CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Enric Casañas, militant anarcosindicalista

Divendres, 27 maig, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L’Enric Casañas és un anarcosindicalista de 92 anys. L’entrevista la fem a casa seva a Gràcia. Ha tornat al mateix barri on va néixer, desprès de recórrer mig món. És dels últims que ens poden donar testimoni de la revolució col·lectiva de 1936 i com la van estar preparant. Testimoni del front d’Aragó a la 25 divisió, la d’Ortiz. Testimoni dels bombardejos a civils per part dels franquistes mentre es retiraven cap a França. L’Enric junts amb 30.000 milicians va estar contenint l'exèrcit franquista fins al final, fins a la frontera, donant suport als  250.000 a 350.000 civils que fugien, segons unes o altres estadístiques.

L’Enric Casañas és dels perdedors de la guerra, representant de cents de mils d'oblidats que no surten als diaris, dels menyspreats i calumniats pels mitjans corporatius. Els perdedors són el poble, com sol passar en les guerres. I els guanyadors, els colpistes militars que es van alçar per mantenir els privilegis d’una minoria. Els guanyadors son els privilegiats de sempre, els militars, els borbons, les multinacionals, els rics, els que ens governen i ens expliquen la guerra a la seva manera.

L'Enric amb el seu amic Josep Gatell de Santa Coloma va participar a l’assalt de la caserna de Sant Andreu i van anar junts al front d’Aragó. També van exiliar-se junts i sofrir els camps de concentració de Barcarès i Argelers. I van tornar clandestinament a Espanya, on van mantenir contacte amb la CNT i antifeixistes. En veure que era difícil la lluita a l’interior, al 1951 legalitzen la situació amb l’amnistia de pròfugs i desertors, i s’exilien al Brasil. Allà van seguir militant en organitzacions llibertàries brasileres i en la CNT. Josep Gatell i l'Enric ja eren amic de petits, de l'escola racionalista a Santa Coloma.

L’Enric Casañas va tornar a Barcelona, mort en Franco, desprès de 23 anys d’exili al Brasil. Entre moltes de les seves activitats, cal destacar que que va posar en contacte a Antonio Ortiz Ramírez amb els historiadors de Santa Coloma Juan José Gallardo Romero i José Manuel Márquez. L'Ortiz que fou fuster al llarg de la seva vida, vivia a Barcelona oblidat, silenciat. Fou acusat i perseguit no sols per Negrín sinó també per la CNT, que no li va permetre explicar-se al llarg de la seva vida. L’Enric Casañas va ajudar i animar a fer i a publicar el llibre: “Ortiz, general sin dios ni amo”, fet que els historiadors reconeixen en la introducció. Editorial Hacer, l'any 1999.
També ha col·laborat junt amb altres companys en l'edició del llibre de Ponzán, escrit per la seva germana Pilar, i en el llibre de Joan Català.

Per a quina revista és l’entrevista?, pregunta.

- Pel Catalunya, la coneix?

Em pots dir de tu. Si és pel Catalunya, som companys i podem parlar en confiança.

- Així la coneixes?

Sí. És la revista d’en Peiró, l’única de la CNT que es feia en català. Ha estat molt de temps sense sortir. Quina finalitat té l’entrevista?

- Ens interessa que ens expliquis la teva participació a les lluites d’abans i durant la revolució del 1936, que està molt oblidada i sou pocs els que esteu vius per recordar-nos-la. Has escrit memòries, articles?

No he escrit res. Més aviat he fet escriure. Em pregunten, volen saber coses sobre la guerra, la CNT i contesto.

- Com vas esdevenir anarquista? Què et va motivar a afiliar-te a les Joventuts llibertàries?

A casa eren de la CNT. Tenia un avi federalista. I un oncle, en Simó Piera (1) que fou un dels fundadors de la CNT. Els pares vivien separats i jo vivia amb la meva mare, que era de la CNT. Jo també sempre he estat de la CNT, però no fanàtic, tot el contrari. L’oncle Simó, era amic d’en Salvador Segui, el noi del sucre.

- El vas conèixer?

No, jo era petit, en Seguí havia estat a casa i se’n parlava molt.

- Què t’atreia de la CNT?

La CNT sempre ha lluitat per a la classe treballadora, ha fet vagues, les col·lectivitzacions, etc. L’oncle Simó Piera va aprovar les bases de la vaga de la construcció i seguir-la. L'oncle Simó, com a petit constructor, des de l'inici va complir tot el que els treballadors demanaven i donava suport a la vaga, que va durar molt

- A quina escola vas anar?

A la pública de Santa Coloma, on vivia. Però la vaig deixar als tretze anys per anar a treballar a un taller. Anava a l’escola racionalista al vespre. Era l’escola del sindicat. Se’n deia la Casa del Poble, que era el nostre ateneu llibertari. Era l’edifici més gran de Santa Coloma. Hi havia anat el Durruti, el Garcia Oliver a fer xerrades i d’altres. Allà vaig conèixer en Gregori Jover (2), que vivia a de Santa Coloma.

- Quins mestres tenies a l’escola racionalista?

José Berruezo (3), un home instruït, un company, que era l’ànima de la Casa del Poble. Màxim Llorca.

- Quina és la teva primera acció que recordis?

El 6 d’octubre de 1934 vaig participar a la vaga general. Tenia quinze anys. Vaig anar amb els amics a la plaça San Jaume, abans plaça de la República, on el president Lluís Companys va proclamar l’Estat català. Per cert, hi ha una foto en un diari, on surto amb un company que tenia 2 anys més que jo. Ell era més alt, i jo amb cabells arrissats i ara estic calb... Com que no hi havia transport, van anar a peu fins a Santa Coloma de Gramenet. Allà els mossos ens van aturar i hi hagueren aldarulls i tirs. Uns dies desprès nosaltres vam entrar a l’Ajuntament i vam agafar les armes que els escamots d’Estat Català i ERC havien deixat el dia abans. Sabíem on estaven amagades. Hi havia rifles i altres armes i les vam dur a la muntanya i aquestes armes van sortir al juliol del 36 contra els cop dels feixistes i militars.

- L’any següent et detenen i t’empresonen. De què t’acusaven?

De sabotatge. Ens acusaven de cremar diversos tramvies. Hi havia una vaga dels tramvies. Era un conflicte que va durar anys. La companyia no cedia. Finalment es va resoldre a favor dels treballadors.

- En els diaris de l’època parlen de la vostra detenció, i la policia a tu et va posar el sobrenom «el cardenal»

(riures) Em van posar cardenal a causa del cardenal Casañas. Els Casañas som pocs, però no hi ha parentiu amb el cardenal, que jo sàpiga. Vaig tenir sort, solien posar noms pitjors.

- A quina presó et van dur?

A la Model. Vaig estar 17 dies incomunicat. I com em faltaven unes setmanes per fer els setze anys, em van dur a l’asil Duran (4). Vaig fer el viatge al revés. Allà vaig rebre molt. Era un reformatori molt dur i nefast de capellans malparits.

- Era tan horrorós com el pinten l’asil Duran?

Fou molt dur. Sortint del treball, et feien anar a jugar o fer coses, i jo vaig dir educadament que no. I em van fotre un clatellot molt violent, que em va tirar a terra, i un grup de nanos grans em van apallissar a puntades. Calia fer allò que deien i no pensar. Hi havia molt maltracte als menors.

- I quan vas sortir?

El meu oncle Simó Piera, va venir i em va treure. I es va fer càrrec meu. Llavors jo vaig treballar per ell.

- En un documental, parles d’en Miquel Badia, cap de la policia de la Generalitat reputat per torturar a anarquistes i per detencions injustificades.

Sí, en Badia es va destacar per perseguir els anarquistes. Apallissava ell mateix als detinguts. Era boxejador. El van matar junt amb el seu germà a l’abril de 1936 al carrer Muntaner uns companys de la FAI

- Els van detenir?

Al Justo Bueno, el van detenir a Marsella, i el van portar a Espanya i quan van saber que havia matat en Badia, el van afusellar al camp de la Bota el 1944.

- Es preveia el cop d’estat dels militars?

Sí, ja sabíem que podia haver-hi un cop d’estat contra la República i ens anàvem preparant. El dia 18 de juliol, a la nit abans, vam anar a requisar armes als sometents (5) i requetés. Aleshores tenia 17 anys i estava amb un grup d’afinitat del sindicat de la construcció de la CNT. Calia aconseguir quantes més armes millor per poder fer front al cop dels militars i per la revolució.

- Fou fàcil desarmar els sometents?

Bastant. Sols hi hagué un problema, un accident, el d’un industrial de dretes i alcalde, que en anar-lo a desarmar i agafar-li el camió, es va esverar, va sortir fugint i corrents. Va morir en el tiroteig.

- I el dia 19 de juliol què vas fer?

El dia 19 de bon matí sonaven totes les sirenes de totes les fàbriques de Barcelona i pobles. Era impressionant. Vaig participar a l’assalt de la caserna de Sant Andreu. Hi vam anar amb camions. Els soldats que hi quedaven van quedar desbordats. El poble va entrar al quarter. La meva mare també hi era. Jo no la hi vaig veure. Ella va endur-se dues astra. Jo vaig agafar una parabellum collonuda amb quatre carregadors. Devia ser d’algun feixista, o carlí, d’aquells que entraven als quarters per participar al cop d’estat.

- I que en fèieu de tantes armes?

Les vam utilitzar per combatre els feixistes i assegurar la revolució. Nosaltres estàvem a disposició dels Comitès revolucionaris de cada poble, que era el nou nom dels ajuntaments. En els Comitès revolucionaris hi havia els diferents grups polítics i nosaltres de la CNT i la FAI.

- Quan decideixes anar al front de milicià?

Al cap de deu dies em vaig enrolar a la centúria Ascaso.

- Què recordes del front?

Sobre el front recordo moltes coses. Tenia 17 anys i vaig fer tota la guerra. Hi hagué situacions molt dramàtiques, bombardeigs, gent destrossada, trasllat de ferits. Aquestes coses afecten molt. I ens jugàvem la vida en operacions arriscades. Per exemple, una nit vam anar a buscar bestiar en zona enemiga. Érem tres grups i ens acompanyaven dos pastors de Belchite. Era bestiar requisat pels nacionals. Vam anar fins a Azaila i desprès a peu tota la nit i vam aconseguir agafar el bestiar de tres corrals, uns 3.000 caps, i el vam dur a les nostres files nostres. Els bens feien molt de xivarri i a un milicià se li va disparar l’arma i així i tot no va passar res. Vam tenir molta sort. Jo em pensava que no ens en sortiríem.

- Com expliques que els nacionals no es moguessin?

Crec que devien pensar que era un trasllat d’ells mateixos. No es devien imaginar de cap manera que poguessin ser milicians, que els hi estàvem robant el bestiar. Amb l'Ortiz, el cap de la divisió, i d'altres ho vam celebrar.

- Aquesta fou una acció del grup “petróleo”. Quina era la vostra missió?

El grup “petróleo” era un grup guerrillerdirigit per Ernest Herrero de Santa Coloma, un grup ampli d’intel·ligència d'uns 37 milicians, i 12 érem de Santa Coloma. Vam participar en l’operació «Comuna Libre»: la conquesta de Saragossa, una operació secreta que sols ens faltava l’autorització. Ho dirigia en Saturnino Carod i Manuel Ortiz. I ni nosaltres sabíem de què es tractava, però ho intuíem. Es va anar retardant i no es va fer. Al grup “petróleo” hi havia una noia que es deia Carme Crespo, la francesa, ja que va venir de França a les Olimpíades populars de Barcelona i es va enrolar de miliciana. Estava amb nosaltres i la van matar. També el capità Jover.

- Què vas aprendre al front?

Vam aprendre a caminar en silenci, orientar-nos a la nit, a no parlar, no fumar, a dispersar-nos en cas de perill, a observar, a prendre decisions, i seguir les ordres. Ens van fer oficials a uns joves ja que preparaven l’operació de prendre Saragossa. Abans no cobrava i lluitàvem amb il·lusió. Ara cobro com oficial republicà. Coses de la vida!

- La mort de Durruti us va afectar?

La mort de Durruti ens va afectar bastant. Fins i tot uns companys com a venjança van anar a liquidar uns oficials franquistes. Foren reaccions de ràbia. Tothom s’estimava molt al Durruti.

- Et van ferir o vas posar malalt?

Ferit, mai. I malalt, no ho recordo... De moment estic aquí. Me n’he anat sortint de totes.

- La retirada Com va anar? Quan decideixes marxar?

A València amb l’amic Josep Gatell ens fem els papers per anar a Barcelona. Per terra ja no s’hi podia anar. Aconseguim embarcar-nos i no vam poder desembarcar a Barcelona. Ja estava en mans dels nacionals i vam anar fins a Palamós. I d’allà caminant cap a Ripoll. Ens reenganxem amb els combatents en retirada que contenen com poden l’avançament feixista i van permetre una retirada menys caòtica del que ja va ser.

- Les armes veu haver de lliurar a la frontera. Era el signe de la derrota, no?

Sí, les lliuràvem però molts n’aconseguíem passar-ne alguna. Jo vaig poder passar una pistola que desprès vaig vendre en el camp de concentració d’Argelers per 40 francs. Era molt poc. La vaig vendre a un soldat francès entre els reixats de filferro. Vaig poder comprar pa i llonganissa.

- Vas entrar per Prats de Molló. A quants camps de concentració vas estar?

Primer al camp d’Arles. Era un camp de passatge. No hi havia res.

- I si plovia o nevava?

Havies d’aguantar-te. Desprès al camp de concentració de Barcarès. Ja hi havia barraques, fetes pels mateixos espanyols. També vaig al Chateau de la Gaillarde, a Marsella, de l'ambaixada de Mèxic. Pensàvem embarcar-nos cap a Mèxic però va venir la segona guerra mundial.

- Dins el camp de concentració amb quin grup anaves?

Cada un tirava per ell, però ens ajuntaven per afinitats, amb els amics. Entre comunistes i CNT no hi havia massa empatia.

- Al Brasil els de la CNT us reuníeu, qui hi havia?

Al Centre d'Estudis Socials (CES) de Sao Paulo, que encara existeix, ens trobàvem en Puig Elies, mestre i pedagog racionalista, el metge Pujol, l’amic Josep Gatell, en Manuel Pérez, un destacat dirigent de la CNT, i altres que ara no recordo.

- Com veus les divisions actuals de la CNT

Estic en contra les divisions. Estic a la CNT i a la CGT, perquè hi ha companys en un sindicat i en l’altre. Jo ho veig d’aquesta manera. En primer lloc jo ja estic unit. Penso així i estic tranquil. La finalitat ha de ser ajuntant-se. «Sigui deu o el dimoni, salvem el patrimoni». Si no hi ha dimoni, no hi ha deu. M’anima pensar el que penso. Considero que sóc tots, dels uns i dels altres. Sempre he estat a la CNT i obert completament, i tinc explicacions i arguments pels qui posen traves i problemes i volen seguir dividits.

- Com veus l’anarquisme en el moment actual?

L’anarquisme és comprensió i anar endavant. Hi ha gent que ho practica i ni es dona compte. Són anarquistes i no ho saben. Les seves actuacions són anarquistes. De fet, allò que compta són els fets. Molts practiquen l’anarquisme sense saber-ho. La mateixa vida fa que una parella practiqui l’anarquisme al llarg de la vida. La base és entendre’s. La comprensió és molt important. I tranquil·litza molt ser coherent i entendre’s i comprendre. Puc canviar de pensar, però de moment és així.

- I els treballadors d’avui com els veus?

Ara no ho veig massa bé. Ara ho veig fluix. La part antifeixista la veig despreocupada. La gent no s’interessa per les condicions laborals i els problemes socials. Nosaltres érem més seriosos, ens preocupàvem per canviar la situació, per aprendre, per saber, per lluitar. No hi ha consciència. Avui, els treballadors volen les coses fetes, que el burges pagui i no els molestin, i el burgés pagant pot exigir. Les coses van canviant. Els treballadors es belluguen poc.

- Què es pot fer?

Anar endavant. Sempre es poden fer coses, diàriament. Si vols fer coses, està a la teva mà. A mi aquestes xerrades em donen vida. M’agrada respondre a les preguntes, explicar que les coses van canviant, ho hem de saber.

- Ens pots dir un companys per entrevistar

En Floreal Barberà. Estava a Veneçuela. Era amic de l’oncle Simó.

>>> Entrevista realitzada per Txema Bofill publicada en el núm. 127 de la revista Catalunya-Papers

Notes

(1) Simó Piera i Pagès va participar el 1919 al miting de les Arenes amb Salvador Segui, Miranda, Josep Díaz, Rafel Gironès, on es van reunir 20.000 treballadors i van acordar les jornades de 8 hores i l’alliberament dels empresonats en la vaga general de la Canadenca. El govern va accedir el 3 d’abril la jornada de treball de 8 hores.

(2) Gregori Jover, Terol, Aragó, Mèxic 1964.
Fuster. Formà part del grup Los Solidarios, amic personal de Durruti i Ascaso, Amb ells participà a expropiacions de bancs a Llatinoamèrica, que serviren per muntar escoles racionalistes i biblioteques. A Santa Coloma fou dels animadors de la Casa del Poble, centre de formació del proletariat de Santa Coloma: www.alasbarricadas.org/ateneovirtual/index.php/Gregorio_Jover

(3) José Berruezo. Sindicalista i mestre des de 1913 a Mazarrón (Murcia) de l’escola racionalista. Detingut al 1914 per pintades a favor de Ferrer i Guàrdia. El 1919 emigra a Santa Coloma. Fou l’impulsor del sindicat de classe de la CNT. President de la Casa del Poble durant la República. Organitzà la resposta al cop militar del 36. Fou membre actiu del comitè revolucionari i alcalde fins al 39. Mort el dictador va tornar a Santa Coloma, l’impressionà veure tants bars i tan pocs centres culturals. L’Enric Casañas el va animar a escriure les seves memòries. «Por el sendero de mis recuerdos. Veinte años de militancia en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939)”.

(4) Asil Duran. D’una reputació terrible, sinistre. Aquest asil fou denunciat per un escriptor francès de mare espanyola i pare francès, Michel del Castillo en la novella Tanguy on explica detalladament tots els horrors que hi va viure i va constatar. Els franquistes van sol·licitar als depravats religiosos de San Pedro Ad Vincula per regentar de nou l’asil Duran. Segons Manuel Vàzquez Montalbán, en el prefaci de Tanguy, «la millor novel·la de postguerra», l’asil Duran fou un sinistre viver de delinqüents i una horrorosa presó on es maltractaven els menors.

(5) Sometent. El sometent, dissolt des de 1978, fou en els seus inicis un grup paramilitar i d’autoprotecció civil típicament de la burgesia i gran burgesia catalana.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció