso el mateix que de tots els Papes: són uns privilegiats i enganyen els pobles

- Com veus les actuals divisions dels anarcosindicalistes i llibertaris?

Fatal. Ens hem d’unir. Cal deixar de banda el que ens separa. Com canviarem el món si no ens entenem 15 persones? Si hi ha diferències, es discuteixen i es respecten, però no cal separar-se i barallar-nos.

Et donaré una alegria, Conxa, ahir en la manifestació unitària de la vaga general CGT, CNT, i diversos grups anarquistes, okupes i antisistema ens manifestàvem junts. Fou una bona cosa veure els llibertaris manifestant junts, deixant a casa diferencies doctrinàries i tàctiques.

- Conxa, ens pot dir un company o companya per a la pròxima entrevista?

L’Enric Casanyes.

* Entrevista realitzada per Txema Bofill i Okupem les Ones, publicada al núm. 125 de la revista Catalunya-Papers