Entrevista a Emili Samper, filòleg: ‘Per a Cels Gomis l’educació i la cultura han d’arribar a tothom’

“Va ser un ferm defensor de la formació de les classes populars. Sentències i pensaments seus escrits a finals del XIX i principis del XX són perfectament aplicables als nostres dies”.

Emili Samper va néixer a Tarragona l’any 1980, és doctor en Filologia Catalana i màster en Estudis Superiors en Llengua i Literatura Catalanes. Treballa com a tècnic de recerca a l’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Ha centrat la seva activitat investigadora en la literatura oral popular, de manera especial en la narrativa folklòrica (rondalles i llegendes) i en la figura del folklorista Cels Gomis i Mestre. També ha fet incursions en l’estudi del còmic. Els darrers llibres que ha publicat són 'De l’anarquisme al folklore. Cels Gomis i Mestre (1841-1915)', 'Llegendes de Tarragona' i 'Les rondalles de Cels Gomis i Mestre'.

- Comenta’ns qui era Cels Gomis?
Cels Gomis i Mestre és un personatge molt interessant, molt actiu en diferents fronts i amb una extensa obra. Nascut a Reus el 1841 i mort a Barcelona el 1915 (precisament enguany es commemora el centenari de la seva mort), és conegut sobretot pel seu paper com a folklorista, vinculat al moviment excursionista. Enginyer de formació, recorre bona part de la península i recull diferents mostres de literatura i de cultura popular directament dels obrers amb els que treballa o dels habitants d’aquestes zones. Es diferencia d’altres autors de l’època perquè respecta la forma en la qual li expliquen aquestes mostres, anota sovint la informació contextual i no en censura el contingut per motius morals o religiosos. La seva ideologia progressista es troba, de fet, en tota la seva producció, formada per articles polítics, excursionistes, reculls folklòrics, composicions literàries i manuals pedagògics.

- Com es va produir la presa de consciència de Gomis sobre les injustícies socials i com va ser la seva evolució cap a l’anarquisme?
Inicialment, Gomis abraça el republicanisme federal de la mà de Valentí Almirall. És després de l’aixecament federalista de 1869 que s’exilia a Ginebra i entra en contacte amb l’Associació Internacional de Treballadors. A partir d’aquest moment hi està vinculat de manera activa, sobretot aquests anys. Posteriorment, quan s’estableix definitivament a Barcelona ja no el trobem en la primera línia política, però les seves idees segueixen vigents i presents en la seva obra.
Ell pren consciència de les injustícies socials quan veu les condicions dels treballadors que té al seu càrrec en les diferents obres que dirigeix. En aquest sentit, s’hi manifesta en contra i expressa aquestes idees en diferents articles, alguns d’ells publicats a la revista Acracia als anys vuitanta del segle XIX.

- Quins són els principals eixos dels seu pensament en relació a la qüestió social?
Gomis defensa la llibertat dels individus i, en aquest sentit, critica el paper de la religió catòlica entesa com un impediment d’aconseguir aquesta llibertat per la imposició d’unes creences que són del tot irracionals. Per a ell són tan irracionals aquestes creences religioses com les que es consideren paganes. Per tal de combatre-les, és un ferm defensor de la formació de les classes populars. L’educació i la cultura han d’arribar a tothom. És en aquesta línia on cal situar els seus escrits de tipus pedagògic, que busquen donar una visió racional i dotar de les eines necessàries als treballadors. Per exemple, en un manual sobre agricultura, no només dóna les informacions pertinents sobre les tècniques que cal utilitzar en el conreu de la terra sinó que també dóna consells sobre comptabilitat agrícola i parla de sindicats i d’associacions, com a eines per a defensar els drets dels treballadors.

- Com articula el caràcter internacionalista de l’anarquisme amb l’arrelament en el territori, a partir de la defensa de la catalanitat i de la cultura popular?
Defensa la catalanitat per oposició a la centralitat madrilenya espanyola i davant el tracte injust sofert pels catalans. Ara bé, com ell mateix explica, no pretén canviar aquesta centralitat per una de barcelonina perquè aquesta seria encara pitjor pel fet de tenir-la més a prop. La seva visió respecte la cultura popular és crítica. El que vol precisament, és fer evident el caràcter irracional de les supersticions per a eliminar-les. El seu és un punt de vista científic i racional que persegueix aconseguir la formació de les classes populars i no caure en els errors del passat.

- Explica’ns una mica els seus llibres sobre botànica o zoologia popular que ara s’estan reeditant.
Són dos extensos llibres que podem considerar enciclopèdies de saviesa popular sobre tot allò que es diu sobre les plantes i els animals, fruit de les seves estades per nombrosos territoris i de la lectura d’obres estrangeres sobre aquests mateixos temes. De cada planta i animal, Gomis detalla i explica parèmies, endevinalles, rondalles, creences, etc. i les contraposa amb les equivalències que podem trobar en altres llengües i cultures.
Totes dues obres s’han reeditat recentment per part de Sidillà Edicions, de la Bisbal d’Empordà, acompanyades d’il·lustracions de David Granato i d’índexs topogràfics. La Zoologia popular (2014) porta un pròleg escrit per mi mateix i la Botànica popular (2015) en porta un escrit per Salvador Palomar, que contextualitzen el personatge, la seva obra i el seu pensament.

- Quina és la vigència de l’obra i el pensament de Cels Gomis?
En la seva obra folklòrica respecta les formes originals dels seus informants, anota la informació contextual i no en censura el contingut. Aquests trets l’acosten als mètodes utilitzats avui dia en l’anomenat treball de camp i que no eren comuns en la seva època. Ideològicament és sorprenent com podem llegir sentències i pensaments escrits a finals del XIX i principis del XX que són perfectament aplicables als nostres dies. Per exemple, quan defensa l’ensenyament en català davant les mesures imposades pel govern i la llibertat dels individus.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 175 de la revista Catalunya.