Entrevista a Josep M. Llauradó: “Sense un mitjà de comunicació de masses no anem enlloc”

"Necessitem una societat organitzada que a banda de protestar plantegi alternatives"

- Ets una de les impulsores de Pobleviu, el portal dels moviments socials del Camp de Tarragona. Comenta'ns què és i com us organitzeu perquè funcioni.

Pobleviu.cat és un portal de contrainformació estricta en què els moviments socials hi tenen un altaveu considerable i també una eina de coordinació perquè no es trepitgin actes ni convocatòries. Ha acabat esdevenint, també, un punt d'informació de tot allò que els mitjans oficials obvien o senzillament no hi tenen accés per l'estructura tan complexa que tenen alguns col·lectius o perquè no entren dins l'agenda setting.

La norma de funcionament de Pobleviu és l'antinorma, l'espontaneïtat de les persones que ens ho treballem perquè tiri endavant. De vegades ens diem alguna cosa si preveiem que podem fer alguna feina dos cops inútilment, però som pocs i no sol passar. Cadascú té unes tasques assignades (disseny, qüestions tècniques, contactes, redacció...) i així anem tirant endavant.

- Tu sol realitzes moltes vídeo-notícies i després les penges a Internet. Fes-nos-en cinc cèntims de com funciona tot plegat, de quines possibilitats ofereix el format i com és que costa tant d'estendre'l entre els col·lectius socials com un complement a la premsa escrita.

Primer, per fer un vídeo necessites una càmera. Una càmera amb una mica de qualitat ja costa uns diners, i no tothom estableix la militància (per a mi, la comunicació és militància) com una de les prioritats en l'economia personal, ni tampoc tothom pot permetre's el “luxe” de destinar un estiu de feina sencer en estalviar per una càmera. A banda, has de tindre unes mínimes nocions, que qualsevol persona et pot ensenyar, i més endavant veuràs que el problema no s'acaba aquí. A mi particularment sempre m'ha donat molts maldecaps el programari i he acabat amb Kdenlive, un programa d'Ubuntu que no té les mateixes prestacions que la resta però que és molt senzill de fer anar. Hem de pensar que un vídeo pot ser visionat per moltes més persones que les que es puguin llegir el manifest de torn.

Ara sembla que hi hagi una saturació de material audiovisual, no com fa quatre o cinc anys, però encara manté la seva funció. Els moviments socials, pel que sigui, solem anar molt endarrerits en l'ús de les noves tecnologies, i això ens resta possibilitats davant del capitalisme que, per descomptat, sempre està a l'última en tot i ho aprofita al màxim. Fer un vídeo no costa tant i ho pot fer tothom. Serà millor o pitjor, de la mateixa manera que n'hi ha que saben més d'una cosa o de l'altra, i tot i així no renunciem a saber escriure, a saber dibuixar o a saber d'economia.

- Com valores les xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.) i l'ús que se'n fa?

Primer de tot m'agradaria dir que crec que hem fet tard a Facebook.
Facebook està més que saturat i encara hi ha col·lectius que no tenen el seu ni pensen tindre'l per una qüestió de principis. I jo em pregunto, quins principis? Facebook és una empresa que desa les teves dades sense el teu permís, que elimina perfils d'activistes, que censura imatges, que es nodreix econòmicament de la teva participació... sí, tot això és cert, però també és cert que avui és on hi ha concentrada la major quantitat de gent arreu del món. I, els moviments socials que el tenen, no el fan servir gaire bé, tan sols per a comunicació unidireccional, trencant el sentit que pugui tindre una xarxa social 2.0.

Pel que fa a Twitter, sembla que ens hi hem posat més, però fora de les grans àrees metropolitanes la incidència és gairebé nul·la. Crec que hem d'assumir que el món ha canviat i que a partir d'ara sempre serà més fàcil arribar a la nostra companya de pis via WhatsApp, Tumblr, Foursquare, Pinterest, Instagram, Gtalk, Grindr, Facebook, Twitter, etc. que no pas directament cara a cara. Aquí el discurs per suposat s'ha de relativitzar i matisar, perquè existeix una cosa anomenada “bretxa digital” que ja sigui per motius econòmics o generacionals al final acaba desplaçant un gruix important de població de l'esfera pública i social que avui és virtual.

- Treballant a Pobleviu hauràs constatat un auge dels col·lectius socials al Camp de Tarragona; podries fer-nos una radiografia de la seva situació actual i com creus que evolucionaran en el futur?

Cada etapa té una punta de fletxa reivindicativa. Anys enrere les plataformes ecologistes i de defensa del territori eren pràcticament el centre de tots els moviments socials. Després ho va ser l'independentisme amb les consultes, i ara el protagonisme el comparteix amb el que en queda del 15M. Mentrestant, els moviments polítics de sempre es mantenen, ja sigui amb les llibertàries o les de l'Esquerra Independentista. Per desgràcia el moviment okupa ha de créixer molt en aquesta zona com per gaudir de cap mena de notorietat pública.

Sense corporativisme, potser és que ho visc més de prop, l'Esquerra Independentista ha fet una consolidació i increment de militància i d'assemblees bastant notori, i l'altre focus d'atenció és el que s'ha generat a partir del 15M. A Reus, l'Assemblea Popular ha mobilitzat allà més gent que mai en l'àmbit sociolaboral, mentre que a Tarragona la Plataforma Ciutadana en Defensa dels Drets Públics, que ja hi era abans però que sense el context s'hagués quedat en res, ha organitzat gent dels barris i ha aconseguit que d'alguna manera les associacions de veïns comencin a posicionar-se més enllà de les carrosses de Carnestoltes.

El futur el veig complicat si no establim referents. És necessari crear assemblees de barri, de facultat, d'institut, i del que calgui, però si no tenim un sindicat que ens representi davant del botiflerisme generalitzat i ho pugui fer amb garanties i amb molts suports, no farem res. El mateix en el cas de les institucions, si no tenim grups municipals que de debò informin del que passa i algun dia construïm pobles lliures i justos, tampoc no farem res. Les dues vessants són necessàries i depenen mútuament: necessitem una societat organitzada que a banda de protestar plantegi alternatives i les dugui a terme. Amb el que sigui, amb masos ocupats com Can Biarlu, a Querol (Alt Camp), o col·lectivitzant empreses que puguin desaparèixer per ERO, o construint espais alliberats en tots els barris, o qüestionant-nos també la nostra vida personal i lligat amb això la nostra sexualitat i la nostra identitat de gènere, o treballant fort per fer saber qui són els corruptes i que no són pas a Madrid, a París o a Brussel·les, sinó que també en tenim a Reus, a Valls, a Tarragona i a Cambrils, fins a aconseguir algun dia assaltar el nostre particular i intransferible palau d'hivern.

- Col·labores també amb la Directa, convertida en un mitjà de referència a Catalunya; com veus el panorama de la premsa crítica?

La Directa mai no serà un mitjà de referència amb gairebé 1.500 subscriptores, comencem per aquí. També gosaria dir que l'àmbit territorial on pot tindre alguna incidència es redueix a la ciutat de Barcelona, i tot i així estaria tirant molt amunt. No pretenc desmerèixer la tasca del setmanari, ans el contrari, ens hem d'adonar que sense un mitjà de comunicació de masses no anem enlloc, es digui Directa, Solidaridad Obrera, Diagonal, Catalunya o com es vulgui dir. I un mitjà d'aquestes característiques s'ha de pagar. Algú l'ha de pagar. I què millor que fer-ho entre totes, subscrivint-nos-hi i, fins i tot, col·laborant-hi. El dia en què tinguem un diari als quioscos que puguem considerar “nostre”, aquell dia, no dic que hàgim guanyat, però ja tindrem mig camí fet. En general veig molt de conformisme, comoditat i inconsciència, amb lemes com “la premsa apunta, l'Estat dispara”. Això serà cert mentre la premsa sigui seva. Vivim en l'era de l'Opinió Pública i sense accés a ella no tindrem mai accés a la totalitat de les ciutadanes.

- Com veus la situació del periodisme professional; què podem fer perquè les nostres periodistes no s'hagin de guanyar la vida treballant als mitjans de la dreta conservadora?

Oferint d'una banda llocs de treball mínimament ben pagats i de l'altra tenint clar que col·laborant amb segons quin mitjà i escrivint segons quins articles, i ja sé que és un criteri molt subjectiu, s'està afavorint a una causa concreta que va en contra de la classe treballadora i del poble català. Malauradament hi ha molts periodistes militants o simpatitzants dels moviments socials que s'han de guanyar la vida en mitjans oficials, per no dir gairebé la totalitat. És per això que ara per ara si no hi ha més remei hem de canviar el xip i pensar que de moment ja ens va bé que siguin allà, perquè els articles se seguirien escrivint, però encara el periodista pot triar temes i el seu enfocament.

El que sí que no ens hem de creure mai és que els seus mitjans són periodístics i, els nostres, no. Propaganda n'hi ha a tot arreu, i la subjectivitat és un fet irrenunciable perquè sinó deixaríem de ser subjectes i esdevindríem objectes. Per tant, mentre el periodisme que fan el que ells diuen “periodisme militant”, que jo em pregunto si no som tots militants d'alguna idea, segueixi les normes d'un periodisme honest, per mi aquell serà el millor periodisme. O tan periodístic com el millor periodisme del millor diari anglosaxó.

* Josep M. Llauradó és periodista i coordinador del portal Pobleviu. Entrevista realitzada per Josep M. Estivill publicada al núm. 143 de la revista Catalunya.