Entrevista a Jean Marc Rouillan, escriptor i revolucionari: “L’únic homenatge revolucionari a Puig Antich és continuar la seva lluita costi el que costi”

Jean Marc Rouillan és escriptor i revolucionari francès, o millor dit, occità amb avantpassats catalans. Fou un dels fundadors dels grups autònoms i armats MIL, GARI i Action Directe. Aquests grups tenen en comú que varen actuar contra les dictadura franquista, el feixisme, el neoliberalisme, l'imperialisme i el sistema capitalista. Grups actius des els anys 70 fins el 1985.

Ha sigut l'enemic número 1 de l'Estat francès durant molts anys. Per a nosaltres és un gran amic. I ens agrada sentir les seves reflexions, anàlisis i experiències. Ara es troba en llibertat condicional, però amb bona salut i molta energia. Cada vegada que ve al nostre país ha de demanar autorització.

- Vas conviure l'últim any amb en Salvador Puig Antich(1), fins als últims dos minuts abans de la detenció.

Al nucli armat, operàvem principalment en parelles. En Jordi Soler Sugranyes amb el Quesa (Pons Llobet) i en Salvador amb mi. Els diversos sectors del MIL pensaven (probablement amb raó) que ell calmava el meu "entusiasme" guerriller. Em trobàvem un pèl massa activista! I ell era tranquil i seriós. Al transcurs dels mesos, vaig veure en Salvador transformar-se en el Metge, en un un veritable lluitador revolucionari. La clandestinitat, l'acció armada de resistència... ens anava formant. I vaig acompanyar la seva mutació fins els últims instants, com acabes de dir, fins al metro, estació Girona, i l'ultim tiroteig.

Vam aprendre a estimar-nos i a respectar-nos. Per descomptat que hi van haver escridassades ocasionals. Desacords. Però políticament en la quotidianitat havíem arribat a una veritable harmonia. Tu saps el que és sortir junts cada dia de l'amagatall sense saber si seràs viu al vespre, o a la presó torturat. Els lligams que es creen tenen molta força...

Contràriament al que s'ha dit més tard, érem perfectament coherents sobre el camí a seguir després de l'autodissolució de l'estiu de 1973. Tan ell com jo, consideràvem la lluita armada com a una única estratègia viable i teníem com a projecte avançar cap a una major autonomia, cap a més autonomia política, cap a l'autonomia organitzada...

- Què ens dius d'en Salvador Puig, en l'aniversari dels 40 anys del seu assassinat?

Un moviment revolucionari no pot existir com a projecció d'un alliberament futur sense tenir una poderosa memòria... No es tracta d'una memòria única, oficial, commemorada, sinó d'una memòria contradictòria, activa, desafiant a cada pas les nostres debilitats del present... Una memòria crítica, una memòria complexa i col·lectiva. La meva generació afirmava que "tot és polític", i que tot pot ser i ha de ser contestat. Així que no tinc por que es critiqui la meva pròpia memòria, tot el contrari..., però lluitaré fins al final contra tots els que la maltractin desposseint-la justament de l'esperit exigent de la contestació. Qui la qüestioni falsificant-la en els punts fonamentals. Una memòria revolucionària no pot viure més que al cor de l'activitat revolucionària. No hi ha memòria fora de l'acció i de la realitat. A l'allunyar-nos de la pràctica, s'oblida l'essencial del que va passar fa 40 anys i més...

El MIL va rehabilitar la memòria dels maquis i dels grups armats de la FAI d'abans de la revolució, perquè el MIL per la seva pràctica concreta era capaç de recordar-se'n. Perquè gràcies a la seva lluita, va pujar a una muntanya d'on es veu millor el passat i el futur de la nostra tendència.

- A Can Batlló, vares explicar a les germanes de Puig Antich amb molta sensibilitat i cura el perquè anàveu armats i per a que servien les armes, i vares reafirmar el teu testimoni, a contracorrent, de que en Salvador, va matar un dels policies que l'estaven arrestant.

Jo estava present al metro Girona. Vaig veure el que vaig veure. I quedarà gravat en mi per a sempre més. Per començar, el fet que alguns companys hagin modificat l'historia per endolcir la seva responsabilitat personal, ho entenc fraternalment. Havien de seguir vivint després... amb això al cor. Però tot i així no cal explicar bajanades ... La història del Metge no pertany a nosaltres, com tampoc a la família, als ridículs periodistes “d'investigació", als jutges i als reaccionaris. La història del Metge pertany a la indomable història del moviment revolucionari. Sé que el Metge va disparar perquè era la seva elecció. S'havia expressat així en repetides ocasions. Va ser la nostra elecció. Una elecció col·lectiva. Radical. Ja havíem disparat a la policia. I el Metge va ser el primer a utilitzar la seva arma en el tiroteig de l'atracament de Fabra i Puig, uns mesos abans. Ell va disparar abans que els polis obrissin foc.

Unes setmanes abans, en els entrenaments de tir, ens vam adonar que de vegades la seva arma (un antiga 9mm de la guàrdia d'assalt) disparava a ràfegues. Pensàvem que ho havíem arreglat, però els fets del metro Girona demostren que no.

- Igual que tu, crec fermament que hem de recordar als que han donat la vida en la lluita. L'oblit és el preconitza l'Estat. Homenatges si, no? Com ho veus?

L'oblit és una arma de la contrarevolució. Un moviment amnèsic és un moviment sense arrels. No pot arrelar-se a la lluita de la nostra classe. I serà escombrat en el primer alè de la història. Serà escombrat al primer cop de vent de la Història. Sempre he dit, que l'únic homenatge revolucionari és continuar la seva lluita costi el que costi. Potser amb altres armes, perquè les situacions canvien... potser en formes noves, però sempre assumint l'experiència col·lectiva acumulada. En la meva lluita diària, rendeixo homenatge als “comunards”, a Bonnot, a Ulrike Meinhof... però també sé que és necessària una efemèride revolucionària per als més joves, per trobar moments per estar junts i fer el lligam. No cal transformar-se en professionals de les flors i corones ni en xerraires de la revolució. No, simplement cal saber dosificar. I cada dia de la meva vida militant, penso en tots els que lluiten i resisteixen a la presó. Em donen la força d'avançar.

- A Tornabous es va fer un mural en record de l'Emili Pardiñas, militant del MIL i l'autor d'un llibre autobiogràfic sobre el MIL. Parla'ns de ell.

Vaig fer algunes accions amb ell, però crec que l'aprecio encara més després dels seus escrits. M'agrada molt quan diu: "Vaig tenir por", que canvia sobre els suposats herois que han tingut la raó en tot, els quals es consideraven millors que els altres... i totes aquestes collonades de la valorització personal. La seva trajectòria demostra el seu compromís. Amb els seus diplomes podria haver esdevingut un gran advocat. Però la seva acció el va portar al paper d'acusat (tot i que ell havia sigut advocat laboralista). Sempre cal escollir el propi camp.

- Com va anar el teu recent encontre amb el guerriller i resistent Enric Melich?

La nostra retrobada va ser molt emotiva. L'Enric ha mantingut una ment molt clara malgrat la seva edat. Prenent cafè, hem verificat junts la nostra memòria dels anys 70... Vam revisar els rols del Negre (antic de la FAI i dels grups armats) i del Boticario i d'ell mateix, sobretot en l'ajuda al MIL i als GARI en armes i material, i sobre algunes anècdotes amb altres antics companys. L'Enric va voler informar-me precisament de la seva implicació en la resistència francesa i també de la seva integració als maquis de la Unió Nacional Espanyola durant l'operació de "reconquesta" el novembre de 1944 a la Vall d'Aran.

- A l'acte de Can Batlló, ens vares advertir del perill actual de l'extrema dreta. Com ho argumentes? Com veus la situació avui?

La burgesia ha optat per fer cavalcar de nou els monstres del feixisme. A tot arreu reforça les bandes de camises marrons. Ho hem constatat a Ucraïna. Ho veiem a França. Una onada reaccionària gela Europa. Donada la seva crisi general, ha d'aixafar qualsevol protesta contra les seves decisions i els desastres que provoca a la població. I el feixisme és una de les polítiques de la burgesia imperialista. De fet, el feixisme no ens arriba, existeix ja aquí i ara, per exemple, en les decisions d'Europa a Grècia, quan el govern fou expulsat per un govern administratiu, que no prové de cap procés electoral i que les seves decisions són irrevocables. Això és el feixisme típic. Els propers combats seran molt durs. Els mateixos que no ens hi preparen, perquè defensen solucions còmodes (un món bonic, ingenu), ens disparen a l'esquena abans que s'entri a la primera línia.

- Ens has comentat que tens ganes de participar a les diferents marxes dels maquis. Per què? I a quines aniràs?

El primer dia del meu retorn a Catalunya (fa dos anys i uns pocs mesos després de la meva llibertat condicional), vaig fer un homenatge molt personal a Ramon Capdevila "Caracremada" anant al seu lloc de naixement i a on va ser assassinat per la Guàrdia Civil prop de Castellnou. Fou una necessitat molt personal per trobar els camins de la muntanya on vaig seguir els passos dels maquis. Les petjades de Ramon em van portar a les mines de Fígols, on va esclatar la primera insurrecció comunista llibertaria... Vaig estar allà l'estiu passat pel aniversari de la seva tràgica mort a l'agost de 1963, amb els companys de Berga i del Bages. Al juny, també vaig anar a la marxa del maquis del col·lectiu “A les Trinxeres” de Ponent. Mentre pugui caminar, donaré testimoni d'aquesta generació de maquis i compartiré aquesta memòria amb els més joves. He d'assumir el rol d'enllaç i passador. Aquest any, participaré a la Marxa d'homenatge als maquis de l'Alt Empordà (2), del 16 al 18 maig.

- Què en penses de independència de Catalunya?

En primer lloc i per principi, defenso el dret a la llibertat dels pobles. Sóc bàsicament un antiimperialista i anti–colonialista, igualment sóc un lluitador antifeixista. Però això no és suficient. Doncs, en segon lloc, jo defenso més que qualsevol altre cosa els interessos i objectius del proletariat, i avui el proletariat és una classe mundial i globalitzada com mai abans. I la seva hora s'acosta. Si la meva afecció a aquest segon punt és estratègica, el primer punt és tàctic. No hi pot haver cap confusió entre els dos. No hi ha equivalència. No poden ser abordats en el mateix pla. Ni oposats per principi.

Jo crec que els revolucionaris han d'implicar-se i estar presents en el procés de descolonització. Madrid no pot acceptar-ho i s'hi oposarà amb totes les armes possibles i imaginables. Ja no tenen res a oferir, excepte els fonaments de la transició traïdora (la monarquia, la Constitució, etc...). Només els queda la força. I jo crec que la burgesia catalana possiblement claudicarà per evitar una confrontació real. I llavors el poble convençut dels seus drets es girarà cap als que siguin capaços de fer front a la coalició burgesa. La nostra funció serà la de conduir l'alliberament cap a experimentacions socials i de retrobar així l'experiència històrica del proletariat revolucionari a la ciutat de Barcelona.

- Has vingut moltes vegades a Barcelona. Com la veus avui?

He estat venint regularment a Barcelona aquests dos últims anys. He constatat en alguns mesos l'explosió qualitativa del moviment de base: les ocupacions, els llocs d'autogestió, la politització de grans sectors del moviment, la seva capacitat de construir una verdadera autonomia política... Del meu últim viatge a principis d'abril vaig tornar molt entusiasmat. De moment m'ha costat alinear-me a un marc de la situació (heretat d'un cicle de lluita acabat i d'una antiga experiència pràctica) sobre les diferents possibilitats de desenvolupaments antagònics actuals. Intento aprendre de forma ràpida i submergir-me profundament en les noves radicalitats per tal de fer aprofitar l'experiència de tota una generació sencera, la dels anys 60-80. Les condicions socials i polítiques, que varem conèixer han canviat. Està clar. Avui estan portades a l'extrem després del cicle neoliberal. Aviat caldrà prendre decisions i aquestes seran exigents.

- Ens pot parlar del tercer llibre de memòries que l'editorial Virus ha traduït i publicarà recentment?

La trilogia De memoria explica els 10 anys de lluita d'un grup d'estudiants que tenien 16 anys al maig de 1968. Vivíem a Tolosa de Llenguadoc, la capital de la segona Espanya, la capital dels "rojos" i els maquis. Intento de fer reviure un ambient i el nostre esperit de protesta radical, caòtica i violenta. Explico el camí recorregut cap a una major autonomia política, enmig de les velles organitzacions de Maig del 68 i l'ofensiva general de l'autonomia en els anys 1977-78. El tercer volum tracta principalment de l'any 1974 i el paper de la nostra facció en exMIL i GARI... I com varen intentar salvar en Puig Antich i alliberar els companys empresonats. Intento fer el text molt viu, demostrant així que les nostres lluites no eren mortíferes, sinó tot el contrari, estaven impregnades de comunitat, alegria i alliberament. La resignació i la protesta reglamentada (i acceptable) són mortíferes. I en morim... probablement més que d'una bala.

- De què te'n penedeixes al llarg de la teva vida?

Per exemple, acabo el llibre De memòria III amb un penediment: varem anar a Madrid a preparar l’operació contra Arias Navarro. I no haver matat l’Arias Navarro, aquest fet em molesta molt. Varem ser delatats pel “Barbas”, l’antic dirigent de transport de la CNT de Barcelona, que era un infiltrat.

- Ens pots explicar aquesta història.

Eren fets del 1977, ja mort Franco. Vam trobar Arias Navarro en la primera fase de transició. Just després de l’indult. Hi havia grups autònoms a Madrid, a Barcelona. Algú ens diu que sap on localitzar a Arias Navarro. Treballava al carrer Atocha. Ens donen la informació a Tolosa. T’imagines? La localització d’Arias Navarro! El Botxí de Màlaga, un torturador i moltes coses més. I nosaltres diem: “Endavant. No només pel Puig. Hi anem, ho fem i ens la juguem!”. Això volia dir que ja estem en una altra lògica, una lògica de guerrilla. Havíem fet un salt. Així, la historia dels estudiants de batxillerat que progressa amb els anys s’ha acabat. Fi de la trilogia. Hem arribat a la maduresa, a l’acompliment. Estem madurs. La història dels GARI és una historia molt bella.

Twitts de Jean Marc Rouillan ‏@J_M_Rouillan:
Enrecordem-nos de les idees de les Mujeres Libres: paritat de drets, contra la prostitució i el patriarcat, educació llibertària
Quan més l'orgull de l'edifici sigui gran, més bonica serà la seva caiguda
La lluita armada és necessària a algun moment del procés revolucionari.
2 ex obrers del GAD s'han suicidat. El Patronat és el responsable. Qui la fa, la pagarà.

Notes:
(1) De memòria II. El duelo de la inocencia un dia de septiembre de 1973 en Barcelona.Editat per Virus. Llibre sobre el MIL i Barcelona, on explica la vida i lluita amb els seus companys del MIL, sobretot amb en Salvador Puig Antich i en Jean Claude Torres, Cricri, amb qui convivia.
(2) Marxa d'homenatge als maquis de l'Alt Empordà. Capmany 16-18 maig. Programa: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9994

* Entrevista realitazada per Txema Bofill publicada al núm. 160 de la revista Catalunya.

Il·lustració: Roser Pineda