CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a la periodista Dima Khatib: “Enderrocar un règim per Internet no és possible, que ningú s’ho cregui”

Dimarts, 16 octubre, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Després 'estudiar a la Universitat de Ginebra, Dima Khatib estava preparada per ser una flamant traductora de l'ONU, però va sentir que necessitava expressar les seves pròpies idees. Poliglota, cosmopolita i viatgera, va començar la seva carrera com a periodista de ben jove a Europa. Des de 1997 treballa a la cadena Al-Jazira: va formar part de la direcció de la cadena a Qatar fins l'any 2003 i l'ha representada a més de 25 països. En l'actualitat és corresponsal de Al-Jazira per a l'Amèrica Llatina.

Blocaire i piuladora incansable, la periodista Dima Khatib ha estat una de les figures àrabs més influents a Twitter durant la cobertura de les revolucions àrabs. Va visitar Barcelona aquest passat estiu per participar a l’AmnesTea & Tuits, una trobada informal organitzada per Amnistia Internacional Catalunya amb periodistes, blocaires, piuladores i gent del sector de les ONG i els moviments socials, i allà vam poder parlar amb ella.

- Periodista, dona, palestina i nascuda a Síria. Què suposa tot això?

Ser dona al món àrab implica una lluita diària si vols creuar les línies imposades per la societat, les autoritats, la llei i la família, per arribar més enllà del paper tradicional. Jo vaig tenir molta sort perquè la meva família té molt respecte per la dona i això em va ajudar a enfrontar tota la resta. Per exemple, amb 30 anys, em va costar mantenir el càrrec a la Prefectura de redacció de la seu a Doha i mostrar la meva autoritat davant dels homes. Quan m’enviaven a l’estranger sempre es va qüestionar el perquè s’enviava una dona i no a un home. I fins avui, jo sóc l’única dona cap de corresponsalia d’Al-Jazira àrab.

Llavors, ser dona m’ha ensenyat a esforçar-me molt, a ser més resistent i a estar sempre preparada davant de qualsevol atac a la meva integritat, a la meva feminitat i a la meva professionalitat. Ser palestina i siriana alhora m’ha ensenyat a estimar les dues pàtries, a lluitar per la causa palestina i a saber que hi ha coses per les quals cal sacrificar-se, encara que no arribin mai. Sincerament, no tinc nacionalitat palestina ni siriana i això m’ha portat a fer una vida una mica errant per tot el món, perquè conservo les meves identitats i, alhora, absorbeixo les identitats i les cultures que vaig coneixent.

- Quin és el paper del periodisme davant les injustícies del món?

El periodista ha de ser un ciutadà que entén i és capaç d’alçar les preocupacions de la resta a través del seu periodisme per buscar una solució; ha de tenir els seus criteris ètics i morals. No obstant això, durant aquests últims anys, he notat que gran part del periodisme s’ha convertit en la veu de les elits polítiques. En el cas de les revolucions àrabs, per exemple, no em sembla ètic que el periodista hagi de ser objectiu, és a dir, anar a veure per què el govern està massacrant la gent que es manifesta pacíficament a una plaça.

A mi m’han canviat aquestes revolucions perquè vaig sentir que, com a periodista, havia d’estar amb el poble. De tota manera, avui ja no és possible contenir les veritats, aquesta era es va acabar amb l’arribada de l’era digital. És a dir, si el periodista no explica allò està que succeint al mitjà de l’empresa que li paga, algun ciutadà ho dirà a Internet. Llavors, els mitjans se senten obligats a verificar aquests temes i a cobrir-los. Jo vull anomenar-ho un nou matrimoni entre el periodisme tradicional i el nou periodisme, on els dos es necessiten per potser arribar a una veritat més encertada.

- Com va ser la teva relació amb la guerra de l’Iraq i l’Afganistan a la Prefectura de redacció a Qatar?

Quan ets periodista i saps el que pensen els polítics; i cada dia estàs tractant la informació que arriba d’ells; i saps que vindrà una guerra i no hi pots fer res; i saps que els polítics estan mentint i, després, ve aquesta guerra i tu estàs rebent totes les imatges de ciutats destruïdes, de cadàvers, de sang… et sents impotent de veritat.

Com una de les caps de redacció a la guerra de l’Afganistan i l’Iraq, entre altres coses, des de Doha, havia de revisar imatges que ens arribaven fresques i escollir quines s’emetrien. En aquells temps, la gent no estava acostumada a veure cadàvers com avui. Un dia l’OTAN va dir que havia bombardejat un campament de terroristes en un poble a l’Afganistan, però les imatges que teníem eren només de nens i dones, tots morts. A més, el 8 d’abril de 2003, es va produir l’atac contra els periodistes a l’Iraq i va morir un company d’Al-Jazira. Va ser un dels dies més tristos de la meva vida, allà, a Doha, enviant els reporters a sortir a parlar en viu, arriscant la vida. El dia que Bush va anunciar la fi de les operacions vaig haver de fer un descans perquè, sincerament, no podia aguantar el pes d’aquella responsabilitat. Llavors, vaig tornar a l’Àsia.

- I després vas poder complir el teu somni…

Sí, anar a l’Amèrica Llatina per explicar al món àrab la seva història a través de les coses que tenim en comú i aprendre de la seva experiència. Quan vaig arribar, començava l’èxit de l’esquerra a l’Amèrica Llatina, jo i els televidents d’Al-Jazira vam viure la formació de nous blocs, on els sud-americans o llatinoamericans començaven a enfocar els seus objectius sense que els Estats Units els diguessin com havien de ser les coses.

- Aquesta acumulació d’experiències t’ha ajudat a cobrir les revolucions àrabs?

Sí, crec que ha estat una situació molt excepcional, el fet d’estar molt lluny –a Veneçuela– però sentir-me com si fos dins del món àrab. Tenia un avantatge enorme pel fet de poder expressar-me en línia (Twitter, bloc, Facebook) amb llibertat, sense conseqüències per a la meva salut, seguretat, família, etc. A la vegada, tenia una visió molt globalitzada pel fet de conèixer altres processos revolucionaris, per la meva vivència i pel background del món àrab o la meva experiència al Nord. Llavors, oferia molt context històric, social, cultural, etc. als esdeveniments, cosa que no pot fer un periodista o un activista en ple conflicte. Sobretot, escrivia en idiomes estrangers, és a dir, per a gent no àrab que potser no coneixia aquesta realitat.

- Ara, sents responsabilitat cap a les 140.000 persones que et segueixen a Twitter…

Sento molta responsabilitat perquè passen moltes coses quan tens tanta presència. Primer, vas més enllà de l’espai Twitter; de vegades em citen als mitjans tradicionals. Segon, quan dic alguna cosa, té un impacte sobre certes persones i per això he de pensar molt abans d’escriure. A la majoria de països on hi va haver revolució, la gent està confosa i busca respostes. La idea no és crear conflicte per crear-lo, és crear polèmica perquè la gent dialogui, s’escolti i conegui el punt de vista de l’altre. A Twitter, he deixat d’escriure coses que creen polèmica només per crear-la, intento ser més constructiva; és més difícil que abans. A més, ara tinc un enfocament molt més cap al món àrab perquè la majoria dels meus seguidors són d’allà.

- Les revolucions àrabs es produeixen primer a Internet o al carrer?

Abans de les revolucions, Internet havia permès que una minoria –l’elit digital del món àrab– creés un espai digital per parlar de temes que al carrer no podien per la manca de llibertat d’expressió i de premsa. Enderrocar un règim per Internet no és possible, que ningú s’ho cregui. La revolució al món àrab és el resultat de la frustració de la població que preferia arriscar la seva vida abans que continuar en aquella situació.

Si van caure els dictadors a Tunísia i a Egipte va ser perquè la població sencera va sortir al carrer, hi va haver vagues i es va paralitzar el país. Quan aquesta gent surt al carrer, existeix una altra estructura a Internet que ajuda a continuar debatent i informant, adquireix un rol de convocatòria i permet saber què està passant en altres ciutats o intercanviar experiències entre els activistes dels països àrabs. El que ha fet l’eina, potser, és accelerar la revolució. És un món paral·lel al real, però no són revolucions d’Internet, ja que, per exemple, la gran majoria de gent no utilitza Facebook i molta altra no sap llegir ni escriure.

* Entrevista realitzada per Laura Sancho Torné, extreta del web de Canal Solidari.

http://www.canalsolidari.org/noticia/dima-khatib-enderrocar-un-regim-per-internet-no-es-possible-que-ningu-s-ho-cregui/30637

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció