CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Gerard Coll-Planas, sociòleg: “El gènere el dibuixem cada dia amb les nostres accions”

Dimecres, 9 octubre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

“El control del gènere continua sent un tema central en el nostre sistema social, polític i econòmic”

És doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor a la Universitat de Vic. Ha publicat els llibres “Dibuixant el gènere” (Edicions 96, 2013), “La carne y la metáfora. Una reflexión sobre el cuerpo en la teoría queer” (Egales, 2012) i “La voluntad y el deseo. La construcción social del género y la sexualidad” (Egales, 2010). Amb en Miquel Missé ha editat “El género desordenado. Crítica en torno a la patologización de la transexualidad” (Egales, 2010).

- Ets coautor (juntament amb la il·lustradora Maria Vidal) del llibre “Dibuixant el gènere”, una guia molt planera que desmunta força tòpics sobre el determinisme biològic en la construcció social dels gèneres i la sexualitat.

Amb el llibre volem mostrar que el gènere el dibuixem cada dia: quan ens vestim, en moure'ns, en relacionar-nos amb els altres, en la forma de mirar-nos, de parlar-nos, d'acostar-nos... La masculinitat i la feminitat les fem cada dia amb les nostres accions. Per tant, som responsables de les diferències, desigualtats i violències que es generen en un marc sexista.

- Pel que fa al fet transsexual, el govern de Zapatero va promulgar-ne una llei al 2007 que tenia uns components poc coneguts però molt perversos; quins són?

Aquesta llei estableix que una persona trans que es vulgui canviar la identitat legal i, de retruc, el nom, ha de presentar dos certificats: un de trastorn mental i un altre conforme s’ha estat hormonant durant dos anys. El certificat de trastorn mental s’obté en les Unitats de Transtorns d’Identitat de Gènere que hi ha a diversos hospitals públics, com el Clínic. La persona que vol obtenir el certificat ha d’estar-se durant uns dos anys passant tests psicològics, entrevistes... fins que la psiquiatra i la psicòloga valorin si és veritablement trans. Aquest procés ha estat criticat per diverses raons: perquè els criteris per dictaminar si una persona és trans són profundament sexistes, perquè aquests professionals entenen l’operació de reassignació sexual com l’objectiu de tota persona trans sense explorar altres opcions, i perquè la suposada relació terapèutica queda enterbolida pel paper de jutge que acaben jugant els professionals.

Per acabar-ho d’adobar, el criteri dels dos anys d’hormonació ha estat criticat perquè a la pràctica sol implicar l’esterilització química. L’establiment d’aquests criteris per un mer canvi de nom ens mostren que el control del gènere continua sent un tema central en el nostre sistema social, polític i econòmic.

- Per què els professionals de la salut pública (metges, psicòlegs, psiquiatres...) són tan lents a despatologitzar l'homosexualitat o la transsexualitat.

En el cas de l’homosexualitat, oficialment està despatologitzada des del 1990. Tot i això, de tant en tant sentim casos de psicòlegs i psiquiatres que continuen aplicant teràpies per tractar de reconduir l’orientació sexual. I a més, el trastorn d’identitat de gènere en la infància s’utilitza obertament per tractar de reconduir el comportament de nens “massa” femenins i nenes “massa” masculines que es considera que són potencialment gais i lesbianes.

En el cas de la transsexualitat, cal aclarir que l’arrel del problema no són els professionals sinó el mandat que reben per part de l’Estat: controlar que tota persona que es considera trans reprodueix el gènere normatiu corporalment i a nivell de comportament.

- Com és que encara es donen tants casos d'homofòbia? Com combatre-la?

L’homofòbia l’hem d’entendre en el marc de les violències que suposa la imposició del gènere normatiu en els nostres cossos i en les nostres subjectivitats. La violència de gènere l’hem explicat d’una forma molt restringida: incloent només les agressions i assassinats de dones per part d’homes que eren la seva parella o exparella. Aquests casos són molt greus però ens cal mirar el fenomen des d’una perspectiva més àmplia, cal entendre quina relació tenen aquestes agressions amb el tractament que reben les persones trans a la consulta psiquiàtrica, amb titllar de ‘puta’ a una noia sexualment activa, amb la vergonya que fa que un nen efeminat no s’atreveixi a dir als seus pares que els seus companys l’assetgen...

- L'esquerra anticapitalista critica les desfilades “pride” de l'orgull gai perquè les considera una apologia al consumisme i pel seu caràcter frívol. Quina és la teva postura?

A Barcelona conflueixen dos tipus de manifestacions el dia 28 de juny, el dia internacional de l’alliberament LGTB: una de reivindicativa que se celebra des de l’any 1977 i el Pride, que és una desfilada amb un caràcter més festiu i en la que participen carrosses de locals comercials de l’ambient. Des del sector que tradicionalment ha organitzat la reivindicativa s’han formulat crítiques, que comparteixo, al Pride: l’associació entre lluita i interessos comercials em sembla problemàtica, la publicitat que elaboren reprodueix uns ideals de cossos excloents, etc. Però em sembla que, a part de criticar-la, hem de ser autocrítics i reflexionar perquè la majoria de gent –d’edats i classes socials diferents- decideix anar al Pride: en què hem fallat a l’hora de transmetre el nostre discurs? Massa sovint, en comptes de fer autocrítica acabem reproduint la idea segons la qual hi ha una elit de militants il·luminades en contraposició a una massa idiotitzada que només aspira a anar de festa.

- Quina importància dones a l'ús del llenguatge no sexista?

El llenguatge no és mai neutre sinó que transmet valors, per tant, és una dimensió que hem de treballar en les nostres lluites. Però a vegades correm el perill d’oblidar que només canviant el llenguatge no transformem la realitat. Que s’hagi estès l’ús de ‘tots i totes’ pot contribuir, de fet, a maquillar la persistència del sexisme.

- En quin sentit la lluita contra el sexisme hauria d’implicar a totes persones?

El gènere, tal i com està regulat actualment, no només perjudica a les dones o als grups exclosos, sinó que ens danya a tots i a cadascú de nosaltres. Perquè escindeix la nostra forma de ser, limitant les nostres característiques a les assignades a homes o a dones. Perquè l’obligatorietat de cenyir-nos als models masculí o femení limita la nostra singularitat i complexitat com a individus únics. Perquè limita el nostre desig que, sense les pressions socials, es podria expandir reconeixent com a desitjables les persones al marge de si són dones o homes. Perquè al naturalitzar la nostra identitat i el nostre desig, no ens permet fer-nos responsables de la nostra forma de ser ni repensar les relacions que mantenim amb els altres.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill publicada al núm. 153 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció