Entrevista a Jean-Marc Rouillan: “L’autonomia no té res a veure amb l’absència d’organització”

Jean-Marc Rouillan era anarquista durant
el maig del 68 i, més tard, es va convertir
en guerriller fundador del Movimiento
Ibérico de Liberación (MIL), els Grupos de
Acción Revolucionaria Internacionalista
(GARI) i Action Directe. Tolosa, que en
aquell temps era la capital de la segona
Espanya, la dels
rojos
, va ser la seva escola. Durant el maig del 68, es va comprometre amb el moviment revolucionari i va
tenir l’oportunitat de conèixer persones
que havien fet la revolució a Espanya.

Company de Puig Antich i d’Oriol Solé
Sugranyes, entre d’altres, va lluitar contra la dictadura franquista. Amb ells, va
dur a terme nombroses expropiacions
bancàries, que servien per finançar publicacions d’escrits crítics i per mantenir
diverses vagues. Pretenien radicalitzar i
esmolar els discursos perquè es tintessin
d’una projecció revolucionària i evitar
que les lluites se centressin en l’assoliment de la democràcia. Autor de diversos
llibres traduïts al castellà, com ‘Odio las
mañanas’ (Llaüt) o les últimes memòries,
‘De memoria’ (I i II), està a punt de publicar la tercera part de les seves vivències
(Virus). En aquests moments, es troba en
llibertat condicional, després d’haver
passat vint-i-cinc anys a la presó, deu dels
quals en règim d’aïllament.

- Quina ha estat la teva primera sensació en tornar a
Barcelona després de tants anys?

De molta emoció. A primera vista, m’ha semblat la mateixa
ciutat. Pensava que hauria canviat més... però es nota que
no és la mateixa pel cantó popular, tot i que aquest barri (el
Raval) ho era molt i continua sent-ho. Ahir a la nit, mentre
passejava pels carrers, em va impactar una cosa: la ciutat no
feia la mateixa olor, el mateix perfum. Abans, feia molta
olor de fregitel·la, d’oli d’oliva. I ara sembla que li falti una
olor, sembla una ciutat transparent. Però m’agrada ser just
aquí, a la cantonada del carrer Robador, perquè és un barri
on també vaig viure.

- Creus que el barri ha canviat?

Sí, el temps passa i les coses canvien, però, fonamental-
ment, queda alguna cosa.

- Què et va portar a lluitar contra el franquisme?

En la meva vida, he tingut dues sorts: tenir setze anys
durant el maig del 68 i viure a Tolosa, que era la capital dels
refugiats espanyols. Tota la gent que em trobava al carrer, a
les botigues, era gent que havia conegut la revolució i el
moviment dels maquis. Et podies trobar amb el Massana,
amb gent que havia practicat la lluita armada aquí. Aquestes
trobades i el fet que Tolosa bullia d’activitat l’any 68, immediatament, va portar a plantejar la qüestió de la lluita
armada. Era una evidència absoluta fer la lluita armada al
costat d’Euskadi o de Catalunya. Primer em vaig trobar amb
els bascos, vaig estar al costat del País Basc amb els grups de
suport a ETA i, després, em vaig trobar amb l’Oriol Solé i
vam venir a Barcelona, naturalment.

- Hi havia diversos mètodes de lluita. Per què vas escollir l’armada?

Al principi, vaig passar la frontera amb fulls volants, revistes, llibres, màquines d’impremta o coses així. Però, quan
érem a Tolosa, érem un grup extremadament radical –fins i
tot pel que fa a la violència de carrer– i érem uns dels pocs
grups de la ciutat que estàvem en contacte amb els
enragés
(enrabiats) de París. Érem conscients que la revolució es
faria amb les armes i, per tant, calia experimentar.

- Hi ha gent a qui no li deu agradar que el
Sebas
(sobrenom de Jean-Marc al MIL) es passegi per aquí...

Sí, és clar, passa a diversos llocs: vaig a una ciutat i l’alcalde
fa un comunicat explicant que no em vol. Després de Barcelona, aniré a una antiga ciutat de comunistes, Le Havre, i
ja hi ha una polèmica molt gran amb l’alcalde i el cap de la
policia. Volen treure les subvencions al centre cultural que
em vol acollir. Sempre és una lluita, la cosa està clara: no
volen passar pàgina sobre la lluita armada, però està bé per-
què nosaltres tampoc, perquè encara que ja no lluitem, dei-
xem la porta de la memòria oberta.

- Per la teva experiència, és evident que creus en la violència i l’has utilitzada. Per què creus que una revolució no pot ser pacífica?

Acabo de passar per la Rambla i hi havia furgonetes dels
Mossos d’Esquadra; et puc dir que ells estan llestos. La burgesia s’està preparant i ho fa encara que el moviment no ho
faci. Ens porten una guerra d’antelació perquè saben què
passarà i com passarà. Si hi ha grans mobilitzacions populars,
hi haurà grups que sobrepassaran el nivell de violència i ells
estan preparats per això. I nosaltres encara ens pensem que
tornarem a fer el 19 de juliol del 36... Després de les revolucions de 2005, he estat a diferents barris populars de França
i, en una reunió organitzada per l’alcaldia per reconstruir un
barri, hi havia un militar que proposava fer-hi grans avingudes. Vaig pensar en París, on, després de moltes barricades
durant el segle
XIX, el Baró Haussmann va preparar totes les
grans avingudes per això, perquè els blindats poguessin
penetrar i creuar molt ràpidament els barris. Avui dia, als
barris de França, utilitzen
drones
en qualsevol petit enfrontament... Ho veus? No estem preparats; ho dic i ho veig; no
estem llestos, el moviment no està llest. Ahir parlava amb
companys d’aquí que em deien que, a molts espais, feu
entrenaments de boxa. Et penses que, si avui dia hi ha un
enfrontament realment seriós, serà de boxa?

- Es parla molt d’alternatives al capitalisme. Creus que
n’hi ha alguna que funcioni? Que sigui real?

Reals ho són, el problema és saber i ser conscient que no hi
haurà alternativa sense l’enderrocament del poder, sense
una revolució. No es pot fer el socialisme sense haver
derrocat el capitalisme. Es poden fer experiments, sempre
n’hi ha hagut, però no són coses finalitzades.

- En funció del que veus ara, quin tipus d’organització
creus que fa falta per dur a terme una revolució?

És molt difícil. Estic en contra de la gent que fa grans teories sobre com haurien de ser o no haurien de ser les coses.
Però és clar que, l’any 77, hi va haver un gran canvi, que
essencialment va ser el moviment autònom. Va aportar
aquesta idea a través d’antics grups maoistes, que van dur la
lògica de la revolució cultural fins al final, és a dir, que s’ha-
via d’obrir foc contra el partit, contra el quarter general, etc.

Avui dia, als països desenvolupats, crec que no hi haurà un
moviment organitzat seguint la forma tradicional d’un par-
tit vertical o d’un sindicat, fins i tot com la CNT. Penso en
el concepte essencial de l’autonomia i no té res a veure amb
l’absència d’organització i reivindicació, que és el contrari
del que escolto quan parlo amb autònoms d’avui. Crec que
fan falta organitzacions revolucionàries, no el partit únic,
sinó diverses organitzacions revolucionàries que vagin més
enllà dels grups d’afinitat i dels grups autònoms. Les coordinacions han de ser de democràcia de base, amb una conscienciació semblant al que deia Ulrike Meinhof al text
sobre l’estructura del grup. Són experiments que cal fer i, al
mateix temps, cal introduir-hi enllaços com els que va promoure el MIL: entre el moviment guerriller antic i les
assemblees obreres que hi havia a la Bultaco i altres fàbriques en lluita. Penso que no s’ha de ser dogmàtic ni sectari
i dir: no vull treballar amb aquest perquè és comunista o
amb aquest altre perquè és anarquista. Cal experimentar
amb molta pràctica i determinació.

-
Per què deies que, si avui existís el MIL, estaries enfadat?

Estaria trist. La lluita armada no és un moviment ni un acte
individual. Aquesta part del moviment no apareix fins que
es passa a l’ofensiva i no veig que avui estigui en aquesta
fase. Aleshores, no agafes una pistola. Quan Ravachol feia
operacions, el moviment anarquista es trobava en plena
ofensiva i era molt poderós. En aquell moment, es podia fer
que una acció individual fos totalment col·lectiva. Però, si es
fa en un moment
fred, esdevé una acció, no és propaganda
pel fet... i fins i tot pot ser el contrari.

- Què en penses, del que s’ha creat al voltant de la
figura de Salvador Puig Antich?

És normal. És a dir, perquè una història existeixi, fan falta
màrtirs, gent que mor. Una història revolucionària
comença amb un enfrontament i gent que mor, que perd la
vida, que va a la presó. Per a mi, això és natural, normal. La
lluita és una cosa terrible; hi havia molta gent que deia que
ens executarien. La història del MIL ha estat explicada per
la gent d’aquí, per camarades que eren aquí i d’aquí, aleshores, només han explicat una part de la història. Jo penso que
la transició és la traïció, la gran transició és la gran traïció.

- En una entrevista publicada al número 39 d’El Pèsol
Negre
deies que, ara, després d’haver sortit de la presó,
tampoc et senties lliure. Per què?

No, no som lliures... Què és la llibertat? L’únic moment de
llibertat és quan lluites per la llibertat, perquè la llibertat
real és col·lectiva, de la classe dels oprimits, dels explotats.
És participant en la lluita per aconseguir-la que t’alliberes
una mica. El que vull dir no és militarista. He parlat molt
amb gent d’altres organitzacions que practicaven la lluita
armada i, quan et poses una pistola a la cintura en una situació com la que vaig viure a Barcelona, entens que ets lliure,
però que això es pot aturar en qualsevol moment... i aquest
sentiment és un sentiment de gran llibertat.

* Entrevista realitzada per Víctor Ricou publicada al núm. 309 del setmanari Directa.