Entrevista a José Saramago: “Sóc un comunista llibertari”

[(26-05-2004) ...
Als pocs dies d'acabar el seu Assaig sobre la lucidesa, José Saramago va comentar en el seu cercle íntim : "Després d'aquest llibre, jo ja em puc morir". I alguna cosa de testament polític té aquesta novel·la que l'escriptor portuguès considera "un llibre molt, molt necessari" i en el qual administra la seva crítica més dura a l'esquerra occidental. Sota la innocent aparença d'una fàbula, Saramago imagina una interessant trama sostinguda en el vot en blanc del 83% de la ciutadania. Amb l'eco d'Assaig sobre la ceguesa com a teló de fons, la moral en aquesta ocasió apunta a un col·lectiu que ja no és cec, però que continua sense voler veure i, d'altra banda, encoratja a una espècie de revolució blanca en subratllar l'immens poder de l'opinió pública, l'única, segons el parer del premi Nobel, capaç de canviar el món.

PREGUNTA. " Qui ha firmat aquest pacte per mi ? ", es pregunta el personatge central de la seva novel·la. Aquesta frase que implica la presa de consciència del protagonista és clau al camí cap a la lucidesa ?

RESPOSTA. Sí, clar. Aquesta frase és la clau de la novel·la. La frase apareix quan la novel·la ja està molt avançada i no és que jo la tingués al cap en començar a escriure. Era latent dins de mi i actuava com un motor que feia avançar la novel·la internament. De sobte, tot va aflorar a la superfície.

P. Durant la lectura d'Assaig sobre la lucidesa subjeu el seu cèlebre Assaig sobre la ceguesa, no només pel to i la forma de la narració sinó perquè ressuscita algun personatge . Podríem dir que la diferència entre ambdós llibres rau en la deliberada intenció política d'aquest últim?

R. Al principi no em vaig plantejar una relació directa entre els dos assaigs. Tingui en compte que després de l'Assaig sobre la ceguesa he escrit tres llibres més : Tots els noms, La caverna i El home duplicat. Encara que entre ells hi ha un corrent subterrani, està clar que aquest no és la continuació d'allò. I sí, aquesta novel·la és nítida, clara, rotunda i deliberadament política. L'assaig sobre la ceguesa també ho era, però d'una manera molt encavalcada, sempre donava al lector les claus perquè ell pogués treure conclusions polítiques del que estava llegint.

P. Llavors era la societat la que estava cega i aquí la crítica apunta implacable a les institucions, als partits, al poder polític en general i als governs en particular. Si no es conegués la seva filiació comunista hi ha moments en què la novel·la es diria que està escrita per un anarquista.
R. De vegades he reflexionat sobre el fet que jo continuï sent comunista. Sens dubte ho sóc i no m'imagino a mi mateix sent una mica diferent. Però m'he adonat que havia d'afegir alguna cosa a aquest dir "jo sóc comunista", i el que estic afegint és que sóc un comunista llibertari.

P. Caldrà definir llavors el que és això.

R. Crec que sí, caldria pensar-ho. I és evident que una concepció ortodoxa del que pogués ser el comunisme, portat al seu últim extrem com en el cas de l'anarquisme, portaria a la dissolució de l'Estat.

P. A la seva novel·la planteja el problema de la llibertat subratllada com a tret individual davant les consignes de la comunitat. Com és aquesta llibertat que reclama vostè, que sempre ha estat preocupat per la justícia i el benestar del col·lectiu?

R. El que aquí es planteja és una qüestió sobre els finals econòmics. Efectivament hi ha globalització econòmica, però sembla que no ens adonem que alhora és una globalització política i això s'ha fet evident a partir de l'11 de setembre. Cada vegada ens adonem amb més exactitud que fins i tot en un sistema com a aquest, que sembla que et promet tot, començant pels drets humans, la llibertat pot ser senzillament un miratge. La novel·la és una crítica frontal al sistema, als governs. En ella es denuncia fins i tot el terrorisme d'Estat, amb la manipulació i tot el que comporta, que a més és l'escenari amb el que hem de conviure quotidianament. Però tot això que a la novel·la es desenvolupa és cert, no és només ficció, i és el que jo penso. Potser sigui una mica escandalós des del punt de vista de l'esquerra el que la manifestació més clara d'assumpció de la llibertat, el descobriment del que significa aquesta frase de la que parlàvem al principi - " qui ha firmat aquest pacte per mi ? " -, sigui un policia el que la protagonitzi, un comissari de policia que està allà recuperat.

P. Que a més és l'heroi de la novel·la.

R. Que és l'heroi de la novel·la i un home de dretes. L'esquerra em preguntarà on són nostres herois positius i jo no tinc cap resposta per donar. No estic escrivint la novel·la per demostrar això o allò, sinó per dir el que m'interessa i em preocupa i no per pensar que a l'esquerra li convindria molt o li agradaria que el personatge més positiu fora d'esquerres.

P. Està pensant en algun país en plantejar aquest 83% de vots en blanc com a resultat electoral o és una crítica al sistema global de govern occidental?

R. Jo se'l desitjaria a tots els països, a tots, per una raó molt senzilla i és que sembla que no passarà mai pel cap de cap polític el pensar que el sistema democràtic té dins una bomba, que és el vot en blanc. I la intenció no és destruir-lo sinó reformar-lo, renovar-lo i reinventar-lo. El dia en què una majoria d'electors, a qualsevol país del món, votés en blanc, la pregunta seria : què fan ara els polítics ?, què fan ara els partits ? Fins ara tot això ha funcionat d'una manera consensuada, és a dir, l'abstenció existeix ; el vot nul existeix i el vot en blanc existeix, però si l'abstenció és alta, llavors es dirà que estava plovent, o que el temps era formidable per anar al camp o a la platja. Els vots nuls ? Allà sempre ho oculten, però i el vot en blanc ? Sempre se sap que hi haurà uns quants vots en blanc, però que no són ni testimonials, perquè com són blancs sembla que no estan testimoniant res. Com ara és molt complicat fer una revolució, perquè no se sap gaire bé com fer-la, ni amb què mitjans, i les manifestacions es poden muntar, hi ha quantitat d'elles tots els dies, motivades per les causes més honestes, però revolucions res. Ara imaginem un resultat electoral d'un 83% de vots en blanc, si això ocorregués jo crec que seria una revolució perquè plantejaria, sense disparar-se un sol tret al carrer, el què és el que fem ara?

P. Però a la seva novel·la aquesta pregunta es planteja i la resposta és una tragèdia.

R. Acaba malament, clar. És cert, amb el nostre caràcter demencial sempre acabaria malament si això ocorregués en la realitat. Jo no vull dir que tots els governs es comportaran com el Govern d'aquest país a la meva novel·la, que acaba en una tragèdia, però alguna cosa canviaria. Encara que no sóc tan ingenu per pensar que això pugui ocórrer un dia, encara que sospito que després de la publicació de la novel·la el vot en blanc pujarà, almenys en el meu país.
P. En Assaig sobre la ceguesa feia una seriosa advertència respecte als perills que comporta la pèrdua de valors i aquesta advertència genera aquí una trama política macabra. Hi ha alguna cosa d'implicació directa, de testament polític personal o ens hem de limitar al terreny de la ficció ?
R. Hi ha una implicació personal directa. Sóc un ciutadà, una persona que camina per allà, que s'adona del que passa i que alhora escriu històries. Em semblaria molt difícil que el que passa a la novel·la no passés d'una forma o una altra en la realitat, tenint en compte la persona que jo sóc. No estic dient que sigui formidable, però sóc i penso d'una determinada manera i això es transparenta a la meva obra. En l'Assaig sobre la ceguesa i potser amb Tots els noms no es nota tant, però allà té La caverna, El home duplicat, ara l'Assaig sobre la lucidesa. No vull anomenar-lo el meu testament polític perquè encara m'agradaria escriure algun llibre més. Però si jo no pogués parlar d'ara endavant, si no pogués per una raó o una altra continuar escrivint, em diria : bo, no passa res, el que va quedar allà, la qual cosa he escrit en aquesta novel·la, serveix per a que la gent, els lectors dels meus llibres, estiguin avisats sobre el món en el qual vivim.

P. Vostè, que no tem les declaracions polèmiques, per què se situa al terreny del simbòlic per fer la seva denúncia política en aquesta novel·la ? Creu que és més eficaç?

R. Sí, penso que el recurs a l'al·legoria és més eficaç. Si jo expliqués aquesta història d'una altra forma, com una espècie de novel·la realista, o com si fos un reportatge, no sé si tindria alguna eficàcia. D'altra banda, des de l'Assaig sobre la ceguesa he utilitzat l'al·legoria i la fàbula com a acostament als temes i crec que ha funcionat. L'Assaig sobre la ceguesa és una novel·la molt llegida sobretot pels joves. És increïble la quantitat de nois i noies que s'apropen a mi per dir-me que aquest llibre ha canviat les seves vides i, si ells el diuen, per alguna cosa serà. De vegades penso que aquesta novel·la a més d'una fàbula és també una sàtira.

P. És un atac frontal als sistemes democràtics i, parlant de declaracions polèmiques, ha arribat a declarar que "la democràcia és una presa de cabell". Com s'atreveix a fer una declaració tan contundent?

R. Com qualificaré un sistema que em permet únicament treure un govern i posar-ne un altre però no em permet absolutament res més ? Dic, i ho repeteixo, avui els governs no manen. Els governs són els comissaris polítics dels bancs. No sóc l'únic que critico això, hi ha molta gent que l'està dient, el que passa és que potser la meva forma de dir-lo sigui més explícita.

P. Li faig aquesta pregunta perquè crec que el que vostè diu assoleix una gran ressonància...

R. Que jo m'arrisco? És que no tinc una consciència d'arriscar-ne molt. Vaig inventar per a mi una espècie d'autodefinició que explica la meva actitud una mica provocativa, ho reconec, deliberadament provocativa, clar que sí. Jo em dic : quant de més vell, més en lliuri ; i quant més en deslliuri, més radical.

P. Seguint amb la democràcia, com resoldre problemes com el de la justícia social o el de la distribució dels béns sense unes pautes democràtiques?

R. Vostè sap que això no s'aconsegueix amb la democràcia. Creu que són els governs els que han inventat la precarietat de l'ocupació ? A algun govern democràtic se li passaria pel cap dir ara, elaborarem aquí unes lleis perquè això funcioni d'una forma diferent ? Creu que han estat els governs ? Clar que no, clar que no. Quan jo dic que és una presa de cabell ho dic en el sentit que sembla que l'esquema democràtic ho promet tot i crec que el que et dóna amb la mà dreta te'l treu amb la mà esquerra. Jo no vull repetir coses que són òbvies, coses que són terribles, el fet de què cada quatre segons es mor una persona de gana al món i coses així, jo les dic i immediatament m'anomenen demagog. Els drets humans. Què passa amb els drets humans ? Que no ens prometin gens, que no ens facin propostes electorals, ni propostes de govern, treguin de la caixa la creació de l'Estat de Drets Humans que allà és tot el que un ésser humà necessita per tenir una vida digna, i que l'apliquin.

P. Citava fa poc una sèrie de llibres seus i m'adono que la reflexió sobre la identitat és un tema nuclear a la seva obra.

R. Sí ho és però d'una manera no molt compromesa. Miri el problema de la identitat, és a dir, quan som qui som ? En quin moment de la nostra vida ens hem reconegut com el que érem ? Es parla del poble espanyol però n'hi ha molts, per exemple en Galícia, Euskadi, Catalunya, que diuen que no són espanyols. Jo d'això no vull parlar. Però puc parlar del poble portuguès i des de fa gairebé mil anys s'està parlant del poble. Bo, ja que jo no crec, i al llibre està escrit d'una forma rotunda, jo no crec en el poble. M'adono que el que té importància en la vida d'un poble són les generacions. I li dono un exemple : durant cinquanta anys s'ha lluitat en Espanya, i nosaltres a Portugal, contra una dictadura. Fa trenta anys s'ha fet una revolució que va esfondrar el sistema autoritari, dictatorial, i ens trobem en el que es va dir "la democràcia". No sabíem, i em sembla que fins i tot ara la gent no s'adona, que la democràcia no és un punt d'arribada, la democràcia és un punt de partida. I, després d'una revolució com la nostra, la del 25 d'abril de 1974 on es va acabar amb el sistema i la maquinària repressiva, només hi havia al primer pas per arribar a una cosa que podria començar a dir-se democràcia. Què passa ara després d'aquesta generació activa, amb idees, amb equivocacions, errors i tot això ? Doncs l'apatia i la indiferència. Parlem de generacions i no del poble perquè algunes mereixen tot el respecte. Jo estic fart que em parlin del poble.
P. Tanmateix vostè sembla un home feliç. On troba les raons per a aquesta felicitat?

R. Quan tenia 18 anys record haver dit una cosa absolutament impensable en un noi amb aquesta edat, i va ser: "El que hagi de servir, a les meves mans arribarà". I crec que aquesta ha estat d'una manera inconscient la regla d'or de la meva vida. No he estat mai una persona ambiciosa que es posés metes, he viscut la meva vida fent simplement el que volia. Sóc una persona feliç, que no ha buscat la felicitat, però que potser la meva saviesa o la meva ciència infusa ha fet que estigués en el moment i en el lloc on alguna cosa podria ocórrer. Quan Pilar va decidir el 1986 anar de Sevilla a Lisboa perquè volia conèixer l'autor del llibre A, ja que allà sense que jo em donés explica en aquell moment alguna cosa estava passant que seria una empenta més cap a la felicitat. Així que aquell noi de 18 anys crec que tenia raó.

P. Quina és la seva valoració personal dels últims esdeveniments -11-M i eleccions del 14 de març- ocorreguts a Espanya?

R. Si la seva pregunta pretén suggerir que els atemptats de l'11 de març van influir decisivament en el resultat de les eleccions del 14 de març, la meva resposta és que al contrari del que la dreta política i la dreta mediàtica vénen afirmant no crec que tal influència hagi existit. Sembla que es vol oblidar la llarga història de "desastres" del Govern del PP, des que José María Aznar va posar els peus a sobre de la taula del senyor Bush fins a la cega ocultació de dades informatives sobre l'atemptat, passant pel Prestige, per la guerra de l'Iraq i per l'engany sistemàtic, fins al dia d'avui que, contra l'evidència dels fets, jura i perjura sobre l'existència d'armes de destrucció massiva. El PP no vol reconèixer que la majoria de la població estava farta de veure-ho en el poder. I sembla que no li surten bé els comptes quan veuen que han estat els nous electors, és a dir, els joves, els que van donar la victòria al partit socialista.

P. En Assaig sobre la lucidesa queda qüestionat el sistema de govern dels països occidentals i per tant la democràcia mateixa. Els últims esdeveniments, reforcen la seva reflexió?

R. Només indirectament. Els defectes del sistema democràtic, la seva incapacitat per anar més enllà d'una cerimònia més o menys ritualista, aquesta democràcia que es redueix al formal i que és incapaç de guanyar una substancialitat visible... Tot això són mals de soca-rel, per tant poc han de veure amb els esdeveniments de referència, aquests o d'altres. L'Assaig sobre la lucidesa és una reflexió sobre la democràcia, i ho he escrit perquè l'anés, ho és de manera radical, això és, intenta anar en l'arrel de les coses. La democràcia no es pot limitar a la simple substitució d'un govern per cap altre. Tenim una democràcia formal, necessitem una democràcia substancial.

P. El 14 de març hi va haver una participació del 80% i una alta concurrència dels joves. No creu que aquest percentatge reforça la democràcia?

R. Òbviament, els alts percentatges de participació són sinònim de la vitalitat cívica de la població consultada. I si, com en aquest cas, aquestes xifres s'incrementen per la participació dels joves, millor encara. Però no ens enganyem, si a una participació alta com la d'aquesta ocasió no li succeeix un aprofundiment autèntic de la vida democràtica, llavors les coses hauran variat una mica de color però no de densitat. Quan els joves van cridar a Zapatero: No ens fallis", sabien el que deien. Espero que Zapatero també ho sàpiga. No només per a avui i demà, sinó per sempre.

P. Davant el terrorisme, quina seria la seva recomanació ? Com combatre'l ? Com poden reconvertir-se les relacions amb els països àrabs en conflicte ?

R. En primer lloc, és molt important no confondre àrab amb terrorista. En segon lloc, cal intentar una política d'aproximació que es caracteritzi per la lleialtat de les intencions i dels procediments. En tercer lloc, no oblidar que Occident té en el seu passat crims semblants a aquells dels quals avui és víctima. En quart lloc, cal tenir sempre presents les paraules de Ricoeur : "L'altre és com jo i té el dret de dir jo". I en cinquè i últim lloc, potser hi hagi una solució al problema, però aquesta no la conec...

BIBLIOGRAFIA

L'home duplicat.

La caverna.

Tots els noms.

Assaig sobre la ceguesa.

Gairebé un objecte.

Viatge a Portugal.

Quaderns de Lanzarote.

L'Evangeli segons Jesucrist.

Història del cèrcol de Lisboa.

Manual de pintura i cal·ligrafia.

El rai de pedra.

L'any de la mort de Ricardo Reis.

Memorial del convent.

(Tots publicats a Alfaguara).

Alçat del terra. (Seix Barral).

Les maletes del viatger. (Ronsel).

L'any de 1993. (De l'Oest Edicions).

Article original al Rojo y Negro Digital