CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Entrevista a l’urbanista italià Francesco Indovina: “La bombolla immobiliària és un exemple brutal de la ineficiència del mercat”

Dissabte, 30 març, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Francesco Indovina és un dels urbanistes italians més influents. Professor a
l’Institut Universitari di Arquitectura de
Venècia i a la Universitat de Sàsser, ha
centrat la seva obra en l’anàlisi territorial
i en el govern del territori. Ha estudiat a
bastament els processos d’urbanització i
ha proposat diversos conceptes molt utilitzats com els de ‘ciutat difusa’ o ‘arxipèlag metropolità’. L’entrevistem durant
la seva estada a Barcelona, arran de la
presentació del llibre d’Oriol Nel·lo
‘Francesco Indovina. Del análisis del
territorio al gobierno de la ciudad’, editat per la col·lecció Espacios Críticos de
l’editorial Icària.

- La teva trajectòria professional s’ha caracteritzat per
l’acció política. Pots entendre la planificació del
territori sense la política?

Sempre he militat en grups més o menys d’esquerres i, per
tant, no només volíem una ciutat diversa, sinó també una
societat diversa; la planificació no és resolutiva, però pot
contribuir a millorar la situació. Per la seva naturalesa, és
una activitat reformista. I és política perquè és decisió
pública i col·lectiva. Els planificadors políticament progressistes són millors, no només perquè tenen algun tipus de
concepció de la transformació de la societat, sinó perquè
són més capaços de llegir les necessitats de les persones.

- Com veus la ciutat avui?

No és un bon període per a la societat i, per tant, tampoc per
a la ciutat. Continuem raonant amb models que no són els
adequats. El capitalisme ha canviat en el fons: de la forma
marxista diner-mercaderia-diner, que l’ha governat des dels
seus orígens fins fa trenta anys, s’ha passat a la forma diner-diner-diner. I això canvia notablement la naturalesa de la
relació social de producció. Durant la primera fase, una
vaga en una fàbrica bloquejava la producció i, per tant, era
un cost per al propietari. Avui, es fan pintades en un banc,
que està molt bé des del punt de vista simbòlic, però no
danya els seus interessos. No haver entès les conseqüències
d’aquest canvi ens impedeix comprendre el tràngol en què
ens trobem.

- Aquest és un problema social...

Primer, hi ha un problema polític complicat, que podem
anomenar la
no disponibilitat. Ja no existeixen les
orelles adequades. Hi ha un embolic destacable, hem posat a les orelles
de les persones tota una sèrie de paraules que, si bé són
importants, amaguen la realitat: el decreixement, la bicicleta, l’energia alternativa, el menjar ecològic, el quilòmetre
zero, actuar localment... Tot això està molt bé, però hem
perdut la capacitat de sentir el so agut, el del problema que
cal resoldre. És una orella que ja no sent les paraules que
concerneixen el sistema capitalista i els canvis en les relacions socials de producció i de règim social: sembla que
sigui millor no ocupar-se’n (hem d’actuar localment). L’especulació financera actua a escala mundial i nosaltres ens hauríem d’ocupar de l’hort? Exagero, però la substància és
aquesta. Són coses importants, però no resolutives.

- I què hi podem fer?

Es tracta de trencar la subalternitat cultural, de col·locar-
ho tot al seu lloc –també les alternatives individuals–, de
no deixar-se encantar per noves mitologies substancialment conservadores i saber que el món haurà de ser revolucionat en la manera de produir. Sé que dir-ho és fàcil,
mentre que fer-ho és més complicat, però cal afrontar
aquesta complicació.

- Quines perspectives veus per a Catalunya?

No les veig molt brillants, tot i les seves energies socials i
empresarials, la seva tradició de desenvolupament... El tren
no arrenca i no arrenca perquè la via ja no hi és. Cal construir-ne una de nova i és difícil perquè qui governa es fa
il·lusions que, abans o després, un dia o altre, tot tornarà a
ser com abans. En canvi, res tornarà a ser com abans; això és
dramàtic, però també crea una gran possibilitat de canvi
positiu, en el pla social, econòmic, cultural i polític. Pensen
que el
mercat
ho col·locarà tot a lloc, de mica en mica, amb
uns quants sacrificis. Cal tallar les mans al món financer,
però, això, els governants europeus i mundials no ho volen
fer. L’Estat i la UE semblen socis ocults del gran món financer. A banda de la tradicional explotació als llocs de treball
–que s’ha reduït però continua existint–, l’Estat du a terme
una esquilada constant als ciutadans. Però, arribats a un cert
punt, la llana s’acaba i la gent ja no podrà més. Però, atenció, sense teoria no es fa la revolució ni les reformes, cal
reflexionar sobre els canvis que han tingut lloc i sobre què
cal fer. La ràbia té el risc de desembocar en una tendència a
la rebel·lió, és a dir, a lluites sense objectius clars... i serà el
torn de la repressió violenta.

- Has descrit la ciutat del present com un arxipèlag
metropolità. Quines característiques té?

S’ha passat d’una ciutat difusa a la metròpoli difusa. Es
forma una entitat diversa, amb un relleu destacat en l’organització urbana. És una dimensió que no refusa la quantitat, sinó que n’exalta els elements de qualitat comprimint-ne els negatius. Una articulació dels assentaments
humans molt més rica, més proporcional a les necessitats
individuals, menys jerarquitzada espacialment. Jo puc
viure al camp, però no estic obligat a renunciar a la condi-
ció urbana i metropolitana; gaudeixo d’una multiplicitat
de dimensions i d’ocasions, mentre que, abans, si volia
gaudir de la metròpoli, havia de ser-hi dins. Avui, en canvi,
puc trobar-me dins d’una metròpoli que refusa la densitat
i la intensitat física. Es tracta d’una dimensió que preval a
Europa, mentre que en altres llocs es creen metròpolis
enormes de milions d’habitants, tots entaforats en una
morfologia compacta.

- Com cal respondre a aquest escenari?

Des del punt de vista de qui s’ocupa del territori, ja sigui
geògraf o planificador, això planteja problemes nous molt
rellevants, als quals sovint no sabem donar les respostes
adequades. Aquest canvi en l’organització de la ciutat
encara no ha entrat a la cultura de qui s’ocupa del territori.
Encara es raona en termes de ciutat i camp, la ciutat només
és la compacta, etc. La varietat dels assentaments es considera un error, una anomalia, una cosa que cal refusar i
corregir. I aquesta situació, si s’abandona a si mateixa, produirà desastres; necessita molta més planificació i més bona.
Ja no és la ciutat el que cal planificar, sinó el complex d’articulacions territorials. El pla ja no pot ser el pla urbà, sinó
aquell que a Itàlia anomenem
àrea vasta: la planificació d’un
territori fortament interrelacionat que cal acompanyar en
les seves transformacions.

- Qui és responsable de la bombolla immobiliària?

La cultura del rèdit, el mercat. Sempre ens han explicat que
el mercat és eficient, però la bombolla immobiliària és un
exemple brutal de la ineficiència del mercat; en tenim la
prova davant dels ulls i ho vivim en la nostra pell.

- Hem fet plans urbanístics que han contribuït a la
bombolla?

Segurament sí, perquè s’han adequat a la lògica expansiva.
Com més urbanitzacions es feien, més diners guanyaven els
municipis i més contents estaven. Hem negat la planificació
perquè planificar s’adequa poc a la velocitat del canvi, però el
problema era tenir quiet l’objectiu i fer flexibles els instruments per dur-lo a terme i, quan canviaven les dinàmiques i
els interessos, es modificaven els objectius. Però, si els objectius canvien, no tenim un pla. A més, gran part de la bombolla ha estat per les segones residències i la gent que podia
comprar una segona casa ja s’ha acabat. Ara, la dinàmica de les
segones residències s’ha esgotat i tampoc no es pot reprendre.

- Amb quins instruments podem gestionar la ciutat
després de la bombolla?

No en tenim. En aquesta situació política, no en tenim, perquè la política es manté a l’espera d’una represa impossible.

- L’explosió de la bombolla ens ha deixat paisatges
nous. Què hem de fer amb els solars buits i amb els
barris a mig urbanitzar?

Dinamita! A Itàlia, hi ha hagut grans hotels que s’han paralitzat no per raons econòmiques, sinó per motius ambientals. I ara els han començat a enderrocar.

- Què opines de les experiències que sorgeixen de reapropiació d’alguns espais abandonats de la ciutat?

Si algú es vol fer un hort urbà i cultivar tomàquets a la terrassa, està molt bé, sort que té... però, i si no té terrassa? Creix
una idea contemporàniament forta i dèbil. La idea que
cadascú és protagonista és molt forta, només cal que fem un
pas endavant: cadascú és protagonista juntament amb tots els
altres per un objectiu col·lectiu. Altrament, la idea és dèbil.

- Calen mètodes de planificació més participatius?

Trobo que hauríem d’estar més atents al que vol la gent. Les
persones tenen els seus drets d’individualitat –no d’individualisme– i, per tant, cal escoltar-los. Cal organitzar-se per
seleccionar les necessitats i els desitjos que poden ser satisfets d’aquells que no poden ser-ho. Jo prefereixo que els
ciutadans s’expressin sobre l’equitat, els drets de ciutadania,
la salut o la contaminació que no pas sobre qüestions concretes com el tipus de paviment de la vorera.

- Hem parlat molt del lligam entre planificació i política, però, durant la campanya electoral catalana, van
ser pocs els partits que van explicar el seu model
territorial...

Però tu et penses que discutir sobre el territori o la planificació és tan emocionant com discutir sobre la independència?

*Entrevista realitzada per Helena Cruz i Gallach, publicada al núm. 306 del setmanari Directa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció