CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a Josep Junyent, economista i enginyer industrial: «La majoria dels crèdits hipotecaris del sistema bancari de l’Estat conté errors en el càlcul dels interessos»

Dilluns, 25 març, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Què representarà per a les execucions hipotecàries que hi ha en curs el pronunciament del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea?
És una escletxa. Obre una porta. Però, a nivell de la legislació espanyola, no té cap transcendència perquè no és vinculant. És el Govern de l’Estat el qui ha de decidir si, d’acord amb aquesta doctrina europea, modifica la Llei hipotecària o no, i ja han dit que ho pensen fer. Fins ara, els jutges no podien prendre cap mesura cautelar per suspendre un procés hipotecari. Per moltes irregularitats que veiés. La qual cosa, segons l’opinió del magistrat José María Fernández Seijo, titular del Jutjat Mercantil núm. 3 de Barcelona –que és qui va adreçar la consulta a Brussel·les–, era un abús que vulnerava els drets dels consumidors. I el tribunal de Luxemburg li ha donat la raó. L’única cosa que podien fer els afectats i les seves defenses era, un cop conclòs el procés d’execució, demanar una indemnització a favor del pobre creditor. Però el pis ja l’havia perdut…

Quins arguments tindran a partir d’ara els afectats per un procés d’execució hipotecària per paralitzar el procés judicial?

Bàsicament n’hi ha dos. L’un és derivat de la logística hipotecària. Els jutges decreten l’execució hipotecària normalment a partir un certificat notarial que dóna fe del que deu el beneficiari de la hipoteca. Però els notaris no comproven res. L’únic que fan és certificar el que diu el banc, que és una de les parts. Però ni verifica si el banc s’ha equivocat, ni li pregunta res al deutor, que, per cert, és qui paga la minuta del notari. Jo diria que aquí els advocats tenen una arma molt forta. A partir d’ara podran dir al jutge que no estan d’acord amb la fe notarial, i el magistrat, recolzant-se en la doctrina de Luxemburg, haurà de paralitzar el procés fins que el denunciat certifiqui que també hi està d’acord i, si no n’hi ha, que un tercer comprovi la bondat dels comptes.

Aquest és un. I l’altre?

Es basa en el principi següent: la pràctica totalitat dels crèdits bancaris tenen errors perquè la TAE no es correspon amb els interessos cobrats. I aquí el principal culpable és el Banc d’Espanya. En la circular 5/2012, de 27 de juny, donava unes fórmules per al càlcul dels interessos en casos de descobert que són una bestiesa en lletres majúscules. Són unes fórmules per calcular el TAE que sempre donen el mateix resultat, et cobrin un cèntim o 1.000 milions d’euros. Encara que el malalt estigui a 42 de febre, el termòmetre del Banc d’Espanya sempre marca 36. És una eina ideal per a les entitats perquè puguin enganyar els seus clients. Quan els jutges es troben amb un TAE, el donen sempre per correcte i en realitat el més probable és que no ho sigui. És el llop dedicant-se a vigilar les gallines. Així enganyen els jutges i aquests no poden saber si els interessos reals són usurers o no. Més del 50% dels apunts bancaris estan mal fets. I li parlaria d’una entitat concreta la qual tots els crèdits hipotecaris que ha concedit en els últims 35 anys estan mal calculats: tots absolutament.

Els jutges fins ara no han fet tot el que ha estat a les seves mans en defensa dels afectats de desnonament?

Alguns sí. Però molts es limiten a consultar informació al Banc d’Espanya, i no tenen en compte que el Banc d’Espanya sempre anirà a favor de les entitats. En aquest moment hi ha 140.000 processos d’execució hipotecària oberts. Això vol dir que hi ha 140.000 advocats treballant-hi. I a molts els falten coneixements econòmics i de l’operativa bancària. A més, cal tenir en compte que la majoria dels jutges tenen uns coneixements de matemàtica financera molt rudimentaris, i amb els advocats passa el mateix. Saben trobar arguments legals, però costa trobar arguments financers. Hem de donar armes de tipus econòmic i financer als ciutadans i sobretot als advocats perquè puguin proporcionar arguments als jutges per aturar els processos. S’hauria de crear una plataforma que es dediqui a comprovar les dades de les entitats. Jo em brindo a ajudar a crear-la altruistament. El gran problema és que els bancs disposen de tots els mitjans, poden encarregar tota mena de diligències i, en canvi, l’afectat va al jutjat amb una mà al davant i l’altra al darrere. Si no pot pagar la hipoteca, que vol dir que tampoc no menja, com pot encarregar una auditoria? És la lluita de Goliat contra David però amb l’agreujant que la fona la du Goliat.

Se suposa que el Banc d’Espanya és un òrgan regulador, és a dir, que vigila que les entitats financeres compleixin les regles de joc. No és així?
A la pràctica no. Té per missió garantir la transparència del sistema financer, però és el principal culpable de l’opacitat d’aquest mercat.

No són creïbles els comptes de resultats de les entitats bancàries?
De cap manera. Tot el sistema financer espanyol és una gran Bankia. Els casos de la Caixa de Castella - la Manxa, de la CAM, del Banc de València… no són l’excepció sinó la norma. Si avui es fessin els balanços de totes les grans entitats amb els criteris amb què ara s’ha valorat Bankia, tots tindrien un forat. Tots. Els resultats que ofereixen les entitats dels seus exercicis anuals són tots falsos. A Espanya només hi ha tres entitats solvents: la Banca March, la Caixa d’Ontinyent i la Caixa de Pollença. De totes les altres, en tinc molts dubtes. El Banc d’Espanya tot això ho sap, però mira cap a una altra banda perquè el preocupa no trobar-se amb una altra Catalunya Caixa o una altra Bankia. I el regulador prefereix callar. El seu problema és que s’aguanti com sigui el sistema financer espanyol. El Banc d’Espanya ha passat de ser tutelador del mercat a ser captiu d’aquest mercat.

José Luis Rodríguez Zapatero va dir que la banca espanyola era de les més solvents del món…

Fals. Pateix una greu davallada, però no d’ara, amb la crisi global, sinó des de fa ben bé 25 anys. El negoci de la intermediació bancària ha estat el millor negoci que hi ha hagut en els últims 200 anys, però en l’últim quart de segle s’ha tornat ruïnós. Això no és un fenomen d’aquí, sinó global. I no ha sabut trobar-hi un antídot. Han fet de tot: assegurances, fons d’inversió, una sèrie de productes més o menys llaminers… però tot ha fracassat. El problema, principalment dels bancs de l’Estat, és que no poden pagar la política expansionista absolutament delirant en què s’han ficat.


També es van equivocar apostant-ho tot en el sector immobiliari...

El tema immobiliari és l’última malifeta de les entitats per treure algun rendiment. Però, quan posen l’excusa que la seva mala situació és deguda al fet que ha esclatat la bombolla financera… no, perdó, és que l’han feta rebentar els mateixos bancs. El negoci immobiliari de les entitats financeres es nodria a base de crèdits de l’estranger a mitjà termini, que s’invertien aquí a 35 anys. Així van crear una piràmide: mentre els diners venien fàcilment d’Europa, s’anava inflant; però, quan es van tancar els mercats, se’n va anar tot en orris. I el més gros de la patacada immobiliària encara està per venir... perquè els 280.000 milions i escaig que deuen als bancs els grans promotors immobiliaris, aquests no els pagaran mai. El problema no són les hipoteques familiars, que suposen el 35% dels préstecs i que es paguen bastant bé –la morositat és de l’ordre del 4%–; la part més important l’aporten els grans promotors. Aquests són els que faran mal, perquè tenen moltes promocions aturades que no valen res.

Són assumibles les demandes de la ILP presentada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca al Congrés? Els seus detractors diuen que aprovar la dació en pagament amb caràcter retroactiu provocaria la fallida del sistema bancari…

És un argument ridícul. La gent no especula amb el seu habitatge. Aquell que no pot pagar i entrega el pis però encara li reclamen un deute, no el pagarà mai. Als qui estan en aquesta situació se’ls condemna a la marginalitat per a tota la vida. En el supòsit de primers habitatges, la dació en pagament hauria d’estar fora de discussió. I això que diuen que, si es reconegués la dació en pagament molta gent deixaria de pagar, jo crec que tampoc no és cert. És que, a més, els qui han creat el problema són els mateixos bancs, oferint uns crèdits inflats, sobre uns béns taxats molt per sobre del seu valor. I és ridícul que es digui que amb la dació en pagament el sistema bancari es tornaria molt vulnerable. És que ja és vulnerable ara, com ho demostra el fet que li han hagut d’injectar 300.000 milions de diner públic. No: el crèdit familiar és segur i amb la dació en pagament ho seguirà sent.

FONT: ELTRIANGLE.EU

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció