CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Hortensia Inés Torres, pont entre la Catalunya Nord i la Catalunya Sud

Dimecres, 2 febrer, 2011

CNT 66 Perpinyà

Com s’ha fet l’entrevista

Aquesta entrevista a l’Hortènsia Inés consta de tres parts diferenciades. Una, en què li preguntem sobre els seus orígens, que malauradament hem de retallar, malgrat que la seva família es mereix tot un llibre. La part central, a la qual hem dedicat més espai, tracta de la revolta del passat octubre a França. En aquesta part hi ha participat també el company Antonio Horta. I, finalment, una tercera part, que anirà separada com article a banda per raons d’espai, sobre l’educació la Catalunya Nord, que podeu llegir a la pàgina 30 d'aquest Catalunya. Aquesta està feta, bàsicament, amb preguntes enviades per Xavier Díez.

L’entrevista es va fer al restaurant Anònims, el dissabte 13 de novembre desprès de la xerrada sobre les mobilitzacions socials a França, exposada per l’Hortènsia Inés i l’Antonio Horta. Ells dos són militants de la CNT-F (francesa) que equival a la CGT de l'Estat espanyol. A Perpinyà es denominen CNT-66 que és el número de la comarca històrica del Rosselló, de la Catalunya Nord.

Hortensia Inés, professora i anarcosindicalista

Nascuda a Barcelona, Hortensia Inés és Filla d’Hortensia Torres, destacada militant cenestista i de Mujeres Libres, per tant de família cenetista pels quatre costats, exiliats a Tolosa. Com la seva mare, Hortènsia no ha deixat de militar mai al sindicat confederal, ni de participar en les seves lluites, en les xerrades, en revistes de pedagogia, i anarquistes, i en defensar els drets dels treballadors. Hortènsia ens recorda amb nostàlgia la conscienciació i l’alliberament integral fruit del maig del 68, que va viure intensament. «Foren uns dies magnífics. Vam ocupar l’institut, socialitzar cotxes, motos, «bicis». Els estudiants avui ens envegen una mica, perquè ens diuen que allò que es feia en aquell temps, avui no es pot fer, es irrepetible». Hortènsia és una flor del maig francès enmig del desencís i la desesperança actuals. Forma part de la gran família d’anarquistes, de perdedors, que s’han anat forjant i engrandint i aprenent de les derrotes i les lluites.

Deixarem per un altre dia l’odissea familiar de l’exili, l’erràtica vida del seu germà Mario, destacat militant del GARI, del qual la policia ha seguit demanant tossudament l’extradició: de Finlàndia el 1987, de Canadà el 2002, d’on ha hagut de marxar malgrat estar casat amb una canadenca. Li exigien que demostres que el que va fer amb el GARI no era terrorisme! Ens explica que avui en Mario, cantautor, per fi viu tranquil·lament a América Llatina, dedicat a la música. Experimenta la música gitana amb el flamenc amb sons indis i personals.

- Com t’has format?

- Jo m’he format quan vaig néixer a Barcelona al carrer Calders en una casa coneguda per la policia. Tenint uns pocs mesos d’edat, la policia va arribar a casa i em van sacsejar i regirar el bressol, segons em va explicar la meva mare. Jo ja vaig néixer marcada per la lluita antifranquista. La nostra casa era un lloc de contacte, on dormien, deixaven material, menjaven i passaven companys que venien de l’exterior: París, Tolosa o Perpinyà. En caure uns companys, el famós Quintela(*) feia la vida impossible a la meva mare i la meva àvia.

- Quins són els teus orígens familiars

El meu avi patern era de la FAI i de la CNT. Des de que era petita, he sentit parlar que era un dels pistolers de la FAI, de què anaven a veure els patrons. El meu pare va mentir sobre la seva edat per poder anar al front, el van ferir i el van tornar a Barcelona. Ell no va poder marxar a França, a l’exili, i es va amagar a les coves de Montjuïc. La família li anava a dur menjar amb cistelles amb cordes. I quan hi va haver l’indult es va entregar. Als «rojos», enlloc de fer-los fer dos anys de la mili a la Península, en feien 4 o 5 anys al Marroc. El meu avi i oncles es van refugiar a França. El meu avi matern havia sigut mestre racionalista. Fill de pagesos de Mollerussa. Com molts anarquistes era un defensor de l’esperanto. Ell va demanar anar al front d'Aragó, tot i que era pacifista, i li van demanar d’ocupar-se de les col·lectivitats.

- Com vas començar la militància?

- De ben petita. Sabia que no havia de dir res quan venia la policia. Després vaig saber que un dels homes amb gavardina era en Quintela*. Així vaig començar a militar. A partir dels 7 anys, ja a Tolosa, a casa hi havia famílies senceres sense papers i no havia de dir que teníem refugiats a l’escola.

- Com està la situació a França avui?

- Des de fa temps hi ha malestar. Hi ha una pèrdua sistemàtica dels drets ja adquirits pel moviment obrer. Actualment hi ha un atac a les pensions. Consisteix en allargar el temps de treball dos anys més, quan hi ha quatre milions de joves aturats oficialment. Volen fer treballar dos anys més a la gent gran quan els joves estan sense feina. És una contradicció! Per això, aquesta reforma de pensions ha provocat un malestar general.
Ara rebran la pensió complerta sols els que hagin cotitzat quaranta-dos anys i mig. Des de l’any 2003 els francesos podien jubilar-se als seixanta anys, depenent dels sectors i anys cotitzats. Ara ja no.

- Com heu reaccionat els francesos davant d’aquesta reforma?

- Amb protestes, manifestacions i vagues a tot França i sobretot hi ha hagut piquets per tot arreu, fet del qual els mitjans massius no han informat. Hi ha hagut piquets davant de fàbriques impedint l’entrada, als centres comercials, a les rotondes, en les zones estratègiques de la ciutat. Tots els dies hi ha bloquejos, encara ara, malgrat que s’ha acabat la vaga, s’aprofita per repartir propaganda i informar perquè es fan els piquets i que no estem obligats a acceptar aquesta reforma. Expliquem que el govern ens menteix.

- En què menteix el govern?

- Les seves argumentacions són mentida. Diu: «que la gent ara viu més anys i per tant ha de treballar una mica més, ja que no es pot pagar a tota la gent que es jubila». Es mentida. Hi ha diners. El govern, per un costat, exonera quantitats enormes de diners a la patronal, per l’altre, redueix els diners per pagar les pensions i les cotitzacions dels treballadors.

- Per quin motiu el govern redueix els diners als pensionistes?

- El motiu de tot això és la privatització de les pensions actuals, públiques i per a tothom, per imposar, de manera gradual, el sistema privat. La resta són excuses i invencions. És veritat que els diaris i mitjans oficials repeteixen una i altra vegada que aquesta reforma és necessària, però sols és necessària per privatitzar. Resultat: hi haurà pensions pels rics, és a dir, privades, i els que no tinguin diners, hauran de ser assistits amb pensions de misèria, malgrat que hagin treballat al llarg de la seva vida. El que ofereixen és precarietat i misèria generalitzada. I d’això la gent se n’està assabentant. Per això hi ha les protestes.

- Com és que s’han mobilitzat tants de joves i estudiants per aquests motius? Les jubilacions no els són un problema llunyà?

- Els mitjans volen fer creure que els joves no es mouen i que la reforma de les pensions no és el seu problema. Sortosament els joves són molt oberts d’esperit, i no sols tenen el problema del treball, la manca de treball, sinó també el de la jubilació. Els joves tenen les coses clares i els mitjans intenten amagar tot això amb un discurs mentider. També a part del futur gris que els imposa el govern hi ha la solidaritat. Una pancarta posava: «Mamà, nosaltres ens ocuparem de la teva jubilació!”

- Una bona pancarta, emotiva!

- Sí, en les manifestacions es veu molta creativitat, imaginació, i no hi ha pancartes de partits o eslògans partidaris. Es va junts. S’ha creat una complicitat en la lluita i confiança en els manifestants. Ens trobem a les 4 del matí en els piquets i totes les organitzacions que estem allí ens sentim solidaris i units. Hi ha complicitat, i entusiasme per una mateixa lluita.

- Expliqueu-nos el sentit de la pancarta «Cal saber continuar una vaga»

- Això prové de Maurice Thorez, secretari del PCF en el 36, que enmig d’una gran vaga va claudicar dient: «cal saber acabar una vaga». Fa anys els dirigents sindicals han expressat també que «Cal saber acabar una vaga» i nosaltres, sobretot a l’educació, diem que «cal saber continuar una vaga». En d’altres llocs i moments l’han subvertit dient «Cal saber guanyar vagues».

- De les manifestacions què més valoreu positivament?

- Molta gent no sindicada s’ha donat compte que podia fer alguna cosa, que podia bloquejar una fàbrica, que podia participar, formar part de piquets, i sortir als carrers a protestar col·lectivament i bloquejar l’economia. O sigui, constatem que molta gent nova ha pres consciencia que podia fer alguna cosa i se’ns ha ajuntat. Això feia anys que no ho veiem. Una altre fet fou que hi havia molts jubilats i gent gran, els més directament afectats, i és normal. I, com ja he explicat, valoro molt les accions conjuntes amb companys de sindicats majoritaris i d’altres, passant per damunt de les barreres sindicals i ideològiques. Vam compartir accions tots junts. Ens trobàvem a les 4 i 5 del matí. Preníem cafè i parlàvem, estàvem junts en els piquets. Això no havia passat mai. Potser és el més important que ha passat. Aquest esperit d’unió de la base, d’unió a les 4 del matí, ens ha fet més forts i solidaris. Ens dóna confiança i ganes per continuar.

- I les direccions sindicals s’han unit?

- Les direccions sindicals han intentat coordinar les accions que s’estaven fent, però per la pressió dels de baix. Els treballadors francesos no tenen confiança en els sindicats. Sols un 4 o 5 % estan sindicats. Saben que acabaran firmant i negociant amb la patronal i govern. Aquesta vegada els dirigents sindicals no han pogut frenar les mobilitzacions com solen fer. La pressió de les basses ha sigut massa forta. Segueixen en el moviment perquè les bases estan batallant i empenyent.

- Hi ha protestes de ciutadans per les pressions dels piquets?

- Hi ha més complicitat amb els piquets que protestes. Els piquets exerceixen alguna pressió. És veritat. Hi ha qui s’emprenya. Alguns per exemple en les rotondes passen pel costat, d’altres s’aguanten i després protesten per no poder entrar als llocs de treball. Però la majoria està d’acord. Segons sondejos oficials som cap a un 70 % de la població els que veiem bé les vagues, els bloquejos i les protestes. A iniciativa nostra, de la CNT-F, vam bloquejar Correus. Impedíem la distribució de tot el dia. Els treballadors estaven d’acord en no entrar a treballar, menys un o dos. És més, són ells els que demanen els piquets, ja que estant bloquejats, no els poden deduir les hores treballades.

- I els drets dels esquirols i dels qui volen seguir explotats, no compten a França?

- Quan es tracta de defensar drets humans, drets dels treballadors, no es pot tenir en compte els que volen treballar i no fer res. L’única arma dels treballadors és la vaga i la resistència. Hi ha molts precaris, molta gent sense assegurances, sense papers, molta gent que no es pot permetre la vaga, o bé, gent ofegada amb crèdits, que no es poden permetre vagues. No hem de deixar de demanar drets per a tots pel fet que alguns volen treballar. Alguns que van a treballar estan d’acord amb nosaltres i ens ho diuen. De totes maneres bloquejar la porta d’una fàbrica no és cap cosa greu. Jo vull que els meus fills i amics no treballin dos anys més. Sempre ens critiquen, però quan aconseguim millores, o els drets que ja teníem, no se’n recorden de les crítiques i gaudeixen de les millores com tots.

- Aquí ens diuen que hi ha hagut diverses vagues generals a França

- No, no hi ha hagut cap vaga general. Els grans sindicats no han volgut. Hi ha hagut vagues generals parcials, vagues territorials, sectorials, però no una vaga general. El poble demana una vaga general i vagues «reconduibles» prorrogables, i els sindicats convoquen sols mobilitzacions generals, protestes i manifestacions nacionals.

- Què és una vaga «prorrogable», que es reclama en pancartes?

- La vaga renovable és quan l’assemblea dels treballadors en vaga decideixen continuar, o no, dia a dia. Cada sector, per exemple l’ensenyament, la salut, o l’administració pública, decideix continuar o no la vaga. Són decisions dels de què fan vaga.

- Que ens aconselleu fer a Catalunya?

- Una opció que podeu fer i que és molt popular, i que a més dóna diners per a la caixa de resistència, és bloquejar els peatges de les autopistes i es deixa sols una barrera perquè passin els vehicles gratuïtament. A França ho hem fet d’una manera una mica generalitzada. Es pot fer fàcilment amb 40 o 50 persones. Al mateix temps que es deixa passar als conductors, se’ls dóna informació i se’ls demana una aportació. Els que s’estalvien 10 euros o més, no els costa res donar un o dos euros. No és complicat i els resultats són bons. Aquí a Perpinyà ha anat molt bé als dos peatges.

- I ara, com està la situació

- Ara el moviment està hivernant, però el malestar segueix latent, i segueixen mobilitzacions menors una mica per tot arreu.

- Es farà caure el govern neoliberal de Sarkozy, o es preveu un nou fracàs?

- Fracàs no, perquè s’ha après molt en les mobilitzacions i hi ha molta més solidaritat, unió i consciència que abans. En quan al govern actual, la gent està molt emprenyada perquè ens prenen per idiotes. El govern fa molta propaganda dient que la reforma ja ha estat aprovada constitucionalment, i que és legal, i ens tira a la cara que totes les protestes són il·legals i no apropiades. La volen fer passar de totes maneres. Per a nosaltres, vingui el govern que vingui, l’important és que la gent està més preparada per defensar i aconseguir drets al carrer, sense confiar en els parlamentaris.

- I el partit socialista, a l’oposició i futur beneficiari de les revoltes, què hi diu?

- Els socialistes diuen que si els votem al 2012, tindran en compte el problema de les pensions, i canviaran la llei actual. Però no parlen de retornar la jubilació als seixanta anys. Aquests polítics no parlen clar, ni exposen el que faran. Són ambigus. Cal recordar que una de les màximes líders socialistes, Martine Aubry, va dir que cal allargar el dia de la jubilació. Però ara estan en contra la reforma de les pensions i se’ls comença a veure en les manifestacions, ja que s’acosten les eleccions.

- Com expliqueu que a Espanya, sent pitjor la situació dels treballadors, hi hagi menys mobilitzacions?

- A França hi ha una gran tradició sindical i de protestes estudiantils, com també dels sectors precaris i aturats. A Espanya, després de 40 anys de franquisme i després dels pactes de la transició i retallades de drets dels treballadors, es fa difícil manifestar-se. Vosaltres coneixeu més la situació, segurament hi ha molts altres factors, però en relació amb les protestes, sabem que han posat moltes condicions i dificultats per poder-se manifestar.

- Els precaris, aturats i immigrants han participat a les mobilitzacions?

- Molt poc. Els precaris han participat sols a les grans manifestacions, però no tant en la lluita del dia a dia. Els immigrants han participat molt poc, sols els que estan sindicats, que són pocs. Per exemple, en el sindicat de neteja de la CNT a París, la majoria són immigrants, i aquests sí que es van manifestar. I cal dir, que la CNT és el sindicat més important de neteja de París.

- Estaríeu d'acord en participar al Catalunya de manera regular, o bé fent dossiers extra on ens expliqueu el que passa a Catalunya Nord?

- I tant! Som diverses persones, sobretot dones, que estaríem disposades a escriure i assumir una corresponsalia i que estem interessats en millorar vincles i intercanvis. Tenim una relació fluida amb els companys de la CGT de Girona i ens agradaria està més connectats amb els sindicats i sectors de la CGT.

(*) L’inspector Eduardo Quintela, notori torturador i assassí franquista. Va organitzar la policia política a Barcelona a partir de 1939. A les seves ordres estaven els germans Creix.

>>> Entrevista realitzada per Txema Bofill, publicada al número 123 de la revista Catalunya-Papers (desembre 2010).