CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Joni D., activista sociocultural i autor del llibre “Que pagui Pujol!”

Divendres, 4 març, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

carnaval bcn

Joni D. és autor del llibre “Què pagui Pujol!. Una crònica punk de la Barcelona dels 80” (La Ciutat Invisible, 2010), una crònica plena de referències musicals i localitzada a espais mítics de la capital catalana, molts d’ells desapareguts i esborrats de la memòria oficial, combina la recerca històrica i autobiogràfica, amb un acurat esforç per retractar el moviment punk de principis dels 80 del segle XX, a partir de fotografies, cartells i octavetes, fanzines i retalls de premsa.

El protagonista del llibre és el propi autor, adolescent i punk, que ens condueix des de l’irreverent escena musical alternativa i les primeres okupacions, fins a les mobilitzacions autònomes en contra de l’OTAN i el servei militar.

La història de deu anys que comença amb les primeres emissions de les ràdios lliures, i acaba amb el naixement de diversos projectes autogestionaris vinculats als moviments socials barcelonins. Un treball militant i resistent que ens mostra el pes i la significació de les contracultures urbanes, tot qüestionant l’estratègia de l’amnèsia orquestrada durant la Transició.

- Que pagui Pujol, és una contracrònica de la història oficial dels 80?

Són les meves memòries juvenils i, com que més o menys sempre he anat a la contra, contracultura, contrainformació, suposo que sí, que es pot dir que és una contracrònica. Hem de intentar ser nosaltres mateixos els que escrivim la nostra història perquè si sempre l’escriuen els mateixos és una història fictícia i tergiversada.

- Què va ser el punk: una manera de viure la vida, la música, una postura política i crítica amb la societat?

Va ser de tot una mica. Va començar amb la música i la imatge, el desvergonyiment individual a gran escala, va continuar com una manera de viure, d’autogestionar les nostres vides i va acabar sortint al carrer a expressar idees molt concretes. En aquells anys vuitanta el moviment punki va fer una evolució impressionant.

- Estructures el teu llibre en tres grans blocs. Quin és el contingut de cadascun d’ells?

Bé, vaig començar a escriure sota el títol de “La importància de les petites coses sense importància”, que és un d’aquests grans blocs dels que parles, doncs inicialment volia reconèixer la tasca quotidiana de totes aquelles persones que sense voler fer història mitjançant la seva actitud van contribuir positivament a que la vida que tenim sigui com és. A mida que avançava em van sortir els altres dos blocs: “Les coses importants” on explicava fets que en el mateix moment de realitzar-se ja sabíem que tindrien unes conseqüències (com ara els apunyalaments d’alguns fatxes envers companys, o el moment en que vaig conèixer a determinades persones importants en la meva vida) i “Les coses que passen” on parlo de la nostra realitat sense entrar a fer valoracions molt serioses d’aspectes de la nostra existència que d’alguna manera anaven lligats a la nostra actitud (com ara les drogues, la música o l’agresivitat).

- En quin moment i per què es polititzen els punks de Barcelona? Hi té a veure la confrontació amb els feixistes?

Els punks èrem socialment molt innocents, èrem agressius però no violents i en tot cas la violència inicial, a principis de dècada, era contra nosaltres mateixos. Érem capaços d’autodestruir-nos per mostrar el rebuig frontal a la societat que ens havíem trobat. Al mateix temps i per la mateixa raó volíem fer la nostra vida, sense controls superiors, d’aquí venia la nostra participació a ràdios lliures, fanzines, grups musicals, l’organització de concerts, etc... Tot ens ho fèiem nosaltres. Va arribar un moment, l’any 84, en que ens vam adonar que a Europa els punks tenien locals propis, els squats o kraks, les cases ocupades, i vam decidir provar per tal de poder tenir locals d’assaig, a partir d’aquest moment va ser tot plegat un tifó: ocupació, repressió, contacte amb els ateneus llibertaris, manifestacions, nova ocupació, presons, protestes, aparició dels nazi- skins, autodefensa, lluita contra els servei militar, de nou repressió, fins el dia d’avui... Si no haguessin aparegut els fatxes no hauria canviat res. Vam aprendre a hòsties, que principalment van ser dels cosos repressius.

- Quin paper tenien els punks en les okupacions? Era possible una okupació sense punks? I quina relació tenien amb els ateneus llibertaris?

Les primeres ocupacions van ser punks, del tot, en instigació, planificació i desenvolupament, però ja a la primera van a parèixer els companys de l’Ateneu Llibertari de Gràcia que, quan va arribar la policia a reprimir, van ser els primers en començar a creuar contenidors i cotxes per tal de plantar cara... Aquells “adults” de cabells llargs i barbes que nosaltres vèiem com hippies ens van començar a obrir portes i a ensenyar-nos com moure’ns en determinades situacions. L’endemà, a l’ateneu, mateix i mentre tenìem 17 o 18 companys i companyes al calabós, vam fer una roda de premsa a la qual van apropar-se els companys de l’Ateneu de Poble Sec. A partir d’aquell desembre del 84 ja vam tenir clar de quina banda estàvem i quins eren els nostres companys. La tercera ocupació, Cros 10, ja va ser una mica híbrida, punks santsencs amb el suport explícit de l’Assamblea Llibertària del Barcelonés...

- L’activisme punk contra el servei militar obligatori, es va entendre i valorar en el moviment antimilitarista?

Crec que si, mai oblidaré en Jordi Garcia quan m’hi vaig apropar per primera vegada al Casal de la Pau, seria l’any 83, jo tenia catorze o quinze anys i vaig anar a ensenyar els meus fanzines, ell de bon començament em va obrir les portes per a que col·laborés a “La Puça i el general” i, a la revista, a banda d’articles sobre punk i coses similars, van realitzar el primer reportatge que recordo haver llegit sobre el moviment d’ocupació. Quan el Poly, baixista de L’Odi, es va fer objector, va trencar molts tabús dins del propi moviment punk, que veia l’objecció com cosa de hippies, i va ser un no parar... Crec que la lluita contra la “mili” va ser la lluita més important del jovent de l’Estat un cop mort Franco.

- Van ser els punks els “antisistema” dels 80 i, com a tals, criminalitzats pels mitjans i, de retruc, per la opinió pública en general?

I tant, els punks son els instigadors de l’antisistemisme, hi havia un grup anglès que es deia Antisystem, sempre vam saber que ho èrem. Probablement la diferència més important rau en que a partir que ens van conèixer, els moviments socials, encara que no compartissin la nostra agressivitat la comprenien, doncs la violència no era un tabú, venìem d’anys molt violents per part de l’Estat, després d’una dictadura assassina. Crec molt conseqüent que els joves surtin al carrer a trencar aparadors de botigues de moda que només ens venen dones anorèxiques i imatge fashion. Algú ho ha de fer...

- Cóm es podria expressar avui dia tot el que s’expressava en els fanzines? Hi ha lloc per un NDF digital?

Els joves saben com arribar als altres joves, és qüestió de trobar els canals, ells estan en xarxa i es diuen el que s’han de dir, nosaltres els hi hem d’anar obrint portes de sortida, ensenyant-los camins, i que ells facin el que han de fer... Des de fa uns mesos hi ha un NDF digital. Com el llibre, és una qüestió visceral, necessito treure el que passa pel cap, el cor i la panxa, per estar tranquil amb mi mateix, ha canviat el significat de les sigles, doncs a aquestes alçades no tinc cap necessitat de provocar la meva mare, que m’enten perfectament. Ella era fan de Sinatra i per això jo li vaig posar al fanzine “Niños Drogados por Frank”, avui en dia l’NDF digital significa “Notícies Del Front” i es troba a blogspot.com.

- El llibre, és pels supervivents d’aquella Barcelona dels 80 o intentes provocar alguna reacció o empatia en la gent jove d’avui? Pot ser que el “no future” sigui més cert avui?

Nosaltres de joves èrem una mica sectaris i ens crèiem gairebé amb la veritat absoluta, per això, de principi, no buscàvem l’ensenyança de la generació anterior, a sobre, els qui ens haurien pogut entendre i donar un cop de mà (per sort sempre hi ha excepcions) o els havien matat, o estaven al talego o exiliats o enganxats, parlo dels autònoms, d’aquells autònoms que es van deixar la pell en la lluita contra l’Estat de finals dels 70 i principis dels 80. La veritat és que espero que el llibre pugui servir d’alguna cosa a les noves generacions si més no per què sàpiguen que si necessiten qualsevol cosa, aquí estem. Òbviament, sí, avui el futur és bastant més negre...

* Entrevista realitzada per Núria Fabregat i publicada al núm. 125 de la revista "Catalunya".

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció