Entrevista a Estefania Saval, co-directora del documental “No s’accepten propines”: “El documental és una eina de contrainformació molt útil i necessària”
“No hem de quedar-nos només en el passat sinó vincular-lo amb el present i parlar de l'esperit de lluita per a transformar la societat en moments clau”.
“Donem idees a la societat actual en crisi per veure que hi ha altres models”.
“La Barcelona actual del turisme i el consum de masses és una façana”.
Estefania Saval Llorca (Marina Baixa, 1978). Interessada des de sempre en l’àmbit més social, va completar la seva llicenciatura de Comunicació Audiovisual amb la d’Antropologia Cultural a la UAB. També obté formació en art contemporani, música i teatre social.
Ha codirigit dos curts documentals i ha guionat altres projectes no executats encara. També ha realitzat els vídeos corporatius per A la corda i part dels vídeos artístics del projecte Odisseu de Sal.
Actualment, es dedica a l’àmbit de l’educació i està més interessada en l’ús del vídeo com a eina de participació i transformació social. Treballa de professora del cicle formatiu de Realització d’Audiovisuals a Tarragona.
Li agrada gaudir de temps per a viatjar, pensar, cuinar i sentir; també dedicar-lo a la gent que l’envolta. Col·labora habitualment en diversos moviments socials d’arreu dels Països Catalans.
- Has codirigit “No s'accepten propines”, sobre l'activisme social
Sí, la idea va ser d'una de les altres directores, l'Antònia, politòloga mallorquina, i per casualitat va caure a les seves mans el “Quadern vermell de Barcelona” de la Mary Low, editat per Alikornio i va tenir les ganes de fer un documental sobre qui era aquesta noia. Poetessa surrealista, Low era una miliciana que arriba a Barcelona el 1936 a través del POUM i amb el seu company, el poeta cubà Juan Breá, escriuen un llibre tots dos junts: ell des del front i ella des de Barcelona com a periodista del partit marxista. Quan arriba George Orwell al 1937, ells ja han marxat, desil·lusionats. Low és el referent femení del famós llibre d'Orwell “Homenatge a Catalunya”.
- Així, és un documental de memòria històrica?
No ben bé; de seguida vam dir de no quedar-nos només en el passat sinó vincular-lo amb el present i parlar de l'esperit de lluita per a transformar la societat en moments clau, com són l'època actual de crisi i la situació que es vivia a l'any 1936, que també ho era, quan va aflorar molt el moviment anarquista. Donem idees a la societat actual en crisi per veure que hi ha altres models que poden servir per a canviar les coses i viure més felices. La idea és que la Barcelona actual del turisme, del consum de masses i de la marca “Barcelona” és una façana i ho contrastem amb el que narra la Mary Low sobre l'any 1936, quan la ciutat es col·lectivitza, es trenquen les estructures clàssiques de poder, s’acaba amb la propietat privada i es crea tot un nou ordre polític i social. Ella ho narra amb molta frescura i de manera molt poètica amb un aire d'esperança molt bonic cap a un altre tipus de societat.
- Quin és l'origen del projecte?
És un projecte nascut al 2009 a un taller de l'escola del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, a Barcelona. Allà hi donen molta importància a l’empoderament de les dones a través dels audiovisuals i la tecnologia, per això ofereixen diversos cursos de formació audiovisual Tenen un taller de Documental Social d'unes 400 hores impartit per Belkis Vega, una professora amb molta experiència provinent de la Escuela Internacional de cine y TV de San Antonio de los Baños (EICTV) a Cuba. Es treballa per grups i cadascun fa el seu propi documental. Hi surten documentals veritablement professionals.
- Qui hi havia al teu grup?
Les directores que vam coincidir per fer aquest documental érem quatre xiques: una periodista, una politòloga, l'altra economista i jo, que sóc d'audiovisuals i antropòloga. Després, hi havia tres dones més, contractades per la Bonnemaison a propòsit, que feien de càmera, tècnica de so i muntadora. Era un equip bo i vaig gaudir molt de poder treballar colze a colze amb dones, cosa certament inusual a la meva trajectòria en el món laboral de l’audiovisual, sobretot pel que fa a la part més tècnica.
- Com va ser l'experiència amb les activistes socials?
De seguida vam adonar-nos que no volíem quedar-nos només amb la part negativa del present. Llavors vam anar a buscar noies que representessin l'esperit de la Mary Low en l'actualitat i estiguessin ficades en l'activisme a Barcelona. La idea era que elles poguessin establir un diàleg amb el llibre de la Mary Low i, alhora, parlar de les seves pròpies vivències. Va ser molt bonic poder treballar amb elles. Ens hagués agradat poder aprofundir més en les seues vides i establir una veritable relació de confiança entre elles i nosaltres, imprescindible per a obtenir bones entrevistes.
- Qui són aquestes noies?
En són 4. L’Elena de Can Vies, a Sants, és la que simbolitza més clarament el trencament del sistema, per mitjà de l’ocupació i del moviment anti-capitalista. També hi ha la Nerea, implicada en el moviment anti-Bolonya a la Universitat de Barcelona al 2009, que va ser molt fort i va derivar en l’ocupació de diversos edificis per crear una nova universitat popular. Vam escollir la Nerea entre vàries candidates perquè era la més fresca, transparent i espontània. També estava vinculada a moviments d’alliberament sexual des de la seva condició com a lesbiana. Era la més jove de les quatre protagonistes, tenia 19 anys, venia d'Elx i estava a Barcelona per estudiar psicologia. No havia tingut gaire experiència prèvia d'activisme social ni la seva família tenia cap consciència política i, per això precisament, la Nerea ens agradava. Perquè representa la protagonista que ha patit la transformació política més ràpida, en qüestió d’un any o dos, i ho fa des de la frescura. Després està la Tamara, militant de diversos espais a Gràcia com la plataforma contra l’especulació urbanística, la Torna i l’Espai País Valencià. De Tamara admiràvem la seva vitalitat i la capacitat de vincular la lluita social amb una visió més interna, de cuidar-nos cap a dins. I la quarta xica és l’altra Elena, amb un discurs molt interessant, vinculada a la recerca universitària sobre sobirania alimentària i col·laboradora de la revista anticonsumista “Opcions”.
- La recerca prèvia
En un documental és clau. En ficció no ho és tant, en canvi, perquè es treballa amb un guió més tancat i una posada en escena molt controlada. En un documental tot és molt més imprevisible durant el rodatge, per tant, si no tens una bona recerca prèvia ni un objectiu clar, pots perdre’t per mil camins o bé quedar-te com a mig gas i desaprofitar moltes ocasions. En el nostre cas, el ritme imposat per l’escola no ens va donar el temps suficient per a fer una bona recerca prèvia, i això ens va afectar de cara a les protagonistes entrevistades.
- La posada en escena
Volíem una forma de documental que defugís una mica els cànons clàssics. Vam triar localitzacions dinàmiques i vam fer entrevistes variades, que combinaven discursos verbals amb lectures recitades i actuades del llibre de Mary Low per part de les protagonistes actuals. També vam apostar per un tarannà poètic i pictòric, que es veu reflectit al llarg dels 20 minuts que dura la peça. Va ser un goig.
- La difusió
Quan s’acaba el taller, l'Escola fa una estrena a l'auditori de la Bonnemaison, on s’hi convida els mitjans de comunicació, membres del moviments socials, del feminisme, etc. Després l'enviem als festivals, on vam guanyar varis premis, i també n’editem un DVD. A més a més, n'hem fet una àmplia difusió per centres socials, locals diversos i escoles. A nosaltres ens agrada anar-hi i aprofitar per fer un debat posterior en el lloc de la projecció. Una projecció que recordem especialment per la seva emotivitat va ser la de l'Associació de veïns del Gòtic de Barcelona, en una bar al costat de la plaça Reial. Era gent que havia viscut la Transició de primera mà i estava molt implicada en la lluita política. Actualment podeu trobar el documental a Internet, al youtube.
- El documental com a eina de contrainformació
Sí, és una eina molt útil i necessària, tal com està el pati. De fet, el documental ja naix des dels seus orígens amb la voluntat de servir per a la denúncia del sistema, per a la crítica social, tal com encunyen el terme l’escola anglesa de John Grierson o la soviètica de Dziga Vertov. Un documental és valuós i commociona quan narra no allò que és obvi i que t’expliquen els mitjans convencionals, sinó quan narra una altra informació que es troba “rascant” darrere de la realitat mostrant-li a l’espectador alguna cosa reveladora per a la seva existència.
* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 147 de la revista Catalunya.
