Entrevista a l’escriptor anarquista Heleno Saña

Andreu Jerez (Contrast) - Directa 208

“No em vaig convertir en escriptor per netejar les botes dels poderosos”. Així descriu Heleno Saña la seua feina. Este escriptor nascut a Barcelona l’any 1930 procedeix d’una família de tradició anarquista. Heleno va viure la repressió com un element quotidià durant la seua joventut. Ara, fa 50 anys que viu a Alemanya per qüestions polítiques i personals. Allà, ha publicat prop de 30 llibres
en alemany i nombrosos articles a la premsa. Encara que ara, com ell reconeix, el tenen “apartat” perquè ha sigut “massa crític” amb un país que no ha sabut analitzar críticament la seua història recent. Ara, este autoexiliat publica el seu llibre en castellà: ‘La revolución libertaria’.

- El teu llibre va ser editat en 2001 a Alemanya i ara ha sigut traduït al castellà. Què et va portar aleshores a fer una mirada enrere sobre la revolució anarquista dels anys 30 a Espanya?

El motiu va obeir a una reacció espontània i no a un projecte premeditat.
Convidat per la Universitat de Marburg a fer una conferència sobre la nostra incivil guerra, vaig comprovar que l’auditori tenia una idea completament desfigurada del que va ser allò, fins al punt que alguns dels assistents pensaven que Andreu Nin, el líder del POUM assassinat pels estalinistes espanyols o russos, era un agent al servici de Franco i el feixisme. Indignat i sense pensar-ho, el dia següent, vaig trucar l’editorial Nautilus d’Hamburg i els vaig proposar convertir la meva ponència en un llibre. Un any i mig després, va aparèixer Die libertäre Revolution. Die Anarchisten mi spanischen Bürgerkrieg (La revolució llibertària. Els anarquistes a la Guerra Civil espanyola).

- Quant de científic té l’obra i quant d’assaig; i quines són les principals fonts d’informació que vas fer servir durant la teua investigació?

En quina mesura la meva obra és científica o no, ho deixo al criteri de la crítica i dels lectors. Dit això, afegiré que el concepte científic com a sinònim d’objectivitat i rigor professional ha sigut utilitzat per deformar la realitat i per servir a interessos ideològics bastards. La meva obra és una obra clàssica d’història, però alhora narrada i interpretada des de la meva perspectiva llibertària. Les 400 pàgines del llibre contenen un extens aparat bibliogràfic
amb unes 700 cites en castellà, francès, anglès, alemany, català i italià.
Però, com a insider i coneixedor del moviment llibertari de primera mà i des de la meva infància, a més del meu tracte personal amb els militants més destacats de la CNT i la FAI, la meva font d’informació més valuosa va ser el que vaig aprendre d’ells, començant pel meu pare, company i amic de Salvador Seguí, Juan Peiró o Ángel Pestaña.

- Ofereixes una mirada molt crítica sobre els comunistes espanyols. Quin consideres que va ser el pecat comès pel PCE i d’altres partits socialistes o comunistes?

Els comunistes del PCE i del PSUC van combatre a sang i foc no sols les
col·lectivitats llibertàries, sinó tot el que s’oposava a les sinistres consignes
d’Stalin, com van fer els militants del POUM. Mai m’he preguntat quin va ser el major pecat dels comunistes espanyols, ja que sempre els he considerat, en conjunt, un cos estrany i contraproduent dins la tradició obrera del nostre país.

- Tanmateix, d’altres opinen que l’excessiu utopisme de la CNT va ser el
principal causant de la derrota de la República i de la violència a la part republicana...

Acusar el moviment llibertari de la derrota militar de la República per voler fer alhora la guerra i la revolució significa identificar-se amb la tesi difosa des del primer moment per Stalin i els seus còmplices. La República va perdre la guerra perquè no comptava amb armes suficients i perquè Stalin va imposar una logística, la finalitat de la qual no era possibilitar la victòria, sinó prolongar la guerra i diferir així l’imminent atac de Hitler contra la Unió Soviètica. Pel que fa a la violència, una de les estratagemes comunistes va ser responsabilitzar
la CNT-FAI de tots els excessos i actes de venjança. I tant que hi va haver elements pseudoanarquistes que van fer servir els seus carnets confederals per cometre actes violents i pillatge, cremar esglésies i assassinar monges i
sacerdots. El que calla la propaganda antillibertària és que els veritables
anarquistes no només no van participar en eixos fets de sang, sinó que van salvar la vida de persones amenaçades, com van fer Juan Peiró i el meu pare a Mataró i Barcelona; i Josep Alomà a Tarragona. La CNTFAI no va organitzar txeques ni presons secretes per torturar i assassinar els seus rivals polítics, com va fer el partit comunista.

- En una època com l’actual, en què la crisi del sistema capitalista es més
que evident i exigeix alternatives viables, què creus que ofereix d’aprofitable
l’ideari llibertari? L’autogestió és un valor de futur?

Valors com la justícia, l’amistat o la solidaritat sempre conservaran la
seva legitimitat intrínseca, també en èpoques com l’actual, on malauradament juguen un paper marginal. Aquesta és la gran lliçó que ens han transmès els grans mestres grecs dels quals es nodreix l’anarquisme
en aspectes essencials. Actualment, la mà d’obra industrial i agrària ha
sigut substituïda en gran part pel sector terciari de servicis i el treball
d’oficina, però aquesta diversificació professional no significa que el
principi d’autogestió hagi perdut el seu sentit original.

- Hi ha una alternativa al capitalisme de mercat o d’Estat? L’ésser humà
encara es pot salvar a si mateix?

Els homes viuen majoritàriament en un estat d’alienació i cosificació, han
perdut la consciència de la seva identitat humana i s’han convertit en joguines
del poder establert, ja sigui en la seva forma autoritària –com a la Xina o a Cuba– o formalment democràtica, com a l’hemisferi capitalista. L’autosalvació de l’home és possible, però no a curt o mitjà termini. La gent està paralitzada per la por, la resignació o l’escepticisme. Pensar que les contradiccions creixents dels respectius sistemes de poder conduiran per si mateixos al seu ensorrament és caure en la temptació del determinisme històric, sempre latent. Sense la lluita activa contra l’irracionalisme regnant a
tot el planeta seguirem con fins ara o pitjor. El procés de resistència
col·lectiva que estic suggerint sols es posarà en marxa a l’interior de cadascú.
O, en paraules de Schiller, el que més necessitem és una “revolució de les consciències”.

* Entrevista publicada al núm. 208 del setmanari Directa